Girona

LA CONTRACRÒNICA

Una lliçó magistral de meravellosa normalitat

Els que s’havien passat la setmana advertint de la suspensió parlaven d’un ambient de partidàs
Montilivi va viure una demostració de civisme en un Sant Narcís històric pel que va passar al camp

Dissabte al vespre, amb el Barri Vell col·lapsat de gent i els restaurants servint colles per torns, una periodista francesa enviada a Catalunya pel context polític preguntava als gironins quin ambient creien que es viuria a Montilivi. Un diari italià buscava un col·laborador que li fes una crònica en clau política del partit. No calia tenir gaires llums per preveure que no seria un partit més. Era una de les cites més massives i simbòliques, si no la que més, després del xoc de trens, aquella expressió tan gastada que, aquesta vegada sí, sembla haver-se produït arran de la proclamació de la República i de l’aplicació de l’article 155. Montilivi tenia una cita majúscula. I va respondre amb una altra demostració de normalitat i civisme, tan comparable al reguitzell de manifestacions anteriors arreu del país com llunyana de la visió apocalíptica que s’havia volgut vendre des d’alguns mitjans de Madrid. Un Sant Narcís històric i meravellós a Girona. Pel que va passar al camp. Com ha de ser.

D’expectació, n’hi havia des de fa mesos. Des de la publicació del calendari. Encara abans, de fet. Ja en plena celebració de l’ascens, van agafar ressò aquells crits (“Els rebentarem!”) d’alguns jugadors. És clar que ningú s’agafava com una amenaça aquella consigna. Tampoc hauria estat gens fàcil imaginar en quin escenari arribaria el Girona-Madrid. Però d’aquí a escampar especulacions alarmistes durant tota la setmana hi va un bon tros. Cadascú fa el que vol o el que pot, però resultava com a mínim curiós que companys dels mateixos mitjans que es dedicaven a fer crides de pànic preguntessin amb insistència a jugadors i tècnics com vivien aquell clima... que els seus mateixos mitjans estaven generant.

I què va passar? D’entrada, que hi havia un munt de samarretes del Madrid –blanques, liles, negres, de diversos models i temporades– escampades a totes les zones del camp. Ja abans d’entrar, la diversitat predominava a les cues d’accés. Un dels dispositius especials era per evitar que l’arribada de l’autocar que duia el Madrid –que no era el seu, com es van encarregar d’advertir-nos– fos conflictiva. Es va tapar fins i tot la visió amb una lona negra gegant a la zona del pàrquing de davant de tribuna. Hi va haver xiulets, com n’hi ha sovint, però també alguns aplaudiments. Si allò era un primer tast de l’ambient amb què es rebria el Madrid, feia riure.

A les graderies, alguns aficionats es van atrevir a entrar amb banderes gegants espanyoles. I no va passar res. A la zona de preferent destinada a la premsa, els que s’havien passat tota la setmana advertint de la idoneïtat de suspendre fins i tot el partit parlaven de cop i volta d’un ambient de partidàs. Com si no haguessin defensat mai el contrari. Quan els jugadors del Madrid van sortir a escalfar-se, va predominar la xiulada, com se l’havien endut l’Atlético, el Màlaga, el Sevilla, el Barça i el Vila-real. Entre la sortida dels jugadors locals i les notes d’Empordà, l’afició blanc-i-vermella es va començar a animar. Lluny, però, de la primer gran hit de la tarda. El cartró multifuncional repartit a cada seient –fa també d’aplaudidor– va permetre formar un mosaic blanc-i-vermell impactant perquè l’estadi era ple (13.382 espectadors) i perquè va coincidir amb un ambient sonor espectacular. L’himne del Girona sonava per megafonia, però per moments semblava que fos un cant a cappella, perquè tothom s’hi va fer com si fossin altes hores a barraques.

Només de començar, dos detalls que estaven cantats: els crits de “Girona, Girona!” i l’escridassada a Cristiano Ronaldo quan tocava la pilota, que va passar poques estones. El públic estava implicadíssim, des del minut zero. Amb una temperatura excel·lent, la diada de Sant Narcís tenia tots els ingredients. Tots els que podia imaginar la gent que coneix els gironins. Amb l’adrenalina a dalt de tot i amb un ball de sentiments, recollits en qüestió de segons entre la rosca al pal de Maffeo i el 0-1 d’Isco. Més enllà dels efectes que generava tot el que passava al terreny de joc, el segon gran moment va ser a partir del 17:14. Als crits forts (van ajudar a eclipsar els xiulets) d’independència –qui sap si reclamant-la o ara ja defensant-la–, els van seguir proclames de “Llibertat” i, fins i tot, de “President Puigdemont”. El president, al final, no va presidir el partit.

L’entrega i la valentia dels gironins van tenir premi. I quin premi. Stuani va empatar amb una definició de mestre i, amb l’equip més desacomplexat que mai, Portu va acabar d’estripar el guió. Amb els seus homes, amb el mateix patró amb què havia triomfat a segona A, el Girona de Pablo Machín estava empetitint d’allò més un Madrid incòmode i frustrat. Costava de creure i tot. L’afició gironina ja no sabia si fer el Que boti Montilivi, si mofar-se de Cristiano o si demanar el tercer. I ho va fer tot, en un moment d’histèria col·lectiva. Quedaven molts minuts, però els madridistes ja no semblaven tenir esma per esguerrar la festa. Els gironins van saber resistir, els substituïts es van endur ovacions de rècord i els quatre minuts de temps afegit, amb reaccions de desesperació i ràbia dels visitants, es van acabar. Era ben real. El Madrid havia caigut en la seva primera visita oficial a l’estadi de Montilivi. I no havia passat res més. Com si fos poc. Just al final, un espontani va saltar al camp, però va ser ràpidament atrapat. Ningú podia ser capaç de treure protagonisme als herois blanc-i-vermells, que es van guanyar el reconeixement definitiu –si és que feia falta– dels aficionats. És veritat que no va ser només un partit de futbol. Va ser una història meravellosa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)