Sí, perquè va ser el meu primer club on vaig exercir d’entrenador professional. L’inici d’una dilatada carrera com a tècnic, i en el seu centenari havia de tenir unes paraules de record per a tota la seva gent. La satisfacció que vaig viure a Figueres va ser total. Hi havia un grup excepcional. Amb Vilanova, que era un crac; el lideratge de Gratacós, Alejo... tots! El vestidor era espectacular i en l’apartat esportiu també va ser un èxit.

Es venia d’un curs una mica complicat però amb una bona plantilla, i de seguida vaig veure que el que faltava allà era intensitat. Va ser molt fàcil activar tots aquells futbolistes perquè eren molt professionals. Hi havia el grup dels cedits o procedents del Barça, que eren la pedra angular del sistema de joc, i després hi havia un gruix de noms de la casa. Jugadors que feia temps que eren al club. Amb aquesta barreja i l’energia que jo els vaig aportar vam poder donar forma a un gran equip. L’èxit arriba el segon curs, però en aquella primera campanya vam posar la llavor.

L’equip acaba tercer, i amb la reglamentació que es va implantar al cap de poc hauríem pujat directament. Crec que no es va poder culminar la gesta per la falta de força del club. M’explico: en el futbol també intervenen els poders fàctics. Per davant nostre hi van quedar el Celta i el Rayo Vallecano. Lluitàvem contra interessos de molt de pes, i potser allò no esportiu va pesar més que el que passava a la gespa. Sense cap dubte, al terreny de joc vam merèixer pujar. Vam ser líders unes trenta jornades de les 38 que tenia la lliga. Dir que no ens van deixar pujar directament? Potser seria dur, però no crec que anés desencaminat.

Exacte. Sobretot en la tornada, a Vilatenim, on havíem d’aixecar un 2-0 i vam acabar empatant a un. En aquell duel vam generar prou ocasions per fer la gesta però vam topar amb el porter Szendrei, que ho va aturar absolutament tot. Crec que el Figueres va estar a l’altura de la competició, i ens hem de quedar amb tot allò positiu que vam viure en aquella etapa. Es va generar un corrent de suport cap al Figueres que és inesborrable.

Tampoc cal donar-hi gaires voltes. Tots plegats vam veure que es tancava una etapa que havia estat preciosa. Diversos jugadors marxaven, i es tancava un cicle. Van ser dos anys increïbles a Figueres, un enamorament molt intens.

Hi vaig tornar fa uns anys però vaig notar que s’havia perdut una mica l’encant de tot plegat. El projecte que hi havia tenia poc a veure amb el que jo vaig conèixer, i el que em va xocar va ser la gespa. Teníem la millor gespa de tot el futbol espanyol i en presumíem sempre. Amb la superfície artificial que s’hi va posar, ja no és el mateix Vilatenim que jo vaig gaudir.