Real Madrid. El nom del club imposa respecte. I que el seu filial sigui l'equip que es creui al teu camí no és precisament una bona notícia. Al Lleida, però, li tocarà ballar amb la més lletja del ball en la batalla per accedir a l'eliminatòria decisiva. En una balança, i tenint en compte que en el play-off tot s'acaba equilibrant, les raons per a l'optimisme i per al pessimisme estan al mateix nivell. I és que, tot i exhibir potencial durant tota la temporada i acabar campió arrabassant el títol al Barakaldo en l'última jornada, el filial blanc va rebre un bany de realitat contra l'UCAM Múrcia, que va apartar-lo de l'ascens directe amb una victòria a casa (2-1) i un empat en la tornada a Valdebebas (2-2). La falta de contundència al darrere va pesar més que la màgia i l'encert a dalt i els nanos de la fábrica van rebre una clatellada de la qual encara s'estan recuperant.

El rival del Lleida ha estat el conjunt més realitzador dels quatre grups de segona B. Amb un atac lluny de l'abast de tots els equips de la categoria, tret d'altres filials de renom –Odegaard i Borja Mayoral desborden per les bandes i Mariano fulmina porters a la punta de llança–, els de Luis Miguel Ramis van marcar 72 gols en la lliga i tres en la fase de campions. A Óscar Rubio, Molo, Toño Vázquez, Raúl Fuster i companyia els tocarà suar la cansalada. S'ha de prestar una atenció especial a l'ariet català d'origen dominicà Mariano Díaz, que ha marcat 27 gols entre la lliga i el doblet que va fer dilluns contra l'UCAM.

La teoria de la manta –si et tapes el cap els peus queden desprotegits i viceversa– és ben patent al Madrid Castella. Si a dalt són un rival temible, en defensa generen força més dubtes, sobretot quan no juga la rereguarda de gala formada per Fran, Lienhart, Reguilón i Tejero. El conjunt blanc pateix en tasques de contenció. Sol cedir espais i sofreix molt a pilota aturada. Una bona mostra de totes aquestes mancances són els quatre gols que va rebre en l'eliminatòria de campions, contra un rival que no va generar gaire perill, i el fet que hagués encaixat 40 dianes en la lliga, en què va ser el segon conjunt de play-off més tou en defensa.

Un altre aspecte que s'entreveu determinant és evitar que els migcampistes entrin en joc. En especial Marcos Llorente, un pivot exquisit, i l'interior lleidatà Aleix Febas, que és l'enllaç entre la medul·lar i els tres homes d'atac, si bé és capaç de generar perill ell tot sol. Al Lleida, doncs, se li ha girat molta feina. La consigna que té l'equip és clara: mantenint la solidesa mostrada fins ara, tot és ben possible.