Girona

JORDI MATAMALA

EXJUGADOR DEL GIRONA

“O pujàvem o estàvem sentenciats”

El migcampista destaca la implicació i les ganes de treballar de l’equip en una temporada molt dura: “Si no haguéssim pujat, dubto que hagués sortit algun salvador”

“M’impacta veure tanta gent vestida amb la samarreta del Girona; abans, o donava la meva a nens a qui els arribava als turmells, o no en veia enlloc”

RAÜL AGNÉ
“El més complet. És qui em va treure més rendiment. És molt exigent, però et fa evolucionar. Es desviu pel futbol, és molt treballador i t’explota, et treu el millor rendiment.”
JAVI SALAMERO
“Va ser una etapa brevíssima, amb Olmo i Etxeberría. El dia a dia no el puc valorar, perquè vam fer pocs entrenaments. És un revulsiu.”
MIQUEL OLMO
“Va ser molt breu, quan Salamero va tornar al despatx. No hi vaig tenir prou tracte per valorar-lo.”
CRISTÓBAL PARRALO
“Li vaig acabar dient, una setmana abans que l’acomiadessin, que creia que era poc exigent amb el jugador. Deixava molta llibertat, i teníem un perfil de jugador que si no se’l forçava, malament. Era molt bona persona, però va arribar a un lloc nou i crec que no es va acabar d’ubicar.”
NARCÍS JULIÀ
“Un coneixedor absolut de la casa. Va arribar en una situació molt complicada, es va envoltar de gent molt bona com Melero i Balcells. Va costar de reflotar, perquè érem un equip que no ens sobrava res, ni físic ni tècnic. També es va desviure pel Girona.”
RICARDO RODRÍGUEZ
“Crec que no va acabar d’agafar la segona A, i aquell equip era complicat. Veníem de l’any de Rubi, i va costar.”
JAVI LÓPEZ
“Em va agradar molt. El seu dia a dia, pel que fa a entrenaments, m’agradava molt. Era exigent amb tothom, al mateix nivell amb els joves i els veterans, i no es casava amb ningú. I jugava qui s’ho mereixia. En tinc molt bones referències pel poc temps que el vaig tenir. Em va saber molt greu que els resultats no l’acompanyessin.”
PABLO MACHÍN
“També va arribar en una situació molt difícil, i no sé fins a quin punts ens coneixia, però en Jordi Guerrero el va ajudar molt. Remuntar vuit punts i salvar-se, després de tota la temporada al pou, és una barbaritat. Vam patir molt i vam haver d’empènyer tots.”
L’equip va saber separar la feina dels problemes. Com s’entrenava aquell equip, no ho he vist més
Els números de Machín són espectaculars. Jo soc més d’Agné, però no ha caigut al lloc adequat
A segona A, si tens potencial, tens més espai per mostrar-lo. I si ets limitat, se’t veu més

Capità del Girona el dia de l’ascens contra el Ceuta, Jordi Matamala va arribar a segona A amb 32 anys i va tenir temps de vorejar-hi els 200 partits (199), més de la meitat amb el conjunt blanc-i-vermell.

Seria capaç de reproduir la jugada del gol de Migue?
La recordo, sobretot perquè després me la vaig mirar uns quants cops per televisió. És una acció molt puntual. Una pilota penjada, un rebuig i encara no sé ben bé què hi feia el porter, tan avançat. Quan les coses han de passar, passen, juguis més bé o més malament.
No van rebre ni un gol en tot el ‘play-off’. Una garantia?
Era la dinàmica de tot l’any. Teníem un equip defensivament molt fort, molt ben treballat, i ens basàvem en això. En el play-off, els detalls ens van anar tots a favor. A Barakaldo, ens van fer patir molt, amb dos o tres pals, amb un setge en la primera mitja hora. I el penal de la tornada. Havia d’acabar bé.
Havia tornat al Girona per petició expressa de Raül Agné. Va tenir algun dubte?
No. És evident que si no hagués vingut en Raül, el més normal és que no hagués tornat al Girona. Però la meva trajectòria ha estat una mica estranya, perquè quan vaig anar al Palamós ja era pensant en el futbol als vespres, després de la feina. En venir en Raül, va canviar, perquè ell i jo sempre hem lligat futbolísticament.
La temporada al camp va anar com una seda, però a fora més aviat al contrari...
Sí, i la veritat és que ja va ser des de bon principi. A l’octubre o el novembre ja hi havia problemes. No és fàcil de gestionar, però de tota la meva trajectòria, estic convençut que ha estat la temporada que l’equip ha sabut separar més el que eren els entrenaments dels problemes extraesportius. En altres equips que he estat amb problemes, era diferent. Com s’entrenava aquell equip, no ho he vist més. La intensitat era brutal.
Qui en va tenir el mèrit? L’entrenador?
En Raül hi feia molt, és clar, i el perfil de jugador era de pencar molt. En Raül ho va saber gestionar molt bé, ho va dominar bé. I en el fons, els jugadors també sabíem que, per poder sortir-nos-en, s’havia de pujar.
Era pujar o feinada a fer sobreviure el club?
Era pujar o el club, i nosaltres, estàvem sentenciats. Hi va haver algun mes que en Ramon Vilaró va fer tot el que va poder i més, però si no haguéssim pujat, dubto que hagués sortit algun salvador.
Van pujar i Agné va voler mantenir el bloc. En van tenir sort? Perquè els fitxatges van aportar més aviat poca cosa...
Mirant-ho ara amb perspectiva, crec que ens va agafar una mica perduts, a l’hora de fer fitxatges i reforçar la plantilla. Vam estar jugant molts partits amb vuit o nou jugadors que veníem de segona B. I érem jugadors de segona B normals, no pas estrelles. Sí que vam millorar molt, però ens va salvar la primera volta. La segona se’ns va fer eterna. I ens va salvar el rendiment a Montilivi, perquè a fora érem molt limitats.
Amb 32 anys, es va instal·lar a segona A. Es va treure una espina? Havia rebutjat alguna proposta anys enrere?
Se n’havia parlat, però de contractes a sobre la taula, no me’n van posar cap. Era una situació que pensava que ja no m’hi trobaria, i la vaig disfrutar molt. Des de fora, infravaloraves la segona A. Quan hi vaig ser, i també ara, la valoro molt i molt. Vaig disfrutar molt. Els estadis, el ressò mediàtic, els viatges... A segona B viatges amb penúries. A segona A canvia tot.
És un dels catorze jugadors que ha superat el centenar de partits amb el Girona a segona A (105) i en va jugar 94 més amb el Recreativo. Es penedeix d’haver arribat tard a la LFP?
Mirar enrere no serveix de res. No saps mai si de jove t’arrisques i no arribes enlloc. Debutant amb 32 anys, ni jo hauria dit que jugaria 200 partits a segona A. Anava any a any i vaig tenir la sort de no lesionar-me, perquè una lesió greu a aquesta edat és per tancar la paradeta.
Feia la sensació que jugava amb la mateixa naturalitat a tercera que a segona A. En què es noten, sobretot, els salts de categoria?
Canvia molt. Des de fora no ho diries tant, però és molt diferent. Notes més el nivell.
Ha d’anar més al límit?
Sí. No sent un crac, vas més forçat. Però també és veritat que anaves a segons quins camps de segona B i no hi podies fer res, a part de competir, trompada aquí i trompada allà. A segona A, si tens potencial, tens molt més espai per mostrar-lo. I si ets més limitat, també ho dissimules més a tercera que a segona A. Per tot, pel que és bo i el que és dolent, ho mostres més a segona A. Ensenyes més les virtuts, però els defectes se’t veuen més.
Agné va dur l’equip a segona A i ha estat una referència, però Machín l’ha superat. L’ha sorprès?
Sí. És evident que els números de Machín són espectaculars. I ja no són els de mig any, sinó tota la trajectòria. Ja sigui per la seva feina, pels seus ajudants, i potser també perquè s’ha anat trobant un Girona cada cop millor, li ha anat molt bé. Els números no els discutirem. Jo soc més d’Agné, però pel que sigui en Raül no ha caigut al lloc i al moment adequat. Tinc molt clar qui preferiria, però no soc ningú per discutir res i no vull treure cap mèrit. Sempre he dit que, si he de destacar dos entrenadors amb qui he estat, són en Raül i en Javi López, i segurament són als que menys bé els ha anat, mentre hi he estat.
El salt que fa ara el Girona supera l’anterior en dimensió. Com veu el projecte?
Quan vam pujar a segona, feia 50 anys que el Girona no hi era. I ara, al cap de nou anys, l’ascens a primera, que no s’havia assolit mai. És molt gros.
També té mèrit haver encadenat nou anys a segona A, amb tot el que s’ha viscut.
I tant. El Numància és l’exemple d’estabilitat, sempre a mitja taula, però el Girona o era a dalt de tot o molt enfonsat. Aquesta irregularitat no és normal, d’un extrem a l’altre. Crec que ja en som força conscients, però és molt gros el que s’ha fet. És veritat també que ara el Girona és un club amb recursos, no com fa uns anys.
Segueix el dia a dia del club?
No gaire. Sé que ho porten amb força discreció, que en part és bo. Els aficionats no tenim perquè saber el dia a dia. Però des de fora almenys fa la sensació que hi ha ordre i seriositat a tots els nivells. No sé on és el límit; ja s’anirà veient.
Veu el club preparat per estar-se anys a primera?
Jo sí, ho veig bé. El que més m’agrada és anar al camp i veure tothom amb la samarreta del Girona. M’impacta. Pares, nens... Veus gent de totes les edats amb la samarreta. En el partit contra el Ceuta, n’hi devia haver quatre de comptats. Aquesta imatge demostra que el club està viu. Veig a Vilobí nanos amb la samarreta del Girona. A la meva època, o els donava la meva que els arribava als turmells, o no en veia enlloc. Aquests dies he vist dues o tres samarretes amb el meu nom. Això dona molta vida.
Entén que només vuit jugadors tinguin la continuïtat assegurada?
Sí. És normal que tothom vulgui continuar, però els jugadors també són conscients que aquestes coses poden i solen passar. Si en continuen set o disset, també va en funció de les perspectives i el potencial del club. L’any que vam pujar a segona A, segurament també en vam seguir molts perquè no hi havia recursos per fitxar més.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)