Tots tres van ser moments molt intensos: l’ascens a 2a A amb Mané; la promoció a primera amb D’Alessandro, i, ja com a entrenador, la gesta que vam fer a la copa. El record més viu sempre sol ser l’últim, i potser és el que em va afectar de manera més directa. En el seu moment van ser tres grans històries, que tinc guardades en la memòria, i quan en parlo encara se’m desperta l’emoció per tot el que va passar.

Crec que no només va despertar una ciutat com Figueres, sinó que va generar reaccions a tot l’Empordà, la demarcació de Girona i fins i tot la Catalunya del Nord. Recordo que després del Terol ens va tocar el Barça i va ser una bomba. Els aficionats figuerencs tenien molta il·lusió i els molts aficionats del Barça de la zona, també. Ens pensàvem que aquella eliminatòria seria un bonic inici i també el final de l’aventura, però va resultar que tot just era el començament d’un gran somni.

És com preguntar si estimes més el fill o la filla... Cada partit va tenir alguna cosa que el va fer especial. El primer va ser el del Terol, clau per poder començar tota la trajectòria. Superar el Barça va ser molt sonat, i, de fet, jo com a jugador no els havia guanyat mai en una competició oficial. A més, era un meu exequip, igual que el següent rival, que era l’Osasuna, on també vaig ser futbolista. Aquestes dues eliminatòries van ser emoció rere emoció. Contra el Còrdova crec que va ser brutal. Els vam superar molt minvats de forces, i en el partit d’anada, que vam jugar allà, vam quedar amb un home menys. Tot i això, aconseguim un 0-2 sensacional. Resulta que en totes les eliminatòries, només vam perdre un partit: l’anada de les semifinals a Vilatenim contra el Deportivo (0-1). Ens podien haver xiulat algun penal a favor en aquell duel, i en la tornada (1-1) també vam tenir opcions d’eliminar qui acabaria sent campió en la copa del centenariazo del Madrid. La història d’aquell Figueres comença molt bé i crec que també hi acaba, perquè ens va quedar a tots un record genial de tot plegat.

No havíem plantejat la temporada per competir a la vegada en la lliga i en la copa. La idea era fer-ho bé en la lliga, i en la copa competir fins on poguéssim. El que va passar és que la plantilla es va trobar còmoda en la copa, la motivació va créixer i sense pressió tot va anar rodat. A més, crec que en la copa podíem jugar més a futbol que no a 2a B, i això ens anava bé. La clau també va ser que el grup esportiu era bo, però en l’aspecte humà era espectacular.

Crec que d’una manera o altra hi continuo tenint un vincle pràcticament a diari. Soc professor a Euses (Escola Universitària de la Salut i l’Esport) i tinc jugadors del Figueres com a alumnes. Parlem de la Unió, segueixo els resultats, i sé com van. També tinc lligam amb alguns directius, tinc casa a Figueres, hi tinc amics... Aquest club encara forma part de la meva vida.