La paciència amb el gol

Portu també va parlar de com ha viscut la seva particular mala ratxa amb el gol aquesta temporada, en què el davanter no va veure porteria fins a la desena jornada, contra el Rayo Vallecano (2-1), quan va marcar els dos gols que acumula aquest curs (només una diana menys de les que sumava en aquest punt de la temporada passada, en la qual Portu va acabar com a segon màxim golejador del Girona amb onze gols –marcats en els primers 26 partits–, només superat pel pitxitxi Stuani, amb 21. “El dia del Rayo vaig tenir una sensació agredolça, perquè tornava a fer el que més m’agrada, que és ajudar l’equip marcant gols, i va ser molt bonic per a mi i per als que han estat al meu costat en tot moment, també quan la pilota no entrava, ja que va ser un alliberament. Però al final vaig tenir aquesta lesió que em va fer parar en un moment bo, i empipa una mica, però el futbol és així i s’ha d’acceptar tal com ve. Ara ja estic posat en la recuperació i cada vegada queda menys per tornar. També estaré eternament agraït a l’afició, perquè sempre ha estat al meu costat, donant-me suport, i per a un jugador és molt important que et valorin el treball, sobretot en aquests moments complicats. Et dona molts ànims.”

Finalment, l’atacant va comentar l’última victòria del Girona al camp del València (0-1), un partit que a Portu li va doldre especialment perdre’s pel seu passat valencianista: “Era un partit especial per a mi, marcat en vermell al calendari personal, perquè vaig passar molts anys allà i sempre és bonic retrobar-te amb la gent. Em va tocar quedar-me a casa per la lesió i no hi estava acostumat, va ser complicat veure el partit des de casa i vaig passar molts nervis. Des de fora es veu tot diferent, veus més espais que no pas quan estàs jugant dins el camp, però l’equip va estar molt seriós, defensivament de deu, i després de marcar el gol el vam mantenir com si fos or. Va ser un gran premi per a nosaltres, vam fer el que havíem de fer, defensar molt bé i, en atac, atacar els espais.”