La ciutat de Mostar, capital d'Hercegovina, és, sense cap mena de dubte, un dels escenaris preferents de la història europea. L'Stari Most, el pont vell esdevingut símbol de la ciutat fins al punt que dóna nom a la vila, és considerat, des de la seva construcció, un pont entre cultures i pobles. A l'oest del riu Neretva hi queden el mar Adriàtic i el món llatí; a l'est, Sarajevo i el món eslau i oriental. Històricament, doncs, l'Stari Most ha representat un símbol del caràcter multiètnic de Mostar.

L'altre gran estendard de la multietnicitat de la ciutat és el seu principal club de futbol, el FK Velez, un històric equip que aplegava al seu si croats, serbis i bosnians musulmans en perfecta harmonia, i que Alija Kebo, escriptor i periodista bosnià, gosava comparar amb el mateix pont vell sobre el Neretva que tradicionalment identificava la ciutat.

Paradoxalment, el Velez no és el club més antic de Mostar. El 1905, la capital de l'Hercegovina havia vist néixer el Zrinjski, un club integrat per joves nacionalistes croats. El 1922, ja amb Mostar integrada al nounat regne de Iugoslàvia, l'entorn local del Partit Comunista va decidir impulsar una entitat esportiva amb l'objectiu d'esquivar la prohibició que el monarca havia dictat l'any precedent contra tots els partits polítics i les associacions que considerava desobedients. Naixia així el Velez Mostar, un club que adoptava el nom d'una de les muntanyes properes a la ciutat i que justament devia el seu nom a Veles, un antic déu eslau.

El Velez, a diferència del seu club veí, tenia un evident caràcter multiètnic d'acord amb la política que en aquesta matèria defensaven els comunistes iugoslaus. De fet, el Velez va néixer com un club obrer i bona part dels seus primers integrants eren militants comunistes que pregonaven que l'esport havia de formar part de la lluita revolucionària de la classe treballadora.

Aquest evident caràcter polític va propiciar que les autoritats monàrquiques iugoslaves tinguessin sempre un ull posat en l'activitat del club fins al punt que, el 1940, poc abans de l'ocupació nazi feixista de Iugoslàvia, li prohibissin tota activitat després d'una important manifestació antifeixista a Mostar amb participació de membres de diversos estaments del club.

La prohibició que la monarquia iugoslava havia dictat contra el club va continuar, el 1941, quan Bòsnia i Hercegovina va ser ocupada pel règim ústaixa croat que la va integrar a l'estat independent de Croàcia, aleshores aliat del feixisme i el nazisme. A diferència del Zrinjski, el club croat de Mostar, que va passar a jugar la lliga de la Croàcia feixista, el Velez va ser prohibit i, tot i així, molts dels seus membres van escriure una de les pàgines més glorioses de la seva història en integrar-se
a la resistència partisana liderada per Tito.

Durant la guerra per alliberar Iugoslàvia del feixisme, 77 jugadors del Velez i 21 treballadors del club, tots ells partisans, van perdre la vida al camp de batalla. El preu pagat pel club en aquest combat va ser, doncs, elevadíssim, però la seva fi, que va situar Tito al capdavant d'una Iugoslàvia federal i socialista, va suposar un autèntic triomf dels valors comunistes i de germandat entre pobles que tan bé havia representat clandestinament el Velez.

El 1945, doncs, a la ciutat de Mostar, una de les poques que s'havia preservat de la salvatge violència interètnica que havia castigat els Balcans durant la Segona Guerra Mundial, es van canviar les tornes. El Zrinjski croat va ser prohibit per les autoritats comunistes per la seva complicitat amb el règim ústaixa i el multiètnic Velez va veure recuperada la seva condició de club legal, esdevenint un vehement partidari de la Iugoslàvia socialista i de la política de germandat i unitat entre pobles que pregonava Tito.

Durant les dècades següents, el Velez va esdevenir un dels majors exponents de la política titista. El club estava integrat, de manera gairebé exclusiva, per jugadors procedents de Mostar o de la regió d'Hercegovina que, a més, representaven els diversos grups ètnics. Així doncs, al Velez sempre hi va haver jugadors croats, serbis i bosníacs que representaven el caràcter multiètnic de la regió d'on era originari.

Després del seu ascens a la primera divisió iugoslava, el 1955, el Velez Mostar es va convertir en un dels grans clubs del país, ja que no va abandonar mai més la màxima categoria tot i la seva política basada a alinear bàsicament jugadors locals.

Els anys de glòria del Velez van arribar durant les dècades dels setanta i els vuitanta del segle XX. El 1971, el club va veure com es construïa un nou estadi, el Bijeli Brijeg, que va acollir a l'exterior un memorial dedicat als integrants del club que havien mort en el combat contra el feixisme. A més, els anys 1973 i 1974, el Velez va ser subcampió de la lliga iugoslava amb un equip que escenificava a la perfecció la multietnicitat de la ciutat de Mostar i que es coneixia amb el sobrenom de BMV, un acrònim fruit de les tres grans estrelles de l'equip, Bajevic, Maric i Vladic: un serbi, un bosnià musulmà i un croat.

Poc abans d'aquest brillant trident, el 1972, el Velez havia rebut de mans de Tito, en ocasió de la celebració de les noces d'or del club,  una distinció que tenia potser fins i tot més valor que un títol esportiu: l'ordre, amb corona d'or, de la germandat i la unitat. Entre els mèrits que Tito reconeixia al club hi constaven “la participació i la contribució massiva en la guerra d'alliberament nacional” i la constant “difusió de la germandat i la unitat entre les nacions” que formaven Iugoslàvia. La sala de trofeus del Velez va començar a brillar amb títols esportius durant els anys vuitanta, quan l'equip va guanyar dues copes iugoslaves, la de 1981 i la de 1986. Una nova paradoxa, ja que el Velez, equip titista per excel·lència, no va aixecar cap copa fins a la mort, el 1980, de Josip Broz. Una desaparició que havia situat Iugoslàvia vorejant el col·lapse, amb una situació econòmica molt crítica i una creixent confrontació entre nacions que va acabar derivant en les tràgiques guerres interètniques de la dècada dels noranta. Durant els anys vuitanta, en què els camps de futbol van atiar els nacionalismes, especialment serbi i croat, el Velez es va mantenir fidel al seu iugoslavisme. Fins i tot el seu grup d'aficionats radicals, la Red Army (‘exèrcit roig'), va abraçar la causa comunista i el iugoslavisme titista que el Velez abanderava des del 1922.

L'expansió del nacionalisme croat, que va acabar amb la proclamació de la independència de Croàcia, el juny del 1991, va tenir un gran impacte sobre Hercegovina. Els croats de Mostar van abraçar en part aquest nacionalisme i van començar a renegar del multiètnic Velez. De fet, aquell mateix any, els nacionalistes croats van exigir al Velez que es retirés, com havien fet els clubs croats i eslovens, del que ells anomenaven la lliga de Serboslàvia, una decisió que l'equip de Mostar es va negar a acatar, igual que van fer la resta de clubs bosnians. La decisió va tenir greus conseqüències per al Velez que va veure com, poc abans del partit que l'agost del 1991 havia d'enfrontar-lo amb el Partizan de Belgrad, una bomba, col·locada pels nacionalistes croats de l'HDZ (la Unió Democràtica Croata, el partit del president croat Franjo Tudjman) esclatava al seu estadi de Bijeli Brieg.

Era el preludi d'uns anys tràgics per al Velez, els mateixos que van posar fi a Iugoslàvia i que van endinsar Bòsnia i Hercegovina en l'infern de la confrontació ètnica. La pluralitat de Mostar va convertir la ciutat en un permanent camp de batalla entre comunitats. Els paramilitars serbis i l'Exèrcit Nacional Iugoslau van atacar la ciutat des de l'est mentre que els nacionalistes croats maldaven, des de l'oest, per convertir-la en capital de l'Herceg-Bosna, la Bòsnia croata que pretenien integrar a la Croàcia independent. Mentrestant, els bosníacs bregaven per preservar la unitat de Bòsnia i Hercegovina, independent des del 1992 i esdevinguda una petita Iugoslàvia que els nacionalismes serbi i croat ambicionaven repartir-se.

Així doncs, el 1992, amb la independència de Bòsnia, el Velez Mostar va abandonar definitivament la lliga iugoslava. Tot i així, la guerra que vivia el país va deixar el club sense cap competició mentre veia com els nacionalistes croats refundaven el Zrinjski, que va ocupar l'estadi històric del Velez, el Bijeli Brijeg.

La condició multiètnica de Mostar va quedar greument tocada pel conflicte bèl·lic balcànic. El 9 de novembre del 1993, les forces croates van destruir l'Stari Most, símbol de la convivència a la ciutat. Poc després, van ocupar l'estadi de Bijeli Brijeg, situat a la part occidental de la ciutat, sota control croat, per convertir-lo en un camp de detenció de presoners bosnians musulmans. Queien així els dos grans símbols del Mostar multiètnic: el pont vell i un Velez que esdevenia un club refugiat. Sense lliga, sense casa, sense estadi i amb un públic focalitzat cada cop més en la comunitat bosníaca, l'única que encara defensava la convivència pacífica entre comunitats.

El Velez Mostar va haver d'esperar a la signatura dels acords de Dayton, que van posar fi al conflicte bèl·lic bosnià, per tornar a competir. Ho va fer en una de les tres lligues de futbol que van sorgir a la Bòsnia i Hercegovina pacificada, però encara profundament dividida. Mentre el Zrinjski va jugar en la lliga de l'Herceg-Bosna croata utilitzant com a propi l'estadi de Bijeli Brijeg; el Velez es va haver d'exiliar a l'estadi de Vrapcici, una petita localitat propera a Mostar, on va disputar com a local els partits de la lliga de futbol bosníaca.

Van ser uns anys en què el Velez va perdre, com Mostar, algun dels seus símbols més identificatius, per exemple, l'estel roig que el club lluïa a l'escut. El 1994, en ple conflicte bèl·lic, va decidir renunciar-hi. Hauria de passar més d'una dècada perquè el Velez acordés recuperar l'estrella vermella de cinc puntes. Ho va fer l'estiu del 2005, tot just un any després que l'altre gran símbol de Mostar, l'Stari Most, fos reconstruït. La ciutat sobre el Neretva començava a refer-se malgrat les sagnants ferides obertes. Un exemple de la conflictivitat que encara s'hi vivia va quedar palès arran del primer partit que va enfrontar, l'any 2000, el Zrinjski i el Velez a l'antiga casa d'aquest darrer, ara feu de l'equip nacionalista croat de la ciutat. En el derbi, els seguidors del Velez van haver de suportar com l'antic memorial dedicat als seus membres caiguts durant la guerra contra el feixisme s'havia convertit en un espai de memòria en record dels nacionalistes croats. Des d'aleshores, els partits entre els dos principals equips de Mostar són autèntiques batalles entre el nacionalisme croat que representa el Zrinjski i l'Hercegovina multiètnica que simbolitza el Velez. Així doncs, mentre els croats exhibeixen pancartes recordant els seus rivals que mai podran tornar a Bijeli Brijeg, els aficionats del Velez reivindiquen la figura de Tito i mostren la seva nostàlgia pels “bons vells” temps de la Iugoslàvia federal i socialista. No en va, el Velez encara continua sent l'autèntic estel roig
de Mostar.