Possessió estèril

No hi va haver sorpreses ni en l’esquema ni en l’onze d’Eusebio més enllà que Stuani va ser l’escollit en el lloc de Choco Lozano en la punta de l’atac. Tampoc hi va haver cap canvi de guió sobre el que hi havia dibuixat a la pissarra, amb un Girona dominador i amo de la pilota (va arribar al 70% de possessió en la primera part) i un Valladolid estacat al darrere amb dues línies de quatre, jugant a veure-les venir i assumint riscos mínims en atac.

El Girona va jugar quasi tota la primera part a la parcel·la visitant, però va tenir poca presència en l’àrea. Aprofitant la profunditat de Pedro Porro, va buscar progressar molt més per la dreta que no pas per l’esquerra. Tot i això, l’aglomeració de futbolistes visitants prop de l’àrea va dificultar les maniobres dels homes de segona línia com Portu, Granell i sobretot els dos Garcia, Aleix i Borja. Les oportunitats van anar cares i els blanc-i-vermells tampoc van acabar de treure suc de l’estratègia, no tan ben executada com de costum per Granell. Stuani es va barallar amb Calero i l’exgironí Kiko Olivas, que el van mantenir a ratlla i lluny del seu hàbitat natural com és l’àrea.

Al Girona li va faltar verticalitat. El Valladolid va apilonar vuit homes prop de la frontal i va tapar totes les escletxes. Només Porro va trobar metres per endavant per la banda dreta, però les seves centrades van morir a les mans de Masip o al cap dels centrals. Kiko Olivas va oferir un màster de col·locació i solvència. Va ser més incisiu el jove extrem de 18 anys que no pas Portu, massa atabalat i revolucionat. El murcià va córrer de vegades més que la pilota i la precipitació també li va costar més d’una falta en atac. Per l’esquerra, el Girona pràcticament no ho va intentar. Muniesa va seleccionar molt les pujades i Borja García, massa enganxat a la banda, amb prou feines va aparèixer. Tampoc Aleix, l’home que havia de donar les passades definitives. La defensa del Valladolid va ser una teranyina en la qual el Girona hi va caure de quatre grapes.

Tots els esforços del Valladolid en defensa els va pagar en atac. A Bounou no li van fer ni pessigolles. Juanpe i Bernardo van llegir totes les jugades millor que els davanters rivals. Només Toni Villa es va atrevir amb Porro, però ningú no el va ajudar. Alcaraz va executar millor les accions a pilota parada que Granell, però la defensa local va estar imponent.

Sense millora

S’esperava més del Girona en el segon acte. Els de Sergio González no van variar ni un centímetre el pla establert, i Eusebio ho va intentar fer a còpia de canvis. Primer va posar en dansa Choco Lozano, que va caure al costat esquerre. El moviment va permetre que Borja García es desenganxés de la línia de banda i el madrileny es va trobar molt més a gust per dins. Va ser una amenaça constant a tres quartes parts de camp, però no va estar del tot fi en l’última passada ni en la rematada.

Amb l’entrada poc després de Pere Pons, el Girona es va intentar guardar les espatlles en un moment en què la pausa de Rubén Alcaraz en el mig del camp hauria pogut jugar una mala passada als gironins. El de Sant Martí Vell va ajudar a mantenir l’equilibri defensiu, i el bon to que van continuar mantenint els dos centrals va permetre que els visitants continuessin sense donar senyals de vida en atac.

Tot i estar lluny de la seva millor forma, Stuani va tenir dues vegades l’1-0 després de dues assistències de Borja i sobretot de Muniesa (passada de la mort). L’uruguaià va ser rellevat a deu minuts del final per Patrick Roberts, a qui se li van veure detalls però li va faltar temps. El Girona va intentar accelerar les accions en el tram final i Portu no va arribar per centímetres a una centrada de Granell al 94’.