28 de juny de 1992. Esportivament, Barcelona viu els dies posteriors del somni de la primera copa d’Europa i els anteriors al dels Jocs Olímpics. Tota la ciutat? No. A Sant Andreu tenen un altre somni, el del retorn a segona A, però, acabaria en malson en una trista tarda a Lugo per culpa de l’àrbitre andalús Japón Sevilla.

Aquella temporada, l’ascens es definia mitjançant una lligueta i a la darrera jornada hi arribaven amb possibilitats els quadribarrats, el Lugo i l’Extremadura. Els andreuencs depenien d’ells mateixos: guanyant, pujaven. Però el gran rival no va ser el conjunt gallec, sinó el col·legiat. La seva actuació va ser clarament contrària als interessos barcelonins en tot el partit, però el moment àlgid va arribar en el minut 20 (1-0), quan l’estrella de l’equip, Ramon Maria Calderé, es disposava a marcar a porta buida i, per darrere, el local Jorge li va fer un penal clamorós. “Jo m’aixecava ja disposat a llançar-lo”, explica l’exdavanter, però va quedar astorat en veure que Japón Sevilla no només no l’assenyalava, sinó que, a més, li ensenyava la segona groga per haver simulat la caiguda. La decisió va ser clau. El partit va acabar 2-1 i el somni de l’ascens es va trencar. El postpartit encara va ser més polèmic: agressió de Puncho a l’àrbitre, ball de bastons i gairebé detenció de Calderé per part de la policia.

Han passat ja 25 anys, però el temps no permet oblidar. L’ascens hauria canviat la història del club. “Va destrossar el club, a mi com a entrenador i a molts jugadors”, assegura l’entrenador de l’equip, Jordi Gonzalvo, tot deixant clar: “Encara ho recordo amb indignació. Érem el millor equip del grup i vam demostrar que mereixíem pujar.” Calderé, que tot just acaba de començar una nova aventura al Sint-Truiden belga, tampoc es mossega la llengua. “Aquest personatge [en cap moment de l’entrevista vol pronunciar el seu nom] no pot tenir la consciència tranquil·la”, afirma, “malgrat que tota Espanya va reconèixer l’errada, ell va tenir premi”. I és que Japón Sevilla sí que va pujar a segona A... i, poc després, a primera. Sobre els motius d’aquell arbitratge, Gonzalvo no es mossega la llengua: “Tot anava per a l’Extremadura, on hi havia Juan Espejo, que era directiu de la federació i d’Almendralejo”, recorda. L’entrenador, igual que Calderé, no amaga l’enuig que encara li provoca Japón Sevilla. “Si me’l trobés, no m’aguantaria. Li diria moltes coses”, remarca. I és que, al seu entendre, per culpa de l’àrbitre andalús es va perdre “una ocasió única. Al club hi havia eufòria i un projecte molt interessant, i es garantia un pressupost ampli per a segona A”.