Girona
Josep Rigau
Exdirectiu del Girona
“Això d’apuntar-se al carro guanyador és un clàssic”
“El 1988 vaig assumir presidir la gestora com un acte de fe i d’estima al club, però veient com estaven les coses, allò era una bogeria”
“Em fa por que els resultats no acompanyin i es comenci a fer bestieses”
Josep Rigau (Girona, 4-6--1960) és un dels personatges més vinculats a la història del Girona, encara que el club s’oblidés d’ell en la festa del 85è aniversari. Va ser directiu amb deu presidents (Joan Mis, Pere Ribas, Miquel Mascort, Toni Madeo, Josep Poch, Pere Saguer, Antoni Escudero, Jordi Roche, Narcís Roche i Josep Gusó), i fins i tot va presidir el club quan una gestora se’n va haver de fer càrrec, entre Mis i Ribas, el 1988.
Estem parlant de 26 anys de directiu. Poca broma...
I quan Josep Gusó ho va deixar i Josep Delgado va ser el nou propietari, vaig continuar vinculat al club des de la Fundació Privada Catalana Girona FC [l’òrgan que gestionava el futbol base], de la qual vaig ser un dels socis fundadors, el 2002. I allà vaig continuar fins al 2015. Al final van ser més de trenta anys perquè Joan Mis va ser president l’any 1984.
Sense interrupció?
De l’única directiva que no he format part va ser la de Teixidor. Diguem-ne que per qüestions professionals vaig haver de fer un parèntesi [riu].
Quan vostè va assumir la gestora, la continuïtat del Girona FC perillava de debò?
Va ser una bogeria. Un acte de fe i d’estima cap al club, perquè la cosa estava molt fotuda. Hi va haver una assemblea molt tensa al col·legi La Salle i vaig tenir també un enfrontament força dur amb l’alcalde [Joaquim Nadal] pel tema de l’estadi. Ja s’havia municipalitzat, però el club, estant a segona B i amb greus problemes econòmics, encara havia de pagar la llum i l’aigua perquè l’Ajuntament se’n desentenia. I faltant quatre o cinc jornades i amb dos o tres desplaçaments llargs per fer, no hi havia ni un duro a la caixa. La veritat és que vam estar molt a prop de no poder acabar la lliga.
I com se’n van sortir?
Se’ns va acudir fer entrada gratuïta en un partit a Montilivi i posar la copa del General Moscardó a l’entrada perquè l’afició hi deixés la voluntat. No recordo quin partit va ser, però sí que vam fer un milió de pessetes i gràcies a això vam poder acabar la temporada.
Per què va deixar la directiva després de l’etapa de Gusó?
Va entrar un nou propietari [Josep Delgado] i no em van preguntar si volia continuar.
Vostè no ha deixat d’anar mai a Montilivi i ha vist l’evolució de l’equip i del club des del seu seient d’abonat a la tribuna. Quin canvi més gran hi ha vist respecte a la seva època?
Ha estat molt important per a la ciutat i el club arribar a primera. La llàstima és que molta gent s’implica quan les coses van bé. Si ho hagués fet anys enrere, potser de tot això que estem vivint ara se n’hauria pogut gaudir abans. Però ja se sap que això d’apuntar-se al carro guanyador és molt clàssic en aquesta ciutat. Igual que descavalcar-se’n...
S’ha deslocalitzat, el club? No fa gaire, el 90% dels directius eren de la ciutat.
Fins a un cert punt és lògic. El Girona ara és una empresa, una SAE. Els màxims accionistes són els que ho gestionen i trien gent de la seva confiança. Pel meu gust hi falta més sentiment gironí, però vaja...
Què li fa més por del Girona?
Doncs que aquest any les coses no puguin sortir tan rodones, que els resultats no acompanyin i s’instal·li el nerviosisme i es comencin a fer les bestieses que es fan al futbol i ho paguem amb un descens. Que hi hagi el City al darrere és bo perquè el Girona es pot aprofitar de moltes coses, però en la propietat també hi ha interessos particulars dels seus negocis d’intermediació de jugadors, i pot arribar un moment que sigui perjudicial per al Girona.
La convocatòria de Pitu Rigau
1. Un porter.
Rafa Ponzo.
2. Un defensa.
Florian Lejeune.
3. Un migcampista.
Àlex Granell.
4. Un davanter.
Miki Albert.
5. Un entrenador.
Tato Abadía.
6. Un president.
Dos. Josep Gusó pel que va representar l’ascens a segona A i Jordi Roche.
7. El millor partit que ha vist a Montilivi.
El Girona-Real Madrid.
8. El millor record a l’estadi.
El partit de l’ascens a segona A contra el Ceuta.
9. El pitjor malson.
El descens a tercera divisió en l’època dels Roche.
10. L’ADN gironí, en quin jugador es reflecteix?
Pere Pons.
11. Montilivi o un altre estadi en un altre indret?
Montilivi, perquè al mig de Girona ja no hi cap res més.
12. Quina capacitat hauria de tenir l’estadi del Girona?
25.000 espectadors.
13. Visualitza la ciutat esportiva o continuarà sent un somni impossible?
Em temo que la continuarem somiant.
14. Li agrada la nova samarreta?
Sí.
15. Recuperaria la samarreta de la senyera?
Per descomptat. Hauria de ser el segon equip.
16. Què li sembla el canvi de Machín per Eusebio?
Ara començarem a veure bon futbol.
17. Expliqui’ns una anècdota.
Les baralles entre Josep Gusó i Raül Agné eren històriques. La majoria de vegades volaven estris pel despatx, els crits se sentien a un quilòmetre i alguna va acabar amb algun braç enguixat. Totes, però, acabaven amb ells dos fent una cervesa o un gintònic.
18. El moment més important de la història del club?
L’ascens a segona A.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Publicat a
Notícies
Dimecres,24 abril 2024