És possible que Machín sacrifiqués el partit contra el Barça? D’entrada sona lleig, però tampoc va ser gaire engrescador el que va dir el tècnic del Girona després del partit contra el Leganés i referint-se al duel contra els blaugrana: “No és el partit que més m’il·lusiona del món.” Tots estarem d’acord que la lliga del Girona no era el partit contra el Barça i que, en una setmana duríssima que s’ha resolt amb un molt deficient 1 de 9, millor haver sumat el puntet contra el Leganés que no pas contra el Sevilla o l’equip de Valverde. Però contra els blaugrana no va ser el Girona que tots coneixem, aquell equip intens en la pressió, generós en l’esforç i que es diverteix fent el que fa, sinó un Girona més aviat trist que no va arribar a contagiar del tot els més de 13.000 aficionats que eren a Montilivi disposats a deixar-se la gola per l’equip com ho van fer per la democràcia.

El tècnic s’havia queixat dies abans que el Leganés havia tingut 48 hores més per preparar el partit que no pas el Girona i que en una competició en què els petits detalls són essencials, això era molt avantatge per a l’equip madrileny. Posats en aquest context, també el Barça va tenir 24 hores més de descans que el Girona. És possible que pel cap de Machín sobrevolés la idea que, perdut per perdut, millor sortir-se totalment del guió per veure si hi havia sort?

El marcatge individual de Maffeo sobre Messi va ser tan cridaner que fins i tot se n’han fet acudits. Va aconseguir el que es pretenia? Veient la productivitat de l’argentí, sí. Però veient el 0-3, que al cap i a la fi és el que compta, no. El sacrifici de Maffeo duia implícit també renunciar a la identitat del Girona i tallar literalment les ales a l’equip, almenys la dreta. Els carrils en el sistema de Machín són essencials per amenaçar el rival en atac, es digui Barça, Madrid o Ponferradina. Per què hi va renunciar? D’altra banda, era el millor dia perquè jugués Olunga, un futbolista que pot ser molt vàlid si el seu equip domina i assorteix l’àrea de pilotes, però no pas si ha de jugar a un quilòmetre de la porteria rival, com estava clar que passaria contra el Barça? Set canvis de cop en l’onze, dels quals només dos van ser obligats, van ser una passada de frenada? Només vuit dies abans, el Getafe, amb els arguments de sempre dels equips de Bordalás, va fer suar molt més el conjunt de Valverde del que ho va fer dissabte el Girona sense els arguments de sempre de Machín.

Va pensar, doncs, el tècnic més en el partit de divendres contra el Celta? Tant de bo! Aquest cop, les cartes es giraran perquè el Girona hi arribarà amb 24 hores més de descans que els gallecs, que van jugar ahir. Si aquesta setmana passada això era un desavantatge, s’entén que aquesta setmana això mateix serà un avantatge. El que és imperatiu, però, es recuperar la identitat, les sensacions i, per descomptat, el gol. El Celta no té Messi ni caldrà sacrificar cap jugador per marcar ningú. I el Girona ja ha demostrat en tots els altres partits menys en el darrer, que pot ser un os molt dur de rosegar. De moment ja s’ha enfrontat als tres primers classificats (Barça, Atlético de Madrid i Sevilla) i està fora del descens. Tothom ho hauria firmat. Però cada punt s’ha de suar i no deixar res per impossible. Encara que ho sembli.