A segona divisió hi ha un nom que va en boca de tothom: Enric Gallego. I és normal. Actuacions antològiques com la de dissabte passat, en què ell solet va fulminar el Reus amb un senyor pòquer de gols, han fet que tots els focus es posin sobre la seva figura. És el pitxitxi de la categoria amb 13 dianes i li toca conviure amb l’etiqueta de jugador de moda. Un qualificatiu que ell mateix relativitza. Enric sap d’on ve i té clar que les modes són efímeres. Conscient d’això, s’aferra a viure el moment i gaudir d’un escenari que fa ben poquet, quan era un jugador del futbol català que sobresortia en un club familiar com el Cornellà, no imaginava poder disfrutar. “Tot això jo ho visc amb naturalitat, soc feliç i és molt bonic marcar tants gols a segona A, però m’ho prenc amb calma, ara no puc pensar que ho tinc tot fet”, explica el futbolista barceloní, que ha sorprès a tothom esclatant amb 32 anys.

El tècnic del seu equip, Rodri, creu que l’única explicació d’aquesta eclosió tardana ha estat la falta de valentia de molts clubs, perquè la qualitat ja hi era: “Ja feia anys que es veia el seu talent, el que passa és que estava en un lloc humil, on es respecta el futbol però que està amagat com és Cornellà, fins que l’Extremadura va apostar per ell.” El club blaugrana va sorprendre tothom abonant 120.000 euros en el mercat d’hivern passat i han arribat uns mesos per fregar-se els ulls: el curs passat va pujar a segona A sent el referent ofensiu del conjunt extremeny i la dinàmica ha continuat en el futbol professional. “Estic en un moment de plenitud i encara ho estic assimilant, perquè a principi de temporada vaig dir que signava marcar deu gols a segona A i ja he superat la xifra”, explica Enric Gallego, que analitza la clau del seu gran moment de forma: “A l’Extremadura he trobat l’ecosistema ideal per a mi. Em puc centrar totalment en la meva carrera esportiva –fins fa pocs anys compaginava el futbol amb diferents feines–, m’estic cuidant més que mai i, això, ho estic notant molt en l’aspecte físic. Hi ha una dada que ho resumeix molt bé: quan vaig arribar a Almendralejo pesava entre 91 i 92 quilos. Ahir em vaig pesar i he baixat fins als 86. Això suma molt.” El resultat de tot plegat és un Enric Gallego que ja comença a escoltar cants de sirena de la primera divisió. Ell va a pams i s’aferra al mantra del carpe diem. Tot i això, ha decidit no deixar de somiar: “Si m’haguessin preguntat fa dos mesos sobre la possibilitat de jugar a primera, hauria respost: «Ets boig?» Però, veient com m’està anant tot, no hi renuncio, seria preciós.”