No ho sé... el més important era pujar i es va aconseguir un ascens molt desitjat tant pel club com per tots els gironins. És bonic també recordar que en una fase d’ascens no vaig rebre cap gol, que és una cosa molt complicada. Va ser no només un mèrit meu sinó de tot l’equip, un grup molt rocós on defensava des del davanter fins a l’últim defensa. La clau de l’èxit va ser la gran força que teníem com a grup.

Veníem d’un any complicat, amb problemes econòmics. El club ens va obrir la porta al desembre per marxar però vam creure en el grup i vam continuar perquè hi havia una gran plantilla i es podia pujar. Ho vam fer, i aconseguir l’ascens va ser una explosió d’alegria molt gran per a tot Girona.

Sí, les eliminatòries també van anar de manera diferent i la transcendència d’un ascens i l’altre no són iguals. No és el mateix pujar a 2a divisió B que fer el salt al món professional. A 2a divisió A tot canvia, però tots dos ascensos van ser molt importants.

Va ser una lesió després de xutar de porteria i a l’inici del partit i de la fase d’ascens. Vaig notar una punxada a la cuixa i ja no vaig tornar a xutar de porteria. Vaig aguantar com vaig poder tot aquell partit en què vam empatar a zero. Durant la setmana ni vaig entrenar-me i em vaig centrar en la recuperació perquè volia jugar. Tenia molt clar que de la porteria només m’hi traurien en ambulància.

Hi ha una anècdota d’aquell partit, i és que Larios va cometre un penal que ens deixava en una situació força complicada. Ell estava molt tocat i m’hi vaig acostar i li vaig dir: “Tranquil que jo aturo el penal”. Li vaig dir amb molta seguretat i, mira, va sortir bé! Més enllà d’aquesta actuació, també tinc un gran record de la tornada contra el Ceuta. Vaig treure diverses pilotes importants, ja que era un rival que en penjava moltes a l’àrea. Hi ha una última aturada que poca gent recorda, però va ser clau, ja que era el minut 94 i, si ens arriben a marcar, ens hauríem quedat sense ascens. És un record molt bonic i penso que també he contribuït una mica a fer que el Girona estigui on és ara, a primera divisió.

La veritat és que no sé si vaig córrer cap a la pinya que van fer els jugadors o si vaig anar a la banqueta per abraçar-me amb la resta de l’equip. Sí que recordo la bogeria d’un Montilivi ben ple i en tinc un record especial.

Sí, perquè aquell estiu havia de néixer el meu fill. Vaig demanar permís per assistir al seu naixement a Astúries i vaig marxar amb la confiança de l’entrenador de porters i sent el porter titular de l’equip. Quan torno a Girona em diuen que arriba en Jorquera del Barça, s’afegeix a Dani Mallo i, de cop, em comuniquen que ja no compten amb mi. Quedaven només sis dies de mercat de fitxatges i em va saber greu tot plegat. Crec que vaig donar prou coses al club per no rebre aquest tracte. L’agraïment i l’estima cap al Girona, però, la tindré sempre perquè els directius, els jugadors o els tècnics passen però el club i la seva afició, que sempre em va mostrar molta estima, continuen.

Hi va haver gent que va voler embrutar el meu nom, però el que vaig dir va ser que, si tenien proves d’alguna cosa del que havia fet, que les mostressin a tothom. Jo no havia de demostrar res perquè no vaig fer res. Està clar que aquestes informacions filtrades per gent amb males intencions segurament em van passar factura en el meu futur en el Girona. No passa res, he continuat jugant a futbol en molts països i sempre ho he fet amb el cap ben alt.