Girona

JOSEP MARIA LUIS “JOTA”

ENCARREGAT DE MATERIAL DEL GIRONA, AL CLUB DES DE L’ANY 2002

“Vam fer una plantilla per no patir i va sortir tot rodat”

“El secret va ser el vestidor. Hi havia un gran ambient, tots estàvem molt ben avinguts... i el futbolí també hi va tenir alguna cosa a veure”

“Va ser una tarda de molts nervis. Mai havia fumat tant com aquell dia”

Una institució al vestidor.
Al club des de l’any 2002, Josep Maria Luis, ‘Jota’, és el treballador amb més antiguitat de Montilivi i la persona més estimada al vestidor. Són ja disset temporades sense interrupció, que el situen al llindar de la majoria d’edat en el Girona FC. En aquest període, Jota ha viscut quatre ascensos i un descens. A la foto, se’l pot veure al vestidor fent un petó al fill de Raül Agné després de superar la primera eliminatòria d’ascens, contra el Barakaldo.
No em va sorprendre passar de 1.000 a 12.000 espectadors en la fase d’ascens. A l’hora de la veritat, tothom respon

Jota sap que és pujar a segona divisió B (dues vegades), a segona A (una) i a primera (una altra). L’encarregat de material del Girona explica com va viure l’ascens a Plata, un pas que era imprescindible per arribar a l’elit, on l’utiller del Girona continua posant rentadores i cuidant el material dels futbolistes, els quals l’adoren.

Quins records té d’aquell Girona-Ceuta?
Va ser una tarda de molts nervis. Aleshores jo fumava, però em sembla que mai tant com aquell dia. Amb un cigarret n’encenia un altre, sense parar. I Raül [Agné], que també fumava, em mirava amb cara de voler-me agafar el paquet. Recordo també la imatge quan faltaven 4 o 5 minuts. Em vaig quedar tot sol a la banqueta. Tothom dret esperant el final i jo assegut mentre continuava fumant. I Raül, de tant en tant, encara em mirava...
Segur que al final li va oferir un cigarret...
Quan vaig arribar al vestidor, la primera imatge que tinc es veure Raül i Matamala abraçats, eufòrics, i dient que ho havien aconseguit. Jo vaig passar dels cigarrets a les llàgrimes i a buscar el cava per treure’l a fora. Al lloc on més vaig celebrar-ho va ser al vestidor. La llotja, diria que ni tan sols la vaig trepitjar.
El protocol de l’encarregat de material va ser com el d’un partit més o va fer alguna cosa especial?
Tot igual. Com diuen els entrenadors, allò que funciona no s’ha de tocar. I aquell any, esportivament, va sortir tot rodat. Per tant, vaig deixar la roba ben plegada i col·locada com si fos un partit més. Ara he hagut de canviar tota aquesta cerimònia perquè tenim taquilles individuals i penjadors.
No és supersticiós, doncs?
No massa, però sí que hi va haver una temporada que cada vegada que duia uns calçotets blaus, guanyàvem. Els vaig portar fins que vam perdre un partit, tot i que entre setmana els rentava, eh?
Aquell dia, Montilivi va vessar. I això que a la lliga regular no arribaven a 1.000 espectadors...
La veritat és que l’equip va fer molts més mèrits del que es veia reflectit a la graderia.
Contra el Ceuta, es parla de 9.000 espectadors, d’11.000 i fins i tot de 14.000. Quanta gent creu que hi havia?
Es que no en tinc ni idea de l’aforament que hi havia, però 11.000 o 12.000 segur que hi eren. Als gols i a la preferent, tot i la lona gegant, la gent estava com sardines...
Ja venien d’un Girona-Barakaldo en què la ciutat ja va donar mostres que hi havia un sentiment que semblava adormit. S’esperava aquell ‘boom’?
Sí. Una cosa és la lliga i l’altra jugar-te un ascens. Quan arriba l’hora de la veritat, tothom respon, i a Girona hi havia ganes. Ara em ve al cap la graderia del Narcís Sala en el Sant Andreu-Castelló de diumenge passat..
Diuen que aquell curs, el 2007/08, l’equip va salvar el club, que era un petit desastre...
Si no arribem a pujar, no sé pas que hauria passat. Això ja s’hauria de preguntar als que manaven. Però tot l’any vam tenir problemes perquè es veu que no hi havia diners.
Campions de lliga i segon ascens consecutiu. Sense encaixar cap gol en el ‘play-off’. Va ser un miracle o la plantilla ja estava feta per a això?
Va ser la temporada perfecta. Crec que vam fer una plantilla amb la intenció de no patir, però va sortit tot rodat. La dinàmica va ser guanyadora i ningú ens va treure de dalt. Si haguéssim començat amb el peu esquere, potser hauríem tingut problemes per salvar-nos.
Quin va ser el secret?
El vestidor. Teníem un molt bon grup. Com ha de ser. Tots estàvem molt ben avinguts. I segurament el futbolí també hi va tenir alguna cosa a veure.
Va ser el primer any del futbolí?
Sí. Ens el van portar al vestidor abans de començar la lliga. L’amo del futbolí tenia un fill que jugava al futbol de base i era amic de Salamero. Quan van fer fora el seu fill del Girona, se’l va endur. I en vam haver d’anar a buscar un altre, que el vam trobar al bar Pencil, perquè els jugadors ja s’hi havien acostumat i s’havia convertit en un element indispensable.
Es veu que els capitans van negociar les primes al ferri que duia la plantilla d’Algesires a Ceuta. Negociaven també per vostè?
Per l’utiller no negociava mai ningú. Érem els més pringats.
Què creu que va representar per al club l’arribada a la Lliga de Futbol Professional?
Aquell ascens va ser clau. La veritat és que no sé que se n’hauria fet del Girona. Algú parlava de desaparició. Jo no sé si hauríem caigut tan avall, però un parell de categories de cop, potser sí que hauríem acabat rodolant. Però estic parlant més pel que sentia que no pas pel que veia...
Amb l’ascens a segona A, els jugadors van multiplicar el seu sou. Vostè també?
A mi me’l van pujar una mica, però com que abans cobrava amb negre i a partir d’aleshores em van declarar el sou, resulta que amb totes les retencions i tal, al final cobrava menys a segona A que a segona B.
D’aquell ascens, ja en fa deu anys. Esperava aleshores viure’n un a primera divisió o ho veia un objectiu impossible?
Després de veure el que he vist al Girona en aquests anys, jo ja tenia clar que res no era impossible.
Quin és ara el pas següent?
En les celebracions per l’ascens a primera vaig dir des del balcó de l’ajuntament que la propera seria jugar la Champions. Ho vaig dir mig en broma, però la veritat és que no sé on és el límit d’aquest club...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)