El protagonista de la jornada
Hugo Eyre (Albacete)
No hi ha mal que duri cent anys
El barceloní va aturar un penal decisiu a Miranda sent el quart porter de l'Albacete
Fa dos anys va encaixar els dos gols que van fer baixar el Santboià a primera catalana
Va quedar plegat en el terra, plorant sense consol al costat del pal de la porteria que defensava. El partit feia estona que havia acabat, batussa inclosa, però el xiulet final no va fer res més que afilar un sentiment de culpabilitat que se li havia clavat en el cor a cada un dels dos gols que rebia. Hugo Eyre (Barcelona, 1994) havia entrat per disputar els últims set minuts del partit que decidia qui es quedava a tercera divisió en la temporada 2013/14 si el seu equip, el Santboià, o el Gavà. I quan va substituir Planchería, el porter amb qui s'havia estat disputant la titularitat tot el curs, el seu equip guanyava 0-1. Ell va encaixar al 86' i al 88' i l'equip va baixar. Massa dur per un jugador acabat de sortir de juvenils.
Però no hi ha mal que duri cent anys i dissabte passat el futbol va fer una giravolta i se li va posar, per fi, de cara. Luis César, entrenador de l'Albacete, va haver de convocar els dos porters del filial per les lesions de Dorronsoro i Juan Carlos. Eyre va començar de suplent però el titular Héctor va ser expulsat per cometre un penal sobre Abdón Prats. La primera missió del porter era aturar la pena màxima perquè el seu equip perdia ja per 0-1. “Durant la setmana havíem estudiat per on xutaven els penals però amb la tensió del debut i tot se m'havia oblidat. Ja quan m'estava posant la samarreta i tot vaig preguntar per on xutava Rúper i m'ho van dir”, explicava ahir a aquest diari Hugo Eyre que va aturar-li a l'especialista del Mirandés. La celebració en l'acció de tots els seus companys va ser immediata –“em queien clatellots de tots els meus companys”, recorda– però realment especial va ser quan va mirar a la grada i va veure al seu pare plorant d'emoció: “El vaig veure i em vaig emocionar. En aquell moment vaig pensar: «no ploris que estan les càmeres del Plus i sortiràs a El día después.» La presència del seu pare a la grada tampoc no va estar exempta de casualitat: “El meu pare estava a una hora de distància en una casa i li vaig dir: «vols venir al partit que estic convocat?» i li vaig aconseguir les entrades”.
El partit, però, no va acabar aquí. L'Albacete va aguantar els següents 60 minuts sense encaixar i atacant la porteria rival. Fins que en l'últim minut, Portu va anotar el gol que empatava el matx. “Vaig creuar tot el camp per celebrar l'empat amb els companys i tothom em deia que era per mi, va ser increïble”, explica el porter, però, que reconeix que la feinada dels companys va ser de por: “Si ells no arriben a marcar, el meu debut hagués estat bo però jo no hagués quedat del tot satisfet”, reconeix el barceloní, un pèl superat per tots els mitjans que l'han requerit gràcies a l'acció –“a tercera divisió, amb el filial de l'Albacete això no em passa”, admet–.
I ara què? “Em toca centrar-me en el filial i poc més”, diu. Però el tercer porter està lesionat i Dorronsoro tampoc arriba. “Juan Carlos sí que s'ha estat entrenant darrerament i podria arribar”. Segurament torni a sortir de titular però està preparat per si l'equip el requereix. I salvar al primer equip si cal.