Sí. És recent i crec que encara no soc del tot conscient de la situació que estic vivint. He estat cinc anys a Girona i per a mi ja era com a casa. Ara és com si estigués de vacances, a punt de tornar. Però no serà així. Faré un nou camí.

Sí. Ara fa tres o quatre dies que soc a Bilbao, però abans havia estat una setmana a Girona i vaig tenir l’oportunitat d’anar a l’estadi a acomiadar els treballadors, a la Vinya amb els fisioterapeutes i a tothom qui he pogut veure. I a qui ja no hi era, hi he parlat per telèfon.

Simplement, és un tema que considero normal. Tant el club com jo estàvem parlant de la renovació, però és cert que va començar la ratxa de partits negativa i tot es va paralitzar. No és ni que el club ni que jo diguéssim “ara no volem renovar”, però en situacions així es prioritza el club, la plantilla, la situació. Senzillament, es va aturar el tema. No va ser ni per uns ni pels altres. També n’he parlat després amb Quique Cárcel, amb tota normalitat. Són situacions que passen en futbol. L’equip entra en una mala dinàmica i es prioritza això.

Mirant-ho així, possiblement sí. Tot i que mai se sap. Ens hauríem pogut salvar i potser hauria parlat amb Quique i li hauria dit que volia agafar un nou camí. No se sap; tot són hipòtesis. És veritat que s’estava parlant de la renovació, però tot va quedar aturat.

No. En cap moment m’he plantejat la renovació de manera egoista. Enfocàvem les negociacions amb la idea de continuar, però aquestes coses passen. I, lògicament, també he de pensar en el meu futur i prendre decisions. I ara em toca buscar un nou camí.

Quique em va dir que volia mantenir tot el bloc. Tot i que no em va dir directament que volia que em quedés, parlant sempre ens podem entendre. Però, per part meva, les circumstàncies també han fet que busqui un nou camí, un nou repte, i en el món del futbol molts cops s’ha de prendre aquestes decisions.

Això ho ha de valorar el club. Jo he anat seguint tots els passos des que vaig arribar. És veritat que hi ha companys que han anat renovant, i jo sempre havia transmès la idea que estava molt tranquil. Em dedicava a entrenar-me, a jugar i a oferir el millor nivell possible. Després, aquestes coses venen soles. Quan fas bé les coses, les renovacions solen arribar.

No, no n’he rebut cap explicació, però tampoc hi he donat gaires voltes. Ni tampoc he volgut crear cap mal rotllo. Tothom sap que soc una persona que sempre he posat l’equip al davant. Pensava més que l’equip fes punts que no pas si jugava jo o no. Havíem d’estar més junts que mai i, encara que la meva situació era per fer-se preguntes, prioritzava l’equip.

Són coses que passen. La primera temporada a primera, vaig començar sense jugar, ni tan sols anar convocat, i vaig acabar jugant-ho gairebé tot. Aquest últim, he tingut la mala fortuna dels problemes al turmell, que m’han fet entrar més tard. Però sempre penso que, si treballes bé, amb constància i esforç, acabes demostrant que pots jugar.

Sí. Puc jugar de central amb línia de quatre i línia de tres, i he jugat també de lateral i fins i tot de carriler. Però soc conscient que em sento més còmode i puc rendir més com a central.

Mirant-ho ara, penses que sí. Personalment, era molt partidari de l’esquema amb tres centrals i dos carrilers. Els cinc anys que he estat a Girona, pràcticament sempre hem jugat així, i l’equip ho ha fet molt bé. Els últims anys, era un equip fet per a aquest esquema. És veritat que no pots dependre només d’un sistema i que has de provar alternatives, i és el que va decidir el mister. Va apostar per la línia de quatre, li vam fer cas i hem intentat rendir tant com hem pogut. Mirat ara, però, crec que teníem jugadors més específics per a la línia de tres, i feia anys que hi jugàvem. Però són decisions que es prenen. I els jugadors també hem d’aprendre a jugar amb més d’un esquema. No pots viure sempre amb només un.

Sincerament, sempre tenia esperança. Fins a l’últim partit. Som realistes i vèiem que es perdia un partit rere l’altre, però sempre hi havia esperança. Potser perquè havia viscut la situació del primer any, amb la salvació a Ponferrada i contra el Dépor. Tot i que perdíem, sabia que ho teníem molt a prop, que ho podíem aconseguir i que hi havia equip de sobres. Cada jornada era un cop, i es va fent dur i pesat. Va ser una davallada molt dura.

M’esmentes dos cops duríssims. Tots dos són fotuts. L’any del Lugo, tots teníem les màximes il·lusions de pujar, i se’ns va escapar de manera cruel a última hora. Però un descens és una cosa forta i dura, perquè canvien moltes coses. Que un equip estigui a primera o segona, canvia molt pels jugadors, els treballadors, l’afició i la ciutat. És una pena. De tota manera, confio que la gent que s’ha quedat ho donarà tot pel club i tinc tota la fe que el Girona pujarà.

És una categoria molt complicada; tots ho hem viscut i ho sabem. Hi ha grans equips, molts dels quals han estat a primera. És qüestió de competir, tenir fe i anar a guanyar cada partit, contra qui sigui. Anar fent camí. És una competició llarga, dura i molt competitiva. Qui pensi que perquè baixes de primera serà molt fàcil tornar-hi, està equivocat. Tots els equips competeixen i tots volen pujar. Serà difícil, però confio que el Girona pujarà.

Ara mateix no sé res. Estic una mica desconnectat, de vacances amb la família, escoltant i valorant propostes. Espero poder decidir aviat.

Sí, no tinc cap problema a sortir a fora. Sempre m’han agradat els reptes, i provar una altra lliga no em faria enrere; tot al contrari. M’atreu un repte així.

Moltíssim. Quan vaig sortir de Bilbao era un nen. I els que juguem al planter de l’Athletic vivim en una bombolla, un cercle més tancat de tot el que hi ha a fora. El pas per Girona m’ha fet madurar molt. Tant en l’aspecte futbolístic com el personal. Aprens moltes coses. Veus i vius moltes realitats. Saber que el futbol sovint no és fàcil i tenir clar el que vols aconseguir.

Me’n vaig molt content del meu pas pel Girona. Quan vaig anunciar el comiat per les xarxes socials, vaig rebre un munt de missatges d’agraïment que em deixen molt satisfet. Tenim partits millors i pitjors, però em considero un jugador que sempre ho he donat tot.

Hi ha molts moments bons, però segurament el millor és l’ascens a primera. Era una espina que teníem clavada tots els que hi érem, i aquell va ser un moment molt especial i bonic. A més, ho vaig poder compartir amb la família. Em quedo amb aquest moment, tot i que en cinc anys hi ha altres records molt bons amb els companys.

No tanco mai portes. Mai se sap què pot passar. Ara la meva intenció és agafar un altre camí, un altre repte, però qui diu que d’aquí uns anys no tornaré a Girona. Ara penso en quin serà el meu pròxim repte, però si més endavant el Girona té la porta oberta, serà d’agrair.

Al final no hi aniré. En vam parlar amb la federació, que insistia que hi anés, però ho vam valorar bé amb els agents i la família i vam concloure que no era el millor moment per anar-hi, i més en la situació que estic, pendent d’un nou equip. A més, tampoc hi havia tota la paperassa feta amb el consolat. Per tot plegat, ho deixarem per a més endavant.

A tothom qui no ha estat a Girona, li dic que la Costa Brava és espectacular. Aquesta última setmana he estat en diverses cales amb amics. És el que més recomano. I la ciutat també és molt bonica, com hem pogut viure en moments com el Temps de Flors.