Sí. Les inquietuds que em van dur aquí eren en gran part personals i en menor mesura professionals, perquè l’oportunitat no era la que desitjaria tothom. Estava a l’atur, era el primer cop que no treballava i era una mica frustrant. No entenia gaire bé per què després de dues temporades força correctes, amb els condicionants d’una transformació del Numància, molt més modest, no tenia feina. Sí que estava en diverses travesses, però al final no hi entrava. I quan em va trucar el Girona, vaig assumir aquest gran repte, que era més un repte personal meu de fer-me valer que no realment el fet que tenia claríssim que salvaria l’equip. Segurament si ho hagués pensat molt més o hagués fet cas als molts consellers que em deien que ho tindria molt complicat, no ho hauria fet.

Com és obvi, el sou no era el que més mirava. Valorava l’oportunitat, que confessin en mi. L’Oriol Alsina em va transmetre que apostaria per mi, tot i que vaig haver d’anar convencent a poc a poc, primer amb la paraula i després amb els fets, que podia salvar el Girona.

Si us dic la veritat, no me’n recordo. Un sou de mileurista, segurament. Sí que recordo que quan vam parlar d’aquest tema, que no va ser de seguida perquè tenia el representant fent altres gestions i primer vam parlar de tota la resta, l’Oriol em va explicar la situació del club, que era gairebé impossible que l’administrador concursal autoritzés fer un contracte en condicions. I vaig contestar: almenys que no em costi diners! Vam buscar fórmules, com que em paguessin l’habitatge, que no ho feia el club directament, sinó l’antic propietari, i també una sèrie de convenis amb algun restaurant. Almenys tenia pagada la manutenció. El sou, però, era de mileurista.

Tinc molt clar que és devaluar la professió, situar-la a un nivell baixíssim. El tema econòmic és el que menys mirava, tot i que tampoc m’hauria pogut fer milionari amb un gran sou perquè venia per quatre mesos. Era més una qüestió de reafirmació personal que de guanyar diners. Però sí que he de dir que no estic gens orgullós d’haver-me rebaixat fins a aquest punt. Ja tenim prou responsabilitat, els entrenadors, amb tot el que es mou en el futbol, perquè, a més de ser els que rebem les hòsties, siguem els més mal pagats.

Per mi el primer partit contra el Múrcia va tenir dos punts de vista. El negatiu, que havíem perdut, però en vaig treure tots els positius, perquè el primer dia d’un nou sistema, contra un bon rival, ens van fer un sol xut i nosaltres vam fallar un penal. Vam fer un partit molt digne per la situació en què estàvem. Em vaig adonar que l’equip creia el que estava transmetent. En moments així, la paraula pot funcionar més que la feina. I vaig veure q eren jugadors competitius, bons. A Gijón, en canvi, vam marcar, però amb els gols que ens van fer vaig pensar: “Estic amb nens?” En aquests dos primers partits, ho vam fer molt bé en un i força malament en l’altre. El punt d’inflexió va ser el següent contra l’Alcorcón. Fixeu-vos si estava content que vaig anar al cinema i tot, a veure Ocho apellidos vascos.

Vaig rebre insults de tot tipus, als quals ja estàs més acostumat. Però això em va cridar l’atenció. Que algú et pugui dir català o independentista com un insult, per faltar-te al respecte, em va sobtar.

És el normal, el típic. No recordo en quin estadi vaig parlar amb la policia i tot. El futbol arriba a un extrem que fem ximpleries. Si fas el gest del mico quan entra un jugador negre reps una gran sanció i no pots entrar al camp. A un entrenador, li poden dir de tot encara que sigui amb la policia al davant. De tot. I no passar res. Ja no són els insults, sinó que davant la policia no parin. En molts estadis els tens al costat. Però bé, ens n’hem d’evadir.

Sí, sobretot perquè s’havien de canviar moltes coses. El més important, la mentalitat dels jugadors. Fer-los creure que, en comptes de ser els pitjors, tenen capacitat de ser els millors. Després has de canviar un sistema i fer-lo entendre. Una filosofia d’entrenament. I tens molt poc temps. I conviure amb unes circumstàncies totes gairebé adverses. Per això dic que té molt mèrit. Continuo pensant que aquell onze, el que vam aconseguir fer al final, no té res a envejar a qualsevol dels altres que han tingut molta més repercussió. Ivan López i Juncà als carrils; Richy en el seu millor moment de lliure, amb Ramalho i Chus Herrero o Migue. Al mig, Timor, Jandro, amb els seus moments de lucidesa; Eloi, en plenitud, i l’experiència de Matamala. I a dalt, Ortuño i Gerard Bordas, que quan sortia sempre picava.

La immediatesa sempre et sembla el més important. Sens dubte, històricament sempre quedarà l’ascens. I en la meva carrera, també. Però quan ho analitzes, si allò primer hagués sortit malament, tot això no hauria passat. I aquella decisió llunàtica de fer les maletes i venir va ser bona.

Fer 82 punts és una bogeria. I amb la pressió que teníem, i l’equip d’inconscients que teníem. Ara som conscients de l’objectiu real que ens hem marcat, sobretot des de dins. El club ha estat molt respectuós, però he estat el més exigent. Aquell any dels 82 punts era l’any dels inconscients. Tenia molt clar que volia començar molt bé, però és que vam començar així i vam acabar com coets. La llàstima és que no hagués estat aquella lliga que en pugen tres directes. I, tot i que sabem les regles, crec que és molt injust que després de tenir 21 punts més que el Saragossa, això no es valori després en el play-off. Almenys l’empat de resultats entre els dos partits hauria de servir al millor en la lliga, sense haver ni d’anar a la pròrroga.

Això crec que ho heu de valorar vosaltres. El club ja hi era, té 87 anys d’història, i les institucions sempre estan per damunt de les persones, però, sincerament, crec que tots dos ens hem donat coses.

Perquè al final tot se sap i, quan surten rumors, és normal. Fa uns dies, quan va acabar tot, vaig parlar amb en Quique Cárcel dos minuts i ens hem compromès que continuarem com fins ara. Tot i tenir un any més, era un any condicionat, amb una clàusula molt baixa per sortir; el club s’havia compromès a no posar-me traves si volia marxar. Potser per la bona relació, i perquè mirem si les persones se senten amb força més que els contractes, és molt més fàcil prendre la decisió. I no en puc prendre cap altra que continuar.

Sí.

Sí. M’afalaga que un equip que et vol sigui tan respectuós per esperar que tu decideixis. Tampoc ells em van pressionar gaire i sí que van respectar la meva última decisió. Jo ja els havia comentat que un escenari era que el Girona no pugés, o fins i tot jugar el play-off, i l’altre era l’ascens directe.

Això puc assegurar que sí.

Si soc sincer, ara estic analitzant molt del que és la zona mitjana baixa de primera, sobretot fixant-me en equips que es poden assemblar al Girona. Sobretot l’Alavés, no pel fet d’haver arribat a la final de copa, sinó perquè hi pot haver moltes similituds quant al sistema que ells han utilitzat alguns cops i el que nosaltres fa molt temps que utilitzem. La primera divisió és una categoria en què qualsevol error et penalitza. Els futbolistes són superdotats físicament i tècnicament, i a l’hora de saber com fer mal als rivals. Vull fer-me una idea, anar un pas al davant i pensar si de veritat el sistema que estem utilitzant fins ara serà un sistema vàlid. Que després serà qüestió de provar-ho, però sempre com a mínim tenir uns possibles automatismes tàctics per poder corregir coses que últimament ens estaven creant maldecaps. Perquè als rivals, vulguis o no, els motivem perquè busquin aspectes amb què fer-nos mal.

Sí, però tot i que ara és aviat, crec que el més intel·ligent és tenir com més versatilitat millor. Perquè en un moment determinat sempre puguis canviar. Per cert, tot i que hem jugat gairebé sempre amb tres centrals, també hi ha hagut algun partit amb quatre, com aquell a Ponferrada fonamental, de la penúltima jornada del primer any.

Sí, tot i que duré el Minardi de torn i competirem amb Mercedes i Ferrari. Els ingressos per televisió es multipliquen. La proporció no serà així, almenys amb alguns, però és veritat que canviarà l’escenari. El tipus de futbolistes que vindran seran diferents. Però sempre crec molt en les persones. Han de ser bons futbolistes, però també hem de saber com es plantegen venir al Girona. És molt important que el jugador em transmeti que vol venir, perquè totes dues parts ens n’aprofitem. El club, i també ell. Aquesta filosofia l’hem de mantenir.

Per descomptat que m’he de centrar a entrenar el que em donin, però si alguna cosa bona hem tingut aquests anys és que hem anat de bracet. Fins ara, m’he centrat en la segona, i en Quique, com és la seva feina, ha anat mirant molts futbolistes. Ell té molt més coneixement del que pot venir. Hem de tenir tot el reconeixement i respecte possible pels jugadors que ens han fet arribar fins aquí, però a tots els equips passa. Ells són els primers que saben que el futbol va així, que tots ens beneficiem d’haver pujat a primera, per moltes circumstàncies. Hem de prendre les decisions entre tots. Segurament que Quique m’ajudarà en un 70% i jo l’ajudaré en un 30%, però assumeixo exactament igual la responsabilitat de les baixes.

Sempre hi ha possibilitats de parlar amb jugadors. Crec que tots es mereixen un respecte màxim. Gairebé tota la plantilla té contracte en vigor, i el club, si una cosa ha demostrat, és que en això és estricte. Se’ls expliquen els escenaris que hi ha i, al final, la decisió és a les mans del jugador. Si tens contracte, o entens la situació o estàs en el dret de voler quedar-te.

Si soc sincer, no he parlat clarament de quins futbolistes vindran. Hi ha altres coses més importants, sobretot veure com encaixaria el meu sistema a primera divisió. Però si en Pep ha parlat del Girona, que ja és un afalac, i a més ha estat sincer i pensa això, estic totalment d’acord amb ell. Però també sé que és complicat que puguin venir jugadors fets. Si hi ha bona predisposició per part seva, ja tenim un primer pas fet.

Els futbolistes primer són persones. Alguns amb la butxaca més plena, és veritat, però que tinguis tants diners firmats en un contracte no crec que et faci comportar d’una altra manera. Crec que se’ls ha de fer veure on arriben, explicar-los la filosofia que ha tingut el club, les línies mestres de l’activitat de l’equip. És la meva intenció, intentar fer un bloc que tingui senyals d’identitat amb l’equip. No m’agradaria que això fos una torre de Babel, que vingués gent amb molt potencial, però que cadascú anés a la seva i que no tinguessin clar des del principi on venen i què venen a fer.

Ara, amb aquesta perspectiva, he de donar la raó a tots els que, incloent-hi en Quique, ens ho deien, de vegades per consolar-nos o com a mecanisme d’autodefensa. Tot això que abans em semblaven excuses, ara els he de donar la raó. Perquè és cert que el club, i tots, som més madurs, amb més experiència. Estem més preparats.

El futbol és l’únic esport en què el diner no ho compra tot. L’Alavés va guanyar al Camp Nou, ha fet una gran temporada i ha arribat a la final de la copa. Hi ha sorpreses sempre. Els grans solen guanyar, però els costa. Com a segon entrenador al Numància, vam guanyar el Barça i el Madrid. Tot això no és somiar. És dir que per què no el Girona podrà estar en la línia d’aquests equips.

Però s’ha de mirar el context. Hem de rebaixar una mica l’eufòria i sobretot intentar que ni Messi ni Cristiano sentin això.

Vull felicitar tothom que estava en l’organització, perquè va ser espectacular. I felicitar el civisme perquè, tal com em va dir l’alcaldessa, no hi va haver ni un vidre trencat. És una afició que sap celebrar i ens van fer sentir com estrelles del rock. És que quan miràvem avall, la mirada que tenien tant els nens com els més grans, era la mateixa que tinc jo quan veig les meves filles mirant els Reis Mags. Pura admiració. Va ser preciós.

Ja li deia al president que hauríem d’haver posat taules per fer carnets. Tant de bo puguem correspondre tothom amb l’ampliació de l’estadi. Espero i demano que aquest entusiasme el continuïn portant la temporada que ve, des de les primeres jornades. I que, passi el que passi, no defalleixin, perquè seran una part molt important.

Si tenim en compte el context, com s’haurien de psoar amb l’afició futbolistes que no estan acostumats a aquestes coses? Si veig el vídeo i no penso en el context, em molestaria. I de fet vaig tenir paraules molt dures al vestidor. Ens hem d’adonar que ens movem en un mon global i que no podem fer coses sense pensar. Pots fer una broma o dir ximpleries en un context determinat. Potser per l’eufòria vam penjar un vídeo en què no sabíem què es deia, prova que no hi havia cap mala intenció. Ja vam demanar disculpes, però crec que l’afició va ser molt madura i comprensiva.

Sí, però confiava que la gent és sensata. I per molta falta de respecte que pugui ser, estava convençut, com va ser, que la gent es dedicaria al més important, animar l’equip i disfrutar del que havia de venir