Sí, estic molt content d’haver estat tant a l’Espanyol com al Girona, els meus dos únics clubs en l’àmbit professional. Em van donar l’oportunitat de disfrutar del que més m’agrada.

Ha estat la millor etapa de l’Espanyol en tota la seva història i amb això t’ho dic tot. Em va tocar viure-la i n’estic molt orgullós i content, sobretot d’haver participat en les dues copes del Rei i d’haver arribat a la final de la copa de la UEFA. Van ser moments que sempre recordaré.

La clau crec que va ser la constància. Cada any tenia el hàndicap que portaven un lateral esquerre nou, ja que jo sempre em quedava i era normal que el club reforcés la posició, i això el que feia era motivar-me molt més, perquè sabia que havia de fer el doble per jugar. La veritat és que no em puc queixar de com em van anar les coses a l’Espanyol.

Sí, molt interessant. Quan m’ho van dir em va atraure el fet que no havia d’anar gaire lluny de casa. Després va ser tota una sorpresa, perquè jo venia d’un vestidor en què hi havia moltes nacionalitats, molts grups... i el que em vaig trobar al Girona va ser un vestidor que era molt més una pinya.

Exacte. El primer any va ser complicat, sobretot en els inicis, però vam acabar molt bé la temporada i ho vam continuar el curs següent. Però l’inici va ser difícil, també em va costar una mica adaptar-me a la categoria, hi havia molts jugadors nous... Però teníem bon equip i quan ens vam entonar, tot i que era tard, vam fer un final de lliga molt bo. Tot va acompanyar.

Vaig veure que era el moment de plegar, sí que tenia ofertes per anar a fora, però vaig decidir fer un pas al costat i formar-me una mica en altres aspectes. Crec que era el moment, l’última temporada al Girona va ser dura, no vam poder pujar i va ser un cop molt dur. Físicament tampoc em trobava gaire fi, no vaig participar gaire en aquell últim curs i no m’agrada anar-se arrossegant pels camps.

El primer que vaig fer va ser començar a formar-me una mica; em vaig treure el títol de director esportiu i aquest any ja he acabat l’últim curs d’entrenador de UEFA Pro. Ara m’agradaria començar a treballar en una d’aquestes dues facetes. A més, l’any passat vaig entrenar el juvenil B del Gimnàstic de Manresa, ja que en l’últim curs d’entrenador havia de fer unes pràctiques com a primer entrenador i, com que soc aquí a Manresa, em va sortir l’oportunitat d’anar al Gimnàstic. Em va anar molt bé, és un club que treballa molt bé i va ser una bona opció.

A mi sí que m’agradaria, és el que m’agrada fer i del que entenc. Per la meva trajectòria sí que potser les portes de l’Espanyol estan una mica més obertes, però mai se sap on acabaràs en aquest món.

I tant, jo ja tenia molt bones referències d’ell quan dirigia l’Espanyol B, jo era al primer equip i ell al filial i els nanos en parlaven molt bé. I després, quan el vaig tenir d’entrenador al Girona, em va sorprendre moltíssim, per bé. Domina molts aspectes del vestidor, tant els jugadors que juguen com els que no sempre estan contents i això és molt difícil d’aconseguir, i ell és capaç de crear aquest ambient.

Sí, abans de començar la temporada vaig tenir la sort de poder parlar amb el director general esportiu del club, l’Òscar Perarnau, i li vaig dir que era tot un encert. Crec que l’Espanyol és un club que li va molt bé, a Rubi, i només cal veure com juga l’equip, com comencen i acaben els partits..., dona gust veure jugar l’Espanyol.

Sí, i més si continuen com fins ara, fent el joc que fan i tenint possibilitats de guanyar contra qui sigui i al camp que sigui. Veig l’Espanyol un clar candidat a estar a dalt de la classificació a final de temporada.

El Girona veig que està seguint una mica la línia del curs passat amb Machín. Eusebio ha estat llest i, veient com jugava l’equip des de fa anys, ha continuat una mica en la mateixa direcció, sempre fent-li els seus retocs. Però amb aquest sistema de joc del Girona els jugadors saben el que han de fer en tot moment, tenen les posicions molt assumides i salta a la vista que és un equip molt complicat de guanyar i que està molt ben treballat.

Crec que el primer objectiu tant per al Girona com per a l’Espanyol és la permanència, i una vegada assolit això lluitar pel que es pugui. Són clubs que potser no tenen l’equip dissenyat per competir amb altres que en teoria han d’estar a dalt, però després juguen onze contra onze i pot passar qualsevol cosa. Si estan una mica fins per què no poden somiar amb Europa?

L’Espanyol encara no ha perdut a casa i el Girona no ho ha fet a fora, així que crec que serà un partit molt igualat i bonic de veure. A veure com Rubi intenta contrarestar un sistema de joc peculiar que et fa adaptar coses per poder fer mal. Serà un hàndicap per a ell.

A tots dos equips els agrada atacar, anar endavant, tenir ocasions... Una de les claus pot ser el mig camp de l’Espanyol, que ara passa un gran moment de forma amb jugadors com Marc Roca i Sergi Darder que ho estan fent molt bé. Si el Girona els deixa jugar gaire crec que l’Espanyol podria tenir una mica més el control de la possessió. Al davant també hauran d’anar amb compte amb Borja Iglesias. I el Girona veig que pot fer mal amb Portu, els carrilers i amb l’olfacte de Stuani. Són claus a tenir en compte i potser el que estigui més encertat serà el que guanyarà el partit.

Sí que hi aniré. Per a mi és complicat decidir amb qui vaig perquè tinc amics als dos llocs, però per la meva trajectòria i tots els meus anys a l’Espanyol diré que a casa guanyi l’Espanyol i a Montilivi el Girona.

No ho veig gens bé, com a aficionat no m’agradaria que l’equip de casa meva anés a jugar a fora, contra qui sigui.

A mi no m’agrada, no en soc partidari. No sé si és pel VAR o per una altra cosa, però hi ha equips que estan a dalt de la taula als quals potser els faltarien molts punts si no hagués estat per això. I els equips grans, com que solen atacar més i viuen al límit del fora de joc, potser no fan tants gols com abans.