Els bons davanters, els que tenen qualitat i olfacte de gol, marquen en la categoria que sigui i amb l’edat que sigui. Enric Gallego (Barcelona, 1986) ho feia en els seus primers anys de sènior en els camps de terra de primera regional, defensant els colors del Bon Pastor i l’Alzamora; se’n va fer un fart a tercera divisió, i a segona B no va aturar la progressió. I, en la temporada actual, no hi fa res que s’estreni amb 32 anys en una categoria professional, la segona A, ni que actuï en escenaris tan imponents com el de dissabte, el Wanda Metropolitano –casa temporal del Rayo Majadahonda–, ja que Enric Gallego continua fent gols. En va fer tres en la primera victòria del seu equip, l’Extremadura, en la temporada del retorn a la categoria setze anys després (1-4).

“Marcar tres gols és bonic sempre, però fer-ho a segona A, en aquest estadi i amb la necessitat de guanyar que teníem, encara més. No ho havia ni somiat”, va admetre després del partit el davanter català, que fa nou mesos va prendre una de les decisions més encertades de la seva carrera. Divuit gols en mig any al Cornellà, amb el qual en va fer 99 en set temporades, li van valer el fitxatge per un dels grans de segona B, l’Extremadura, que tenia l’ascens com a gran objectiu. A Enric l’aposta li va sortir a la perfecció, ja que va continuar marcant gols, el seu equip va pujar de categoria i ell va poder fer, per fi, el gran salt al futbol cent per cent professional. Mai no és tard.

Sempre recordarà, tal com admet, el hat-trick a l’estadi que aquesta temporada serà la seu de la final de la Champions. Un cop de cap imponent i dues definicions de qualitat –una amb retalls i sotana i l’altra amb una picadeta– van portar la signatura d’un davanter que encara no es vol posar sostre.