Acabo d’arribar, però la veritat és que hi ha un vestidor molt bo, que m’ha sorprès gratament, perquè tot i la situació complicada la gent té molta fam. I això és molt important.

Sí, aquesta és la sensació que tenim quan treballem cada dia. Si oferim el cent per cent som un conjunt molt difícil de batre. Ara bé, els altres equips de baix segur que pensen el mateix. Aquesta categoria és molt difícil i ho has de donar tot perquè arribin els resultats. En tot cas, vam empatar contra el segon i sabem quin és el camí a seguir.

Jo tenia moltes ganes de venir i sentir-me important. Al Barça B he jugat i estava molt a gust, però per sensacions volia sortir-ne. A més, en el mercat havia vingut molta gent. Quan em va trucar el Nàstic ni m’ho vaig pensar: venir aquí és un pas endavant per a mi i crec que, tot i estar a sota, això ho tirarem endavant.

Sí, i si m’hagués quedat hauria continuat sent important. De fet, tant el mister com Pep Segura i Bakero no volien que marxés, però tampoc no em van posar problemes per sortir. Saben que jo hi havia deixat la pell pel Barça i ho van entendre. Volia tornar al Nàstic, el club que m’havia donat l’oportunitat de jugar a segona A.

Sí, Vicente Moreno és un grandíssim entrenador, no vaig entrar gaire en els seus plans però em va ajudar molt a créixer com a jugador. Sabia que havia de tornar, per això vaig renovar tot i estar cedit al Barça B. Quan un club em dona una cosa jo intento tornar-la-hi. Soc així.

Doncs molt bé, quan estava al cos tècnic de Vicente Moreno era espectacular. El segon entrenador sempre t’aconsella, sobretot si no tens gaire protagonisme, i ell estava molt a prop meu. Estic molt a gust amb aquest cos tècnic.

Amb moltes coses, ser allà va ser un salt brutal per a mi. Estic molt content i agraït amb el Barça, perquè més enllà d’ajudar-me a créixer com a futbolista, m’ha ajudat a créixer personalment. Allà em van donar l’opció de treure’m els estudis, perquè de petit jo vaig marxar molt aviat del col·legi per ajudar els meus pares a la feina, i per desgràcia no vaig poder estudiar. Només puc tenir bones paraules cap al Barça.

Sí, jo en parlava molt amb nanos que han tingut sempre moltes atencions. Ells ho tenen assumit i ho veuen normal, però jo els deia: “Aprofiteu el que teniu, que no sabeu el que és estar fora d’aquí, quina és la realitat del futbol.”

El meu rol anava més enllà del que és jugar. Jo vull guanyar sempre, ser al màxim de professional, que tinc dues filles i una família. Jo intentava ajudar els més joves i quan vaig marxar es van mostrar agraïts, perquè ells veien el futbol com un hobby, però els vaig fer entendre que el futbol és un mitjà de vida. Per això, hem de donar sempre el màxim quan competim.

No, jo pujava amb autobús cada dia, tot i que amb setze anys, quan em vaig casar per les nostres lleis [gitanes], ja vaig sortir de casa i vaig tenir la primera filla. Era pare amb setze anys...

I tant! I més, en aquell moment, cobrant 98 euros! Havia de fer meravelles! [riu] Ara estic molt content, però jo llavors tenia una responsabilitat molt gran i era el futbol o res, perquè no tenia estudis. M’ho prenia molt seriosament. Ningú no sap el que he passat des del punt de vista personal per arribar fins on soc i és per això que no em conformo ni vull aturar-me aquí. Vull dur el Nàstic tan amunt com sigui possible i, en l’aspecte personal, competir en una categoria més alta. Sé que és difícil, però no impossible.