Girona

ELOI AMAGAT

EXCAPITÀ DEL GIRONA FC

“Tinc un millor record de l’ascens que del debut a 1a”

“No em sento partícip de l’espectacular temporada que ha fet l’equip; he passat molts mals moments, alguns de frustració, ràbia i impotència”

“M’atrau la segona A, una categoria en què he gaudit molt, però no tanco les portes a l’estranger i tampoc no em caurien els anells per jugar a segona B, on vaig picar molta pedra”

ELS ENTRENADORS
AGUSTÍN ABADÍA.
“Li estic agraït perquè va ser el primer que va decidir fitxar-me pel Girona, quan era molt complicat acabar l’etapa de juvenil [sortia del Vilobí de divisió d’honor] i passar a segona B”
JOSEP MARIA NOGUÉS.
“És important perquè és el que em va fer debutar. I va ser a la copa, en un debut somiat”
DOMÈNEC TORRENT.
“Ja es veia que podia tenir possibilitats d’anar molt amunt. Òbviament, ningú imaginava que podria estar en tres dels millors clubs del món, el Barça, el Bayern de Munic i el Manchester City, però ja se li veia aquesta passió per aportar coneixements”
RAÜL AGNÉ.
“Un entrenador amb molt caràcter, d’una exigència màxima i que intentava portar el jugador al límit per treure’n tot el suc. Apassionat del futbol, amb molts coneixements”
RUBI.
“Per mi, el millor entrenador. Tenia de tot; el més complet. Dedicació, passió, alternatives, joc, tracte, respecte... Ho tenia tot”
RICARDO RODRÍGUEZ.
“Va tenir poc temps per explotar les seves condicions en un ambient i amb una plantilla potser limitada per l’exigència de la segona A”
JAVI LÓPEZ.
“Un entrenador amb molt nivell. Seriós i amb coneixements, però desafortunat”
PABLO MACHÍN.
“Una part d’història de Girona. Una persona molt perseverant, que no ho ha tingut fàcil. Destaco la manera de fer tornar a creure a jugadors que han viscut moments dramàtics. El premi a la insistència”
ELS PRESIDENTS
JORDI ROCHE.
“Solvència i moltes ganes de fer un projecte molt ambiciós. Va tenir mala sort, perquè va coincidir amb una temporada desastrosa en què aspiràvem a accedir al futbol professional i vam acabar baixant a tercera”
JOSEP GUSÓ.
“Un amic. Tota la família Gusó ho ha estat per a mi, tot i que també hem viscut moments durs com quan em va haver de dir que el club no comptava amb mi, però ell ha anat més enllà d’això. I va ser el president que va posar el Girona a la Lliga de Futbol Professional. Això sempre quedarà”
RAMON VILARÓ.
“Va tenir una feina complicada, amb el club en situacions dures i que ho havien de gestionar”
JOAQUIM BOADAS.
“En la mateixa línia que Ramon Vilaró. Hi havia un propietari al darrere [Josep Delgado] i ells ho havien de gestionar”
FRANCESC REBLED.
“Personalment, vam tenir una relació molt sincera i directa. Ens va tocar tenir guerres per la situació del club, per les necessitats econòmiques i perquè els jugadors no cobràvem, però intentàvem remar en la mateixa direcció”
PATXI OTAMENDI.
“Va estar poc temps en el càrrec i no vaig tenir la possibilitat de conèixer-lo gaire”
DELFÍ GELI.
“Una figura crec que adient per a la presidència del Girona. Un gironí, una persona que ha fet moltíssim en el futbol i que ha donat una estabilitat i tranquil·litat molt necessàries”
Tothom sap què va passar contra el Lugo. Ells anaven primats, però els que ens vam equivocar aquell dia vam ser nosaltres
Espero que el Girona no torni a trepitjar les categories més baixes i que jo sigui el primer i l’últim que hagi jugat de 3a a 1a Intueixo amb qui puc tornar al Girona. Amb Chicho? Ell va decidir ser entrenador i ja no frenarà. No tinc dubte que arribarà a dalt
Si hagués sabut el meu mínim paper al camp, m’ho hauria replantejat tot. He gaudit de l’any a 1a, però com a aficionat Les presències de Gusó al vestidor quan les coses no anaven bé imposaven. Deia les coses sense filtres i amb poques paraules

Eloi Amagat Arimany (Girona, 21-5-1985) té ganes d’allargar una carrera marcada pel seu pas per Montilivi. L’únic futbolista que ha jugat amb el Girona a tercera, segona B, segona A i primera (9.915 minuts, 184 partits i nou temporades diferents) repassa una trajectòria com a blanc-i-vermell que va començar tot just sortir de juvenil i que ha tancat després de rebre un senyor homenatge a l’estadi.

Fa dues setmanes que s’ha endut els estris del vestidor del Girona. Què li ha passat més pel cap aquests dies?
Ara ja estic una mica més tranquil, però van ser una o dues setmanes de moltes emocions. El que costa més és assimilar que la que ha estat casa teva ho deixarà de ser i que canviaràs unes rutines molt marcades que tenies. I que moltes persones que m’han aportat molt en tots aquests anys, no les veuré amb tanta freqüència. Però sé que són coses que passen i que cal assumir. No pots entrar en un estat de frustració. T’has de marcar nous objectius i reptes.
On el veurem jugar?
No en tinc ni idea. M’agradaria saber-ho, però de moment no hi ha res concret. Estic obert a qualsevol cosa i a qualsevol destí. Si m’han servit per a alguna cosa aquestes setmanes és per veure que he estat molt de temps a Girona, que ha estat com una zona de confort de la qual no hauria triat mai marxar. Però ara també m’atrau buscar noves experiències.
Segona A, segona B, l’estranger? Està disposat a tot?
Sí. L’estranger també es una porta oberta. Començaré a valorar les opcions un cop arribin. Al final no em cauran els anells. Si he arribat al futbol professional fa uns anys va ser a través de la segona B i de picar molta pedra, i valoro molt aquesta categoria. És veritat que quan vens de primera, vols que el salt en tots els aspectes sigui el més petit possible. La segona A també m’atrau. La conec i n’he gaudit molt.
En el seu comiat va dir que havia estat molt fidel al Girona. També ho ha estat al seu representant [Rafa Anguita]...
És una relació de molta confiança. Ja fa potser deu anys que va començar i no ens ha fet falta firmar mai papers. Crec que ell m’ha ajudat en molts moments. Però és cert que quan vius una temporada amb una participació tan petita dins el camp, necessites obrir-te.
Amb 32 anys canviarà de representant?
No. Però sé que hi ha molta gent disposada a ajudar-me i no saps mai d’on et pot arribar l’oferta. I quan tens una relació tan bona amb el teu agent de sempre, l’únic que ell vol és que jo pugui trobar un destí que m’ompli.
Li va passar pel cap penjar les botes per integrar-se a l’estructura del Girona?
Lleugerament, i em va durar ben poc. Això només m’ho hauria pogut plantejar seriosament si hi hagués hagut una proposta ferma que m’hagués atret. Però de seguida també vaig veure que em trobo bé i que encara tinc futbol. Ja hi haurà temps per pensar en la retirada. I no enganyaré ningú si dic que un dels meus principals objectius és tornar com més aviat millor a aquest club que porto tant a dins. Crec que això serà un plus a favor meu.
Jugadors que també havien donat molt com Richy, Felipe, Jandro... es van quedar esperant una oferta per continuar vinculats al Girona que no va arribar. Creu que el seu cas és diferent?
No ho sé. Em regeixo una mica per les converses que he tingut amb Quique [Cárcel]. Des del principi hem tingut una relació molt directa i molt sincera. Som dues persones a qui ens agrada parlar clar i ens hem mostrat agraïment mutu. Ell sempre m’ha dit que tindria les portes obertes. Intueixo una de les maneres de tornar i amb qui puc entrar, i espero que pugui ser com més aviat millor. Però mentre això no passi vull seguir gaudint jugant.
Ha jugat amb el Girona a tercera, segona B, segona A i primera. L’únic jugador de la història que ho ha fet.
Quan es va produir, et pares a pensar que has fet una cosa molt complicada. Me’n sento orgullós, però també espero que no torni a passar mai més i que el Girona no torni a trepitjar les categories més baixes. Espero haver estat el primer i també l’últim.
El curs 2017/18 ha estat el del seu debut en la màxima categoria. Aquest fet el satisfà plenament o la temporada té punts no tan dolços?
No. No em satisfà com a futbolista. No em costa reconèixer-ho. No em sento partícip de l’espectacular temporada que ha fet l’equip. He passat molts mals moments, alguns de frustració, ràbia i impotència. No m’he conformat mai, però sí que he sabut assimilar que el meu rol havia de ser diferent i he gaudit d’aquesta temporada com un aficionat més.
Ja devia intuir que seria difícil jugar, però el va sorprendre tant d’ostracisme?
Sí, no m’ho hauria imaginat mai. Si hagués sabut el meu mínim paper al camp, m’hauria replantejat continuar. Viure tant en segon pla és duríssim, i només els que ho hem patit ho sabem. Jo tinc el condicionant que soc d’aquí, que puc sentir-me valorat pel club i gaudir-ne com un aficionat, però és complicat passar una temporada com aquesta.
Amb el club consolidat, almenys no ha hagut de sortir a apagar gaires focs com en el passat...
Els bons resultats també han fet que l’ambient sigui l’adient. Ja des de fa uns quants anys, quan va entrar la nova propietat, els jugadors ens sentim tractats de forma perfecta. Només ens hem de preocupar d’entrenar-nos i competir. Sí que he tingut moments durant aquests nou anys complicats, però ho he assumit amb la responsabilitat que es mereix. Quan reps missatges [entre els quals un whatsapp de Felipe Sanchón el dia que Eloi s’acomiadava] de gent que diu que has estat la persona que millor l’ha representat i que se senten orgullosos de com vas lluitar per ells, són coses que no et portaran nous contractes però et queden sempre en la memòria.
Han estat 15 minuts, tots a Montilivi, en dos partits carregats de simbologia. El primer (contra el Leganés), per al debut. El segon (contra el València), el del seu comiat amb la samarreta blanc-i-vermella. Amb quin es queda?
Segurament amb l’últim. Per la repercussió que va tenir i pel comiat que em va preparar el club amb la meva gent, els amics, la família... Coses que no m’imaginava i que tinc certs dubtes que mereixi tant, però em van sorprendre una vegada més i sempre els estaré agraïts. Són moments que no oblidaré.
Si li deixen triar entre el partit del debut i el de l’ascens (Girona-Saragossa, 0-0) amb quin es queda?
El de l’ascens és el record més important que tinc com a futbolista, més que el del meu primer partit a primera. També per tot el que venia de darrere i pels moments duríssims que havíem passat. Vas fent anys i comences a dubtar si no ho aconseguiràs mai. Aquella tarda va ser un dia d’alliberament i felicitat extrems. El 4 i 5 de juny són els dies més feliços de la meva vida. El del debut no m’ha quedat tan gravat. Pels condicionants que hi havia i perquè veus que no havies comptat per a res en tota la temporada.

EL FUTUR

Creu que Eusebio és l’entrenador ideal per al Girona?
No el conec personalment, però he vist jugar els seus equips i crec que quadra força amb la filosofia del club. Coneixent una mica com es treballa des de fa temps al Girona, sé que des de l’àrea esportiva ho deuen tenir tot controlat.
El seu estil de joc no lliga gaire amb el del Pablo Machín...
És diferent, sí. Però no per això no ha de ser igual de vàlid. L’estil de Machín, el seu sistema, ha estat molt reconegut, amb jugadors que el teníem totalment interioritzat, però en el futbol hi ha moltes variants que poden ser vàlides.
La plantilla està molt acostumada a l’esquema. Creu que costarà fer un canvi o creu que qui canviarà serà Eusebio?
És possible que el sistema sigui un punt de partida per a Eusebio tenint en compte que hi ha molts futbolistes amb contracte que han jugat amb aquest sistema tan marcat i definit, però segur que el nou mister també tindrà alternatives i voldrà acabar veient reflectida sobre la gespa la seva filosofia.
Jugadors com Aleix o Douglas (si tornen) o Muniesa, els veu amb més protagonisme?
Sí. Són jugadors que no han tingut el protagonisme que s’esperava, ni ells ni suposo que el mateix club. Però no ha estat per falta de qualitat. I tampoc és res inexplicable perquè quan les coses funcionen, el més normal és fer ben poques variacions. Machín ha tingut un bloc molt fix. Amb Eusebio és normal que els futbolistes que no jugaven tant pensin que el canvi els pot afavorir.
És un perill que el Girona pugui perdre múscul i qui sap si intensitat?
Quan has estat tant de temps amb un entrenador, un sistema i un onze que tothom recitava de memòria i ara arriba un altre tècnic, és evident que hi haurà canvis. Sempre n’hi ha hagut. Amb Rubi vam fer un futbol espectacular i després van venir altres entrenadors que van posar el seu segell, i el Girona sempre se’n va acabar sortint. En aquest sentit, la gent ha d’estar tranquil·la.
El segon any sempre és més complicat. Augura dificultats?
No és una regla matemàtica, però això sol passar. Quan puges ho fas amb la inèrcia de l’ascens i els rivals possiblement no et tenen tant en compte. De tota manera, sigui el segon, el tercer o el quart any, la primera divisió ja està carregada d’exigència de per si i una temporada mai no és fàcil per a cap equip.
Vostè va dir que es formaria per tornar al Girona. Té decidit què farà?
Quan tens una temporada així, et planteges moltes coses. Fins aquesta temporada no m’havia començat a fluir l’esperit d’entrenar i d’estar a les banquetes. No sé si puc ser vàlid o no, però intueixo amb qui pot ser i de la manera que pot ser.
Està parlant de Chicho, el tècnic del Peralada...
Sí. Ens coneixem des de fa molts anys, però ja no és només un tema personal. Sé com treballa i com sent el futbol, té el plus de ser de Girona i del Girona. I pel que tinc entès, el club ha quedat molt sorprès del seu treball en el dia a dia i dels resultats que ha aconseguit en el Peralada. És un paio que té les idees molt clares i que ha sacrificat part de la carrera de futbolista per dedicar-se a entrenar. I ja no frenarà. Podrà fer millors o pitjors temporades, però per dedicació, hores, esforç i voluntat d’aprendre, d’això no farà mai curt.
El veia com a candidat?
Ell té molt de respecte a tots els entrenadors. Si et soc sincer, crec que ni li ha passat pel cap poder agafar aquest any el primer equip. I també crec que era molt prematur que el seu nom sortís a les travesses. De fet, toca tant de peus a terra que potser encara pensa que ni mereixia tan aviat aquesta oportunitat a segona B, però també tinc clar que no deixarà escapar trens, lluitarà per tots els seus objectius i no tinc dubtes que arribarà a dalt de tot.

INTERIORITATS

No li preguntarem per l’última nòmina, però sí per la primera. De quan va ser?
No era un mal sou per a segona B. Crec que uns 1.500 euros.
Ho ha cobrat sempre tot en el Girona?
Sí, al final sí. Hi ha hagut vegades que ho he hagut de denunciar. Sempre m’ha sabut molt greu, però és una feina com una altra. I si hi ha una associació que ens empara, hi hem d’anar.
Quin ha estat el pitjor tràngol com a capità que ha hagut de gestionar?
Hi ha moltes situacions que queden dins el vestidor i no convindria que en sortissin. Sí que la temporada passada vam haver de donar la cara en una roda de premsa [el dia del Nàstic-Girona es va pujar a les xarxes un vídeo en què se sentia un jugador, entre els riures d’uns altres, que insultava els aficionats que rebien eufòrics l’autocar del Girona al Nou Estadi] i el club va decidir que fos jo qui parlés i demanés perdó en nom de tots. Crec que després d’aquell dia, que va ser molt difícil, molta gent em va mostrar agraïment i respecte.
Hi era present el dia que negociaven les primes d’ascens al ferri que els duia a Ceuta?
Devia estar al ferri, però no pas en les negociacions. Jo era jove i d’això se n’encarregaven uns altres. Sí que l’experiència m’ha servit per veure que quan no ets capità entres en un estat una mica més egoista perquè no ets tu qui has d’estar a la taula negociant. I com a capità també m’he adonat que he pogut empatitzar amb els de l’altre costat de la taula i al mateix temps intentar calmar la resta del grup.
Es va haver d’enfrontar a algun company?
Per sort, no, la qual cosa també és un motiu per pensar que ells s’han sentit ben representats. Sí que a vegades he hagut de fer entendre que potser havíem d’abaixar el llistó. Al vestidor hi ha de tot. Jugadors més comprensius i d’altres més inflexibles. Però aquests també estaven en el seu dret de reclamar tot el que els tocava.
És més fàcil negociar prima per ascens o per permanència?
És diferent. El club es juga molt en els dos casos, però nosaltres sabem que el club, si hi ha un ascens pel mig, sobretot a primera divisió, tindrà molts més ingressos. Fins i tot el club també està disposat a pagar més.
Alguna visita que no tocava al vestidor?
Josep Gusó [el president de l’ascens a l’LFP] era d’aparèixer al vestidor habitualment i hi ha anècdotes gracioses. És una persona que imposa i diu les coses sense gaires filtres i amb poques paraules. Si entrava, també era un indici que les coses no anaven bé. Al vestidor hi va haver silencis llargs i tensos. Delfí [Geli] també hi entra sovint, però normalment és per felicitar un per un. És una cosa que els jugadors agraïm.
Ha topat amb algun company indisciplinat?
Sí, també. Al final, és una cosa normal. Són moltes temporades i en una plantilla hi ha 25 personalitats diferents. I nanos molt joves als quals segurament l’èxit els puja massa ràpid al cap per les grans quantitats de diners que guanyen de manera prematura. Aquesta és una altra de les feines importants dels capitans. No pots impedir, ni és la teva intenció, decidir el que ha de fer un en la seva vida privada, però al vestidor s’han de seguir unes premisses.
Girona-Lugo. Què va passar realment? Ho sabrem algun dia?
Sí. Jo diria que ja ho sap tothom. Va passar que un equip s’ho jugava tot i que l’altre, evidentment, anava primat. I aquí ja entren altres coses i uns pensaran que és licit primar per guanyar. Crec que no hi va haver més història. I que aquell dia el Girona, com a equip, no va saber-ho gestionar. Al final, els que ens vam equivocar vam ser els jugadors. Aquell partit l’havíem d’haver guanyat estigués primat o no el Lugo, però ens van tremolar les cames.
Per guanyar o per perdre, la segona A és un niu de primes?
Això es diu molt, però jo et seré molt sincer. No he rebut ni un euro d’un altre equip en la meva carrera per guanyar un partit, i encara menys per perdre, cosa que, d’altra banda, mai no hauria acceptat. A més, tot això són coses molt complicades perquè també estan molt perseguides.
L’estrella ara són les apostes per internet. Els futbolistes professionals tenen totalment prohibit apostar?
Hi estan molt a sobre, i ja s’han vist casos de jugadors amb problemes que han d’anar a declarar i tot. Nosaltres tenim completament prohibit apostar en la nostra categoria i per equips que depenguin del nostre club. D’una altra categoria i altres esports, jo diria que ho podem fer.
Girona-Saragossa. Va ser una sort que a tots dos equips els anés bé l’empat el dia de l’ascens a primera divisió?
Quan coincideix això, i afortunadament aquell dia va passar, no s’ha de parlar gaire amb ningú. Ja sé que no va ser un partit atractiu, però al final tots hi vam sortir guanyant. També el Saragossa, que si baixava deien que corria el risc de desaparèixer pels deutes que tenia.
És el partit més tranquil que ha tingut en la seva carrera?
Encara que ho pogués semblar, jo no vaig estar gens tranquil fins que l’àrbitre no va xiular el final.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)