El matí del 5 de juny del 1993, fa 25 anys, la ciutat de Lleida es va despertar conscient que podia ser un dia per a la història. La gent es va llevar sentint aquell cuquet que rosega l’estómac quan esperes viure alguna cosa memorable. A la capital del Segrià, i a tota la Terra Ferma, no es parlava de cap altra cosa. La Unió Esportiva Lleida tenia a les seves mans pujar a primera divisió. Una gesta històrica, amb un sol precedent, l’ascens del 1950. Unes hores més tard, a les 19.50 h, l’àrbitre basc Martínez de la Fuente va fer sonar el xiulet per assenyalar el final del Lleida-Badajoz. El partit, disputat en un Camp d’Esports ple de gom a gom, havia acabat 3-0. L’equip blau abandonava la segona divisió. Esperava la glòria de primera. Després, festa grossa. Tot plegat, per celebrar un ascens i un campionat de lliga aconseguits amb dues jornades d’antelació. El conjunt entrenat per Mané feia història i posava el llacet a una temporada gairebé immaculada.

“Va ser un any per recordar; aconseguir l’ascens, competint contra rivals que eren molt més favorits, va ser molt gran”, recorda Javi Gracia, que jugava cedit per l’Athletic i va ser pitxitxi de l’equip amb 12 gols. El llavors davanter, que va marcar el 2-0 en l’històric partit contra el Badajoz, relata la recepta d’aquell èxit: “Teníem un gran equip, un molt bon cos tècnic i un tros d’entrenador. Al final es van donar les circumstàncies per poder pujar i tot va sortir rodat.” A tot això, l’ara tècnic del Watford hi suma també la bona sintonia que hi havia al vestidor: “La plantilla era molt equilibrada, amb jugadors joves, com jo, i veterans, com Ravnic, Gonzalo, Rubio, Palau, Sigüenza... Formàvem un grup que convivíem molt bé.”

Qui va assistir Javi Gracia el dia de l’ascens va ser Txema Alonso, que rememora el fet que el Lleida no fos, d’entrada, un dels candidats a pujar: “No érem favorits, però això és el que té de bo el futbol. La nostra progressió va ser ascendent i vam poder culminar amb l’ascens el treball d’uns quants anys.” L’exfutbolista basc, que va fer arrels a Lleida i fins i tot va ser-ne regidor d’Esports, no oblidarà mai aquell partit contra el Badajoz. “Va ser un moment d’explosió, perquè tot i que ja érem conscients que l’ascens era una opció molt real després de tantes jornades, Mané sempre ens encomanava prudència”, diu el llavors mig defensiu.

Si hi ha una figura clau en aquell Lleida històric, és José Manuel Esnal, Mané. El tècnic va aconseguir la fita de l’ascens en la seva cinquena temporada al club blau. El seu segon, Joan Ramon Puig Solsona, lloa la figura del basc. “Mané era un entrenador extraordinari, que es va identificar amb el Lleida d’una forma brutal. Hi havia una complicitat enorme amb el president, Màrius Duran, i amb un extraordinari delegat, Beni Ibars. Pràcticament entre tots quatre portàvem el club, que no tenia tota la infraestructura que va tenir posteriorment”, explica Puig Solsona, que remarca el valor de Mané com a gestor de recursos: “Va ser més que un entrenador per al Lleida, perquè era coneixedor de les seves mancances econòmiques, es va adaptar perfectament a les possibilitats del club i va treure’n un rendiment extraordinari. Va deixar marca en la història de l’entitat i vam viure una època que serà molt difícil tornar a repetir.” De moment, de fet, no s’ha repetit cap fita tan memorable, ja que el club va tornar a baixar un any després i va iniciar un període històric marcat pels cursos a segona A i segona B i per la refundació, el 2011, en l’actual Lleida Esportiu.