Va ser una experiència magnífica, impressionant, de les millors que he tingut en la meva vida. Pensi que bastants jugadors d’aquella plantilla eren més grans que jo; jo tenia 32 anys, llavors. El que va passar és que no ens vam posar d’acord amb la renovació. Després la junta em va trucar per dir-me que s’havia equivocat i a la mínima oportunitat, dues temporades després, vaig tornar al Figueres.

La primera vegada que el Figueres va estar en una categoria semiprofessional. En la doble eliminatòria primer vam superar la Cultural de Durango i després en el sorteig ens va tocar el pitjor rival possible, el Sevilla Atlètic, que era un equipàs, amb molts jugadors que van acabar jugant en el primer equip. A l’anada, a casa, vam guanyar 3 a 2 i la tornada, al Sánchez Pizjuán... va ser inoblidable. Hi havia cap a 30.000 persones, a les 9 del vespre, a ple estiu, amb una calor que feia tremenda... vam acabar empatant 1 a 1 i ni ens ho crèiem. Va ser una passada.

Ells eren un equip que tocava molt bé la pilota. Ens vam quedar amb deu i se’m va ocórrer una història: vaig jugar per primera vegada en la meva vida sense provar-ho amb dos lliures, i davant seu un central, un lateral dret i un lateral esquerre. L’única manera d’aturar defensivament allò. Després vaig treure el Pere Vilarrodà i li vaig dir: “Pere, agafa la pilota i queda-te-la, no la passis, a ningú.” I cada vegada li feien falta, falta, falta... i d’aquesta manera vam tenir més possessió de la que ens pensàvem.

Ens van causar molt poc perill, la veritat; vam passar molts nervis, això sí. Recordo que amb la calor que feia, estàvem a trenta i tants graus, teníem una glaçonera amb gel i llimona per donar als jugadors, i n’anàvem oferint i ningú en volia. Total, que la glaçonera me la vaig acabar jo, sencera, dels nervis que tenia...

Aquella nit pràcticament no vam dormir i hi havia jugadors que estàvem prenent la copa al bar amb els jugadors i tots coincidien: “Ni ens ho creiem, no sabem ni què hem fet.” Estaven al·lucinats. I llavors la tornada amb molta expectació quan vam aterrar al Prat amb tot de periodistes, i després a Figueres, l’afició, la caravana, la rebuda a l’ajuntament... Va ser molt maco, preciós, espectacular.

Era una categoria molt complicada. Hi havia molts nouvinguts perquè vam haver de canviar bastants jugadors i adaptar-los. Vam fer una bona primera temporada, la de l’estrena; la següent ja ens va costar més, i es va acabar aquí la meva segona etapa. Després vaig tornar quan l’equip ja estava a segona A.

Era una plantilla feta a cop de talonari: Pere Gratacós, Tintín Márquez, Josep Moratalla, Kiko Valor, Edu Mauri... eren tot figures. Jo aparcava el meu R5 al costat d’un Alpine, d’un Porsche... Tothom cobrava més que jo, així de clar.

Potser massa bé, vam començar, com una moto. Vam guanyar el Barça i l’Espanyol en la pretemporada i vam estar moltes jornades entre els quatre primers. Vam afluixar i van decidir prescindir dels meus serveis quan estàvem a tres o quatre punts de la promoció d’ascens. El Figueres sempre ha estat un club molt difícil, molt exigent, i no es va tenir paciència.