El Girona de sempre

Machín va deixar al laboratori els experiments i va fer jugar el seu Girona i no pas aquell equip artificial amb el qual va intentar frenar, sense èxit, el Barça. Contra el Madrid va tornar a ser el Girona dels carrilers profunds i dels centrals infranquejables. El Pere Pons de les grans ocasions, el Granell més precís i el Portu més desbocat. Vuit dels onze titulars ja hi eren de la temporada passada. Els locals van ser un equip amb les revolucions al límit que va jugar amb el cor però sense perdre mai el cap.

Els primers minuts ja van ser per fregar-se els ulls perquè poca gent hauria pronosticat que els blanc-i-vermells fossin capaços d’inclinar el camp cap a la porteria de Kiko Casilla. Va fer la impressió que el Real Madrid va començar amb el fre de mà posat. I potser va ser una de les raons per les quals va fer tant mal l’acció del 0-1: d’una rematada de Maffeo al pal es va passar al gol d’Isco en menys de vint segons. Sense fer res, el pitjor Madrid superava el millor Girona. Per engegar-ho tot a rodar! I això que encara faltava una segona rematada a la fusta, aquesta de Portu (38’), que Kiko Casilla i tot Montilivi ja veien a dins.

Segona part memorable

Els segons 45 minuts requerien fortalesa mental perquè sobre el paper era difícil millorar el primer acte. Tot i que Aday va salvar mig amb el cap i mig amb el braç el que hauria estat el 0-2 i possiblement la sentència (50’), els locals van trobar l’efectivitat perduda i una mica més en quatre minuts apoteòsics on es va posar a prova la resistència de Montilivi als terratrèmols. Perquè si en l’1-1 l’estadi va trontollar, en el 2-1 s’hauria pogut ensorrar. En l’empat, la progressió de Pere Pons i la rúbrica de Stuani van ser per treure’s el barret. En el 2-1 hi van intervenir Aday, Borja, Granell, Stuani (Casilla va refusar el seu xut), Maffeo i Portu. Èxtasi.

Amb el 2-1, el gran problema era el rellotge. El Madrid tenia més de mitja hora per reaccionar i en això els blancs són uns autèntics especialistes. Zidane va sacrificar els laterals per posar-hi extrems (Lucas Vázquez i Asensio). Però també va reaccionar Machín, primer posant múscul (Timor), després velocitat (Kayode) i finalment frescor (Mojica). Amb el 2-1, l’ocasió més clara la va tenir Stuani (66’). I el Madrid va envestir, però es va trobar tres torres a l’eix i ple de romegueres a la frontal. Cristiano, escridassat tot el partit, va aparèixer en comptagotes. Benzema, ni això. Els blancs van acabar perduts enmig de la festassa blanc-i-vermella.