Estem bé, tenint en compte que ens separen milers de quilòmetres de casa. Personalment, l’experiència és millor que no pas professionalment. L’equip té poc nivell i, de vegades, et sents frustrat d’entrenar aquests jugadors, però és una experiència que és positiva en molts aspectes i estem contents.

Sí, segurament. Després d’haver-ho provat i veient que a casa tot va bé i ho porten bé, no em faria res ser un altre any a la Xina o en un altre lloc del món. Pel que fa a tornar a ser segon entrenador, segur que amb aquesta edat ja no guanyaré cap lliga de campions i dones més importància a les experiències vitals que a les banquetes. Tinc una bona edat per veure coses interessants pel món. Ser el primer tècnic o l’ajudant m’importa relativament poc.

Sí, és clar. Ja m’ho pensava que costaria, però després d’haver-hi anat, encara més. Jo a Peralada estava molt bé i renunciar a ser en un lloc, dins de la infraestructura del Girona, no és fàcil, sempre costa. Vaig decantar la balança per viure una experiència diferent i també pels diners, lògicament.

Estem en un equip petit de segona divisió que cada any pateix per salvar-se; per tant, el nivell és baix. Tot és adaptar-se. Això podria ser bo, ja que els podríem ensenyar moltes coses, però la xinesa és una societat a què li costa molt aprendre de la gent de fora. Encara que porten gent de fora en pràcticament tots els esports, la gent és tancada. Tenim un bon equip pel que fa a l’aspecte humà i amb això estem contents.

És complicat de dir. Allà els estrangers marquen la diferència; són molt millors que els xinesos. Sense estrangers, al nostre equip li costaria molt competir en la nostra tercera divisió. De fet, molts equips de segona de la lliga xinesa venen aquí per pretemporada i perden els amistosos contra equips de tercera. Amb els estrangers sí que és una altra història. Podrien ser jugadors bons de segona B.

És curiosa. Costa aprendre’n coses, ja que habitualment no parlen dels seus costums. La situació política també és peculiar. És tot tan diferent que tot et sorprèn. També hem vist que hi ha dues Xines diferents: la de les grans ciutats i la resta. A Xangai o Hong Kong, si et diuen que ets a Barcelona t’ho creus; fins i tot veus més occidentals que orientals. Però sortint d’aquestes ciutats, tot és molt diferent: la manera de vestir, etc. Del tema polític, en parlen molt poc. Tenen clar de què han de parlar i què han d’evitar.

En el primer moment, ens van vendre que farien el que nosaltres diguéssim, però res d’això. Hem parlat molt amb Jordi Vinyals [també entrena a un equip a la Xina] i ens ha dit que el primer any els costa molt acceptar canvis. Per exemple, els demanem un fisioterapeuta i un nutricionista i no ho entenen.

Els resultats no van bé, però cal dir que, dels tretze partits jugats, n’hem disputat nou a fora, ja que a la zona on son fa molta fred i en l’inici de lliga no s’hi pot jugar. Això és un handicap. I, a part, som un equip fluix. Allà existeix una finestra de fitxatges que es tanca i no es torna a obrir. A l’hora de fitxar, vam tenir problemes, i en aquella època, o fitxes, o malament. Tens uns dos mesos per incorporar cinc jugadors i amb aquests t’has de quedar. L’any següent, tornes a tenir el mateix temps per fitxar cinc futbolistes més. És una cultura que intenta protegir molt el jugador xinès, però alhora el fa gandul i acomodat. Els estrangers sí que els pots canviar en qualsevol moment i en pots tenir tres en plantilla i dos jugant al camp.

Ho ha fet molt bé. Crec que l’equip necessitava canviar d’entrenador. Vaig marxar perquè em va sortir l’oportunitat d’anar a la Xina, però l’equip necessitava un canvi. En aquest aspecte, van encertar. Quan vaig veure que era Chicho, estava convençut que tot aniria bé. Sempre ho hem dit: som l’únic equip que va sumar punts estant de pretemporada, ja que la nostra primera volta va ser agafada amb pinces i l’equip va anar millorant molt. Els números no eren bons i era un equip amb què no em sentia a gust, ho haig de reconèixer. Això el jugador també ho palpa. No hi creia massa i no em sentia meva la plantilla. No era la que jo hagués volgut. Hi va haver algun malentès al vestidor i no estava a gust.

L’oferta va arribar en el moment just. Potser tres mesos abans hagués dit que no, ja que pensava que, en aquell punt, ho tiraríem endavant, però llavors sabia que a l’equip li aniria bé un canvi. Era el final de la primera volta; acabàvem de perdre a Formentera en un partit desastrós i el fet d’acabar la primera volta amb 20 punts ens hauria situat en un bon punt de partida per a la segona. Per sort, hi ha hagut temps de revertir-ho.

Ningú no en té la culpa i va anar com va anar, però em feia una mica de vergonya. Ser a segona B i tenir a la banqueta només un jugador que podia jugar era molt trist. L’estiu no va ser fàcil per al Girona, però va ser més difícil per al Peralada. A l’hora d’anar a entrenar, era complicat plantejar les coses. Iván Hammouch ens animava i estava convençut que l’equip milloraria molt.

La primera volta del Peralada en segona B, ho asseguro, va ser espectacular. Era dins i sabia el que havia passat. Chicho ha millorat els números, ho ha fet bé i estic encantat, ja que és un bon entrenador i un bon noi. Vam fer punts en èpoques de pretemporada. Els primers quatre partits van ser patètics; l’equip no s’aguantava per enlloc. Amb gent molt jove i a poc a poc, tot i les lesions importants i el fet que Soni no acabava de funcionar, vam fer suficients punts per no ser lluny de poder-nos salvar. És el millor que he fet com a tècnic.

Les coses han canviat, lògicament. A vegades, és veritat que no es valora la feina que fa la gent. Estem en un món molt professional i és el que hi ha, però hi ha gent que s’hi ha deixat diners, a part de les hores de feina. No tot és el primer equip del Girona i els sous del primer equip del Girona, per molt que siguis estructura del club. Que hagin prescindit d’alguns em sap greu, ja que els conec professionalment i, si no és que porten el preparador físic del Mourinho o el fisioterapeuta dels Lakers, que no serà així, sap greu. També entenc que el món del futbol és així. Hi ha gent que fa créixer els projectes deixant-hi hores i diners, i quan la cosa es fa gran, cap a fora.

No és només menys meu com a Peralada, és menys Peralada per a tots. És el futbol que ens ha tocat viure ara. Si tot això serveix per millorar les instal·lacions i gaudir de les categories, les categories marxaran, però les instal·lacions es quedaran i ho aprofitarà tot el poble, per tant, encantat. Això és créixer i sempre està bé.

És cert que el club ha de prendre decisions doloroses, però cuida detalls importants. Fa poc, vam fer un dinar recordant els protagonistes de l’ascens al futbol professional. Mentre vagin per aquí les coses, han d’anar bé. Per molt que tinguis el suport d’unes empreses econòmicament molt potents, hem vist moltes vegades que alguns han mig desaparegut. El Girona està fent les coses molt bé, amb sensatesa, prenent decisions que sembla que esportivament perjudiquen l’equip però que acaben beneficiant a l’entitat. Si continuen amb aquesta línia, encantat.

Vaig veure molts partits del Girona l’any passat i, tàcticament, el rival que li va posar les coses més complicades a Montilivi va ser la Real Sociedad d’Eusebio. De totes maneres, el canvi de cos tècnic crec que farà mal al Girona. La pèrdua de Machín, Guerrero i Balcells serà clau, ja que eren vitals en l’èxit. Soc dels qui diuen que l’entrenador té una importància relativa en el joc, però en el Girona crec que els tècnics eren vitals. Pel tema físic, Balcells és una màquina, Guerrero en el tarannà i l’estratègia, i Machín fa les coses que li agraden però les deixa molt clares, vol allò i ja està. No tenir això els farà mal. Esperem que tot vagi bé, però tenien un impacte en l’equip molt gran.

Des de la Xina, estic al cas de coses. Estic veient que estan confeccionant una plantilla jove i amb qualitat. Esperem que l’any del centenari sigui maco per a tothom. Hi ha canvi de president i agafa el relleu Bardalet, un autèntic crac de qui tothom en parla bé a l’Empordà.