L'abril del 2015, el Club de Deportes Cobresal guanyava per primera vegada en la seva història el torneig de Clausura xilè. Aquesta victòria en el campionat de lliga servia per situar al mapa la petita ciutat d'El Salvador, un assentament miner on el Cobresal havia nascut feia més de tres dècades i que avui ni tan sols arriba als 9.000 habitants.

De fet, El Salvador és un dels indrets més recòndits de Xile. Situada al bell mig del desert d'Atacama, vora els Andes i a una altitud de 2.300 m, aquesta localitat va néixer a la dècada dels cinquanta del segle passat com un assentament miner que havia d'acollir la mà d'obra que treballava a les mines de coure de la regió. El seu nom prové de la descoberta d'un nou jaciment proper a l'assentament que va permetre salvar la crítica situació que les mines d'Atacama vivien en aquell moment.

L'assentament d'El Salvador va viure la seva època daurada als anys setanta i vuitanta, quan va arribar a superar els 15.000 habitants. Va ser durant aquest període quan la ciutat va viure un important impuls derivat de la creació d'infraestructures sanitàries, educatives i recreatives que van millorar notablement els seus serveis.

Les mines de coure d'El Salvador van ser explotades per empreses nord-americanes fins que, el 1971, el govern de la Unitat Popular encapçalat per Salvador Allende va decidir nacionalitzar-les. El cop d'estat feixista d'Augusto Pinochet no va revertir la decisió d'Allende, i des de 1976 totes les mines de coure xilenes van passar a ser explotades per l'empresa estatal Codelco (Corporación Nacional del Cobre de Chile), entre les quals, òbviament, les d'El Salvador.

Entre els plans que la dictadura militar encapçalada per Pinochet va decidir implementar, destaca la seva voluntat de descentralitzar el país per obtenir suports territorials a la seva nova política totalitària. En aquesta voluntat descentralitzadora el futbol va tenir un paper clau, ja que, sent conscients del valor propagandístic i de control social que aquest esport podia tenir, les autoritats militars van decidir engegar la creació de clubs professionals a les diferents províncies, especialment en aquelles que, com Atacama, es trobaven més allunyades de la seva part central.

En aquesta nova política esportiva hi va tenir un paper clau l'empresa pública que gestionava les mines de coure, ja que va decidir impulsar dos nous clubs professionals: el Club de Deportes Cobreloa (nascut el 1977 a la localitat de Calama, i esdevingut un dels principals clubs xilens, un dels únics capaços de competir amb els grans equips de Santiago) i el Club de Deportes Cobresal (nascut el 1979 al modest assentament d'El Salvador, convertint-se així pràcticament en l'única distracció del territori).

La finalitat de la creació d'aquests clubs era doble. D'una banda, pretenia descentralitzar el país a partir del futbol, una de les seves activitats més populars; però de l'altra, la dictadura militar pretenia desactivar un sector social rebel i contestatari com era el dels treballadors de la mineria. Era el pa i circ particular del règim d'Augusto Pinochet.

El Cobresal va néixer, doncs, el maig de 1979 sota l'auspici de Codelco, una empresa pública dirigida aleshores per un general de la confiança de Pinochet. L'objectiu del seu naixement era molt clar, distreure els miners d'El Salvador i associar-los sentimentalment a través d'un club de futbol a l'empresa pública per a la qual treballaven per evitar així possibles mobilitzacions obreres.

El finançament del nou club havia de ser compartit entre els seus socis i la divisió local de l'empresa Codelco. Així, doncs, el règim va aconseguir implicar els dirigents sindicals en l'impuls de l'equip a través de l'anomenada política de l'1x1 que comportava que per cada nou soci que feia el club, Codelco es comprometia a aportar a l'equip una quantitat idèntica a la quota d'un associat.

L'escassa població d'El Salvador, però, que, a la pràctica, el Cobresal depengués completament de Codelco. De fet, va ser l'empresa pública del coure la que va construir, el 1980, l'estadi El Cobre complint així amb les exigències que es fixaven al nou club per poder competir en el futbol professional xilè.

A diferència del seu club germà, el Cobreloa, també impulsat per Codelco, tot i que en aquest cas en un territori força més poblat i, per tant, amb molta més massa social, al Cobresal li va costar un xic més fer-se un lloc en l'elit del futbol xilè. Tot i així, els d'El Salvador van aconseguir, el 1984, quatre anys després de començar a competir a la segona divisió, l'ascens a la màxima categoria del futbol del país.

Va començar aleshores una època daurada per a l'equip miner, que va aconseguir el subcampionat de lliga de 1985 i el passaport per a la copa Libertadores de 1986 després de vèncer, en un dels grans moments de la seva breu història futbolística, el seu equip germà, el Cobreloa, vigent campió xilè.

Aquesta eliminatòria resolta a favor del Cobresal va suposar l'inici de la rivalitat entre els dos clubs miners xilens en el que s'han encertat a denominar com el derbi del coure, un enfrontament, però, força desigual pel que fa al pes demogràfic que representen els dos equips.

La classificació del Cobresal per la primera Libertadores de la seva història va tenir importants conseqüències per al club. La normativa de la Conmebol va obligar a una remodelació de l'estadi El Cobre, que va passar a poder acollir 25.000 espectadors, una xifra que gairebé doblava la població d'El Salvador en aquella època. Fruit d'aquesta ampliació, El Cobre va ser irònicament considerat com “l'estadi més gran del món”, ja que era pràcticament impossible omplir-lo malgrat les mesures que l'empresa Codelco adoptava per facilitar als seus treballadors l'assistència als partits.

Tot i la seva eliminació en la fase de grups, la participació del Cobresal a la seva primera Libertadores va ser tot un èxit. L'equip miner no va perdre ni un sol partit, un fet que el va convertir, com a mínim fins a l'edició de 2016, en l'únic club del continent que ha competit en la Libertadores i no hi ha perdut mai.

La bona trajectòria dels miners va quedar palesa quan el 1987 el Cobresal va aixecar el primer títol de la seva curta història. Ho va fer en guanyar la final de la copa xilena al totpoderós Colo-Colo, el principal club de Santiago, la capital del país. Aquest triomf (amb un gol d'Iván Zamorano, segurament un dels millors jugadors de la història del Cobresal) va ser un autèntic esdeveniment social a El Salvador, que es va bolcar més que mai amb el seu club reforçant els vincles existents entre l'equip i l'activitat minera. Així, doncs, mentre Codelco facilitava als seus treballadors l'assistència als partits del Cobresal també impulsava que els jugadors de l'equip d'El Salvador coneguessin la realitat laboral dels miners, portant-los cada principi de temporada a descobrir les mines i a impregnar-se de la feina de qui constituïa el suport social principal del club.

La identitat minera del Cobresal quedava palesa en tots els àmbits del club. L'escut estava inspirat en el símbol del coure, imitava el logotip de l'empresa Codelco i recollia també un casc miner. La samarreta, per la seva banda, tenia en el taronja del coure el seu color principal. Tota una autèntica declaració d'intencions.

El vincle entre el Club de Deportes Cobresal i l'activitat minera va ser tan intens que l'equip d'El Salvador va entrar en crisi justament quan ho van fer les mines, de les quals es nodria tant en l'aspecte econòmic com social. Durant les dècades dels noranta i la primera del 2000, el Cobresal es va convertir en un equip ascensor i va jugar diverses temporades a la segona divisió.

De fet, el futur del club es va veure greument amenaçat quan, el 2005, el president de l'empresa Codelco va anunciar un proper tancament del campament d'El Salvador a causa dels elevats costos i a l'escassa rendibilitat de les seves mines. L'anunci va ser un cop duríssim per a la ciutat d'El Salvador, que veia com des de la dècada dels vuitanta no parava de perdre població i com s'amenaçava el seu principal sector productiu.

El que semblava un imminent tancament de les mines també va impactar en el Cobresal, que va començar a pensar en opcions de futur que partien de l'abandonament de la localitat d'El Salvador i el trasllat a algun altre territori que tingués vinculació amb l'activitat minera d'extracció de coure.

El trasllat, però, no ha estat, almenys de moment, encara necessari. La presidenta xilena, Michele Bachelet, va anunciar el 2010 que els estudis realitzats per Codelco avalaven allargar la vida útil de les mines d'El Salvador com a mínim fins al 2021. La pròrroga va garantir la supervivència de l'assentament miner i del club que hi havia nascut tres dècades abans.

La decisió va donar tan oxigen al club que, poc després, va escriure l'episodi més gloriós de la seva història en guanyar, l'abril del 2015, el torneig de Clausura. El Cobresal podia presumir així d'un campionat de lliga xilè a les seves vitrines.

El club va viure la victòria novament com un fet social que transcendia l'àmbit del futbol. Codelco va facilitar als seus treballadors poder assistir al partit que havia de consagrar al Cobresal com a campió i permetre així que l'estadi El Cobre augmentés lleugerament la mitjana d'espectadors als partits que, situada al voltant del miler de persones, era la més baixa del futbol xilè.

La victòria en el campionat de lliga també va estar tenyida de simbolisme miner. Cobresal va guanyar el campionat amb la màgica xifra de 33 punts que coincidia amb la dels 33 miners que el 2010 van quedar atrapats a la mina de San José, també a la regió d'Atacama, mentre extreien or i coure. A més, la victòria va donar esperança a l'àrida Atacama que havia estat durament castigada pel desastre natural que havia comportat pel nord de Xile el temporal de març del 2015. De fet, l'estadi El Cobre va estar clausurat durant un mes i només va obrir les portes pel partit que havia de conduir Cobresal al títol. El Salvador va festejar d'allò més la victòria d'aquell club miner creat tres dècades abans sota l'auspici de Pinochet per distreure els treballadors i allunyar-los de la temptació de la revolta social. Però ho va fer sota l'amenaça permanent d'un possible tancament dels jaciments miners. Un destí que sembla inevitable i que fa que el triomf del Club de Deportes Cobresal sigui encara una mica més poètic.