Suposo que el dia que me n’adonaré serà quan comencin els entrenaments a Olot. Com a jugador, si ets capaç de separar el dia a dia i analitzar-ho tot amb perspectiva, ja saps que encara que juguis a casa arriba el moment en què has de marxar o el club decidirà que no continues. No suposa un daltabaix ja que hi penses i no és cap sorpresa. Estava preparat i ho he assumit bé, amb naturalitat.

La vida del futbolista amateur dura molt poc i has de cuidar-te i tenir sort amb les lesions. L’etapa postfutbol és llarguíssima i s’ha de gaudir. Vull continuar al futbol, tenir objectius i sentir-me futbolista el màxim de temps possible ja que ha estat, és i serà la meva passió.

Segur que sí. Quan van saber que la meva continuïtat a l’Olot s’acabava, els responsables del Girona C van contactar amb mi. La gent pot pensar que el Girona té un poder adquisitiu molt gran, però arriba una edat en què no només és important això. Em moc per sentir-me important i per aconseguir objectius col·lectius. Al començament de la carrera penses en tu i a aconseguir grans coses tu, però més endavant es valoren coses a nivell de grup. Que et sentis bé en un lloc, que puguis anar a sopar amb els companys, que hi hagi bon rotllo...

Tant de bo no m’hagués tocat marxar mai. El futbol de base de l’Olot abans estava dividit en dos equips. Començaves a l’escola Pia, al camp del Morrot, però els jugadors que estàvem allà ens consideràvem de l’Olot. Abans el somni era jugar amb els grans de l’Olot. Jo anava al municipal a recollir pilotes i desitjava jugar allà. Vaig debutar en l’últim any de cadet amb l’equip a preferent i en un moment molt baix. La gent no venia al camp, els jugadors no cobraven al dia... Tant de bo m’hagués trobat un Olot com se l’han trobat Aspar, Alfredo, etc. Era jove però vaig assumir que havia de marxar. He conegut grans entrenadors i companys que m’han ajudat a formar-me com a futbolista i persona.

Vaig arribar al filial del Racing ja amb 22 anys. Hi havia Canales amb 18 anys, Edu Bedia, Mario, etc. Tenia l’etiqueta de jugador amb experiència, tot i que amb 22 anys en tens relativament. Em va costar guanyar-me la confiança de l’entrenador, però era un bon filial per entrar en dinàmica dels entrenaments amb el primer equip. Em vaig entrenar sempre amb ells i entrava en alguna convocatòria o si no competia amb el filial. Vaig conviure amb jugadors com Munitis, Colsa, Pinillos, Zizic, Serrano, etc. Et marquen i n’aprens molt.

Molt orgullós. Segurament no en som conscients ja que tot és recent i costa mirar-ho amb perspectiva, però potser d’aquí a uns anys diran que aquell grup de jugadors vam aconseguir grans fites per al club o que vam ser l’inici dels millors anys que estan per arribar. N’hi ha per estar content amb els dos ascensos, però sobretot, perquè hem aconseguit reactivar el sentiment de ser de l’Olot. Parlava amb el president fa poc i li deia que no cal donar-hi voltes, al fet que jo marxi. Quan venia al camp quan era petit hi havia molts nens, que ara som jugadors, directius, etc. Ara hi torna a haver nens i aquests seran els jugadors, els aficionats o els directius del futur; això és important i vol dir que el club està viu.

Amb molts companys que he tingut en els darrers anys hem fet coses importants i personalment m’he sentit valorat, però el respecte al futbolista s’està perdent. Tothom es pot amagar darrere un avatar i a través de les xarxes socials pot opinar i tenir veu com els més entesos. I això s’encomana a l’aficionat de l’Olot, que es cansa dels jugadors i agafa una veu crítica. La gent que m’estima pot enfadar-se amb la decisió del club, però és una decisió més. No és just valorar una decisió de club pel que pugui opinar la gent. M’he sentit valorat per la junta, l’afició, els companys i els entrenadors. La meva manera de ser encaixa amb el tarannà del club.

Va ser l’any del grup. A Rodri no se li pot treure mèrit del que ha fet pel club. Va venir amb un mètode i ha implantat el futbol atractiu i competitiu que l’equip ha fet durant molts anys. Ens vam impregnar d’ell i el vestidor va ser molt sa. Ens ho vam creure amb una barreja d’experiència i joventut que va ser imparable fins al partit de l’Arandina.

La campanya que es va baixar, segur que individualment tots érem bones persones. Per sortir d’una situació dolenta hi ha d’haver un sentiment col·lectiu. O ho afrontes valorant el que tens, és a dir, que l’Olot és un club eficaç, ens paga al dia, hi treballa bona gent, l’entorn és bo, etc., o ho afrontes com que estàs treballant amb un club més. No hi havia prou arrelament.

El club la va encertar amb el perfil d’entrenador que necessitava en aquell moment. Havíem passat un any dur i va arribar un tècnic amb coneixements, un motivador i un gestor de grup. El fet de tenir un gran competidor en el grup [el Peralada] ens va permetre afrontar l’eliminatòria d’ascens més preparats que l’Sporting B, que havia guanyat la lliga amb molta antelació.

Quan tens nou punts, canviem l’entrenador i tothom pensa que ets de tercera, arriba un tècnic amb una il·lusió tremenda i molt intel·ligent que ens reactiva. Ell ens lidera i comencem a guanyar partits, es genera una dinàmica d’orgull per sortir del pou. De fet, sortim i quedaven moltes jornades i el que va costar va ser mantenir-ho. Al final tothom vol guanyar i hem d’esperar l’últim partit en l’últim minut. Va ser una explosió d’alegria brutal.

Ho he donat tot i ho tornaria a fer. Són tres moments que defineixen bé com és Uri Santos com a persona. En el primer ascens em lesiono quan falten dos partits i els metges em diuen que hauré d’estar de baixa cinc o sis setmanes per un esquinç al lligament lateral intern. Jo els vaig dir que prendria riscos però que no m’ho podia perdre. De dilluns a divendres em queien les llàgrimes i amb l’objectiu al sac em vaig haver d’aturar quatre mesos. Però ho tornaria a fer. L’any de Mareo vaig tenir lesions musculars i em va costar entrar. A més, en Marc Mas i en Sergio Álvarez van començar molt bé. Vaig acabar de titular i l’esforç va valdre la pena, amb un gol que ens va ajudar molt a superar l’eliminatòria. I en el gol de Barnils no se sap ni què passa. va ser tot cor, no podia acabar malament.