És clar. Evidentment és el club que porto a la sang. El fet d’haver estat president del club, que el primer president de la història fos el meu rebesoncle i més tard el meu avi... significa molt. Soc del Girona i només del Girona. Abans la gent no entenia que no fos de cap equip més; ara ja ho comencen a entendre més, per la repercussió que està agafant el club i per com creix.

Sí. Eren èpoques en què hi havien molts alts i baixos i econòmicament el club no anava bé. Hi havia poca empenta de la gent de Girona, i ara és una altra història. També era un objectiu que la gent s’involucrés, i s’ha aconseguit. Hi havia els socis de sempre i gent que lluitava pel club i pedalava. Era tot molt complicat, trobar patrocinadors, moure diners... Ara la situació és idíl·lica, estem a primera, però s’ha arribat aquí perquè els anteriors han picat molta pedra. Han passat moltes persones per l’entitat durant 88 anys, i se les ha de recordar totes, ja que sense la seva contribució no seríem on som ara.

Vam estar a punt d’assolir un ascens històric. Va ser una temporada molt bona tot i els pocs recursos del club. Té molt mèrit el que es va fer lluitant contra equips com el Vila-real o l’Almeria, amb pressupostos molt més grans que els nostre. A conseqüència d’un joc brut que hi va haver no vam poder pujar, però ho vam viure intensament. Allà vam comprovar que pujar podia ser possible algun dia.

La diferència respecte a abans és impressionant. Teníem pressupostos de 4 milions, i ara és de 50! Abans havíem de fer equilibris per fitxar jugadors i ara aspirem a fitxar jugadors de clubs europeus, internacionals amb les seves seleccions. El club està fent les coses bé, però abans també, i és que es van salvar molts escac i mat, com la conversió en SAE, descensos a segona B, descensos administratius, concurs de creditors, etc., i això va evitar la desaparició.

Ha estat impressionant. Veure el Girona donant la cara a tot arreu, passant per damunt del Madrid a l’estadi de Montilivi... ni ens els millors somnis. El que hem viscut aquest primer any serà molt complicat d’oblidar. Cal anar amb la mateixa humilitat i pensar que el nostre somni sempre ha de ser jugar a primera i mantenir-nos com sigui.

És complicat el segon any, el tercer, el quart... i el primer! L’objectiu és sumar 42 punts sense relaxar-se gens. Les declaracions a mig curs de Machín van desestabilitzar el vestidor, i allò va avançar la fi del seu cicle en el club. Fins que no acaba la temporada s’han de mantenir les portes tancades.

Si conservem la plantilla del curs passat que tants bons resultats ens ha donat, només cal apuntalar algunes posicions. En Quique Cárcel no fitxa per fitxar i sap molt bé el que fa.