Sí, diumenge fem la presentació i dilluns ja comencem els entrenaments, tot i que al principi hi haurà pocs jugadors del primer equip.

Hi vaig estar només un dia. Vam fer un viatge ràpid amb en Pep Guardiola i en Manel Estiarte, i ens van ensenyar les instal·lacions. Van ser només cinc o sis hores, però molt intenses. Ja havia estat a Manchester, però no a la ciutat esportiva, que és espectacular. Són instal·lacions noves i tenen de tot.

Són diferents. Al Barça va ser amb Guardiola que el primer equip es va instal·lar a la ciutat esportiva. La del Bayern és molt petita, la més familiar. Només hi ha tres camps, dos en època de nevades. Aquesta del City és la més gran. Això és bo, tot i que tampoc necessites tants camps, al cap i a la fi. L'altre punt a favor és que s'hi està molt tranquil. No és lluny de la ciutat, però l'accés està controlat i restringit. És un centre de treball.

Sí, és clar. Tot i que ja ens vam acostumar a treballar amb molta gent a Munic. En els entrenaments a porta oberta, de 3.000 o 4.000 persones no baixàvem. I hi havia un silenci absolut, perquè hi estan molt acostumats. El Bayern és un club molt familiar i cuida molt els fans i estan avesats a fer-ho. En Pep s'intenta adaptar allà on va i mira d'aportar-hi les seves idees. Si hagués vist disbauxa probablement ho hauríem aturat, però no va ser així.

És un gran do i habilitat que té. És camaleònic i s'adapta. Ell va parlar de seguida alemany i jo m'hi vaig afegir. Em van agrair que ho fes i vaig contestar que només faltaria, sóc català. Estic content quan un de fora fa l'esforç de parlar català. Com no faré jo l'esforç amb l'alemany? Els bavaresos ho agraeixen molt. Per a ells és un signe d'integració. I com que un dels costums del Bayern era que entrés gent als camps, ràpidament en Pep va veure que s'havia de fer i que no hi havia cap problema. I no n'hi va haver. Veies molta gent i no senties ningú. A vegades senties algun crit i era d'espanyols, o de catalans, que havien vingut a veure'ns.

Ho he repetit moltes vegades. Es ven aquesta idea, i de cap manera és així. Vam anar al futbol alemany i de seguida vam veure que havíem de controlar els contraatacs i que el futbol era molt més físic. I dins la seva manera de fer, de voler ser protagonista del joc, tenir la pilota i sortir jugant-la des del darrere, va proposar una barreja. El Bayern del triplet jugava molt més a intercanvi de cops. Amb en Pep hi ha hagut més control, pràcticament en tots els partits. No vol dir que guanyis sempre, és clar. Però ell es va adequar al futbol d'allà. I en la Premier farà el mateix. De futbol, n'hi ha mil de diferents. Tot serveix per guanyar. Ell no va enlloc a alliçonar ningú.

Ell baixa al camp, però el dia a dia el dúiem pràcticament entre en Lorenzo [Buenaventura, preparador físic] i jo. Ell es dedica més a la part tàctica, perquè cada entrenament tàctic és diferent, en funció del rival. Com juguen aquesta gent? Doncs aquesta setmana la part tàctica la treballa d'una manera determinada. L'aspecte físic i el tecnicotàctic durant tota la setmana el delega. Ja ens coneixem de fa temps i hi ha prou confiança perquè no s'hagi d'implicar en les coses més bàsiques.

Ho visc com un privilegi, i tant. Ara em faré meva una frase d'en Pep. A mi m'han triat. I a partir d'aquí, a treballar. Entrenadors com jo n'hi ha milers. Aquí a Girona també. Jo no sóc millor que ells. He millorat, evidentment, perquè he vist moltes més coses, he acumulat més experiència i treballar al seu costat enriqueix molt. Molts entrenadors no han tingut la sort de ser allà. Que després, naturalment, has de treballar, congeniar bé i tenir certes virtuts per aportar el que s'espera de tu. En el futbol, ens mirem molt els clubs i les categories. Aquest és a l'Athletic? Doncs és millor que aquest altre que és a segona B. I no va així. Has de tenir el punt de sort, o trobar feeling, o estar moltes hores parlant i descobrir que tens les mateixes idees, que parles el mateix idioma. Sóc un privilegiat perquè al meu lloc n'hi podria haver molts.

Gairebé perfecte. Cap entrenador és perfecte, però diria que ell s'hi acosta. Crec que té moltes i moltes virtuts. Hi ha gent que va a la feina i gent que va a treballar. Ell es passa moltes hores treballant, i tots els que som al seu voltant fem el mateix. Jugadors que han tingut molts entrenadors, venien amb una idea del que els havien dit sobre Guardiola, i ara ho han viscut. Pot perdre partits, i en perdrà molts, però no es deixa cap detall. La sort sempre intervé, però mira de minimitzar el factor atzar. Dóna les solucions de com atacar, explora les debilitats del rival. Cada entrenament tàctic és una lliçó. Sempre és a partir del rival, un cop s'ha analitzat, per mirar de minimitzar les seves virtuts. En set anys a l'elit, el seu equip sempre ha estat el menys golejat allà on ha anat. I això la gent no ho té en compte. Ell vol sempre vol la pilota, però també controla quan no la té. Tots els rècords que ha assolit et donen una idea de com és. No només treballa ofensivament bé, sinó que ho cuida tot.

Molt pocs. Intentem dir-li que ha de mirar d'alliberar-se més, però és complicat. És clar que trobem moments per anar a sopar, però dues horetes. Com que la temporada sol ser un no parar, amb competició el cap de setmana i entre setmana, no hi ha temps per aturar-se. Quan podem descansar una mica és en les pretemporades, perquè pel fet de no competir pots anar una mica més relaxat. Tot i que es treballa igualment. Ell no concep jugar un partit sense poder visualitzar com són els rivals. Ni en un amistós. Però com a mínim hi ha estones per desconnectar.

Exacte. Les cerveses sempre acaben formant un 4-3-3 o un 3-4-3.

Més enllà d'aquella famosa roda de premsa, si mai hi ha hagut res ha estat de Mourinho cap a Guardiola. Manchester és petit i suposo que ens trobarem als restaurants. Un dia pagarà ell i l'altre, en Pep o jo. Crec que en Pep està curat d'espants. Tu fas la teva feina i pots controlar tot allò que tens a l'abast. Per part nostra, estem molt tranquils.

Ens faltarien moltes coses, però depèn. Amb la intensitat que Guardiola viu la professió, a vegades es pregunta com un entrenador pot encadenar vint anys en un mateix club o tants anys entrenant sense parar. De la manera que ho fa ell, és pràcticament impossible estar-hi tants anys. Hi ha molta intensitat no només física, sinó també mental. Un dia normal és entrar a les 8 del matí i no parar fins a les 6 o les 7 de la tarda. I cada dia així. Per tot plegat, em fa la sensació que no podrà entrenar durant gaires anys, o que haurà de descansar de tant en tant. Ja veurem les ganes que tindrem.

Jo em veig jubilant-me en un camp de futbol. Ja vaig deixar una feina per cobrar molt menys en el futbol. Mai m'hauria pensat ni arribar al primer equip del Barça. Em veig en un camp perquè és la meva passió, m'entusiasma, i mantinc la il·lusió de quan entrenava el Palafrugell, el Cassà o el Girona. Per a mi, cada partit és una festa. Per a en Pep, cada partit és un patir. És així. Jo els disfruto tots de debò. Em veig en el futbol, de segon, entrenant o en algun altre càrrec.

Per què no? Jo estic molt còmode amb en Pep, i ell amb mi. Ara mateix ni m'ho plantejo. Sóc nou anys més gran que ell, i entendré el dia que vulgui gent nova, sang nova. No em crec millor que els entrenadors que hi ha darrere meu. Si arriba el moment, em veuria com un entrenador d'un primer equip? I tant que sí. He après molt més, he viscut moltes experiències. Abans, quan arribaves a segona B, et trobaves jugadors que havien estat en categories superiors i rumiaves quina relació interpersonal hi hauria. Ara has estat amb jugadors de primer nivell mundial, que et respecten, et fan cas i veus que els pots aportar coses. És la manera de sentir que puc formar part d'aquesta família del futbol professional.

No, de cap manera. Això és del tot inviable.

Conec gent que està al voltant del club i, per començar, estan molt contents i il·lusionats. Satisfets amb la resposta de l'afició i amb el rendiment de l'equip. Sé que tenen idees molt bones i molta trempera per portar el Girona més amunt d'on ha pogut estar fins ara. La direcció és nova, potent i plena d'il·lusió.

El problema de la segona A és que és molt complicada. Sempre és important pujar, però potser aquest any tocava. Amb inversors nous, amb gent sòlida, positiva i amb ganes de fer coses, com més aviat es pugi millor. Però clar, és complicat. Potser la temporada que ve la inversió és més forta i no es fa play-off. Hi ha un munt d'exemples.

L'estada és un pas més que demostra la bona relació que hi ha entre els dos clubs. I que perduri, perquè si el Girona manté el suport al darrere d'un gran club com el City, i a més a més amb persones de Girona al davant com en Delfí Geli, em fa venir esperances que això tirarà endavant i pot anar molt bé.

Òbviament, el Girona és qui més guanya en la connexió entre els dos clubs. Tenir un club econòmicament solvent i que faci les coses bé al darrere és important. I poder rebre jugadors cedits ajuda molt. Hi ha equips que han tret molt profit de les cessions de clubs de primer nivell.

No crec que es tracti de donar una cosa a canvi d'una altra. Aquesta gent ha apostat fort per Girona, com ho podria haver fet per un altre lloc, per diverses raons. I Girona és una ciutat encantadora. Sempre he dit que era una demarcació que demanava futbol. Hem estat a punt, però si no ha fallat la part econòmica ha estat l'esportiva. A més de viure's de meravella a Girona, és encara un lloc verge en futbol; s'ha d'acabar de fer el pas. I tot i que sempre ens han titllat de freds, en l'últim partit es va veure la trempera. Com també n'hi va haver amb el bàsquet. La gent, si veu un projecte seriós i pots pujar a l'elit, s'engresca. No crec que el Manchester City pensi quin benefici traurà del Girona, sinó que tenia ganes de fer una inversió en un lloc, com l'ha fet en altres racons del món, i ha triat Girona. I ha triat bé.