Pedro Alcalá és un dels jugadors amb més pes del vestidor del Girona, així que la garrotada que ha suposat el descens l’ha tocat de ple. Després de quatre anys vestint la samarreta blanc-i-vermella, el central de Mazarrón és dels més veterans de la plantilla, i per això aquesta temporada se l’ha pogut veure en algun partit lluint el braçal de capità. A més, durant gran part del curs ha ofert un rendiment notable, i s’ha guanyat uns galons que no tenia des de l’etapa de 2a divisió A. I és que per a Alcalá aquesta temporada era vital per consolidar-se a primera divisió. Principalment perquè el curs passat va ser un autèntic malson per al murcià, perquè una lesió que no semblava gaire res el va acabar tenint gairebé aturat tot el curs. De fet, amb només vuit partits disputats la temporada segurament va ser per oblidar en l’aspecte personal, tot i quedar-se amb la foto de ser l’autor del gol que va donar la primera victòria de la història a primera del Girona –contra el Màlaga a Montilivi (1-0)–. Per això, entre una cosa i una altra, si es demanés a Alcalá amb quina de les dues temporades del Girona a primera es quedaria, la resposta seria difícil, però com a bon home d’equip segurament triaria la primera, tot i que personalment fos un malson.

L’arribada d’Eusebio no semblava positiva per a Alcalá, i és que el murcià és dels jugadors amb un perfil més adaptat a Machín per jugar amb tres centrals. Ho va pagar en els primers partits, ja que amb la defensa de quatre inicial d’Esuebio el de Mazarrón va haver de veure els dos primers partits des de la banqueta. Es va haver d’esperar fins a la tercera jornada al camp del Vila-real, quan el tècnic de La Seca va deixar les seves idees de banda i va apostar pels tres centrals. Amb el nou, però vell, sistema, Alcalá es va fer fort, ja que el 0-1 al camp del Vila-real va consolidar el murcià i el sistema. De fet, quinze dies després –la lliga s’havia aturat pels partits de seleccions– Alcalá va ser protagonista en la primera victòria del curs a Montilivi contra el Celta (3-2): amb una rematada de cap a la sortida d’un córner va marcar el seu únic gol de la temporada, que va acabar servint per donar tres punts –en aquell moment d’or– al Girona.

Quan Alcalá començava a ser feliç a primera, però, Eusebio el va tornar a rellevar enmig dels dubtes sobre el sistema o situant Ramalho davant del murcià. De fet, des del setembre fins a final d’any Alcalá va tenir un paper absolutament residual, jugant només tres estonetes en la lliga i els dos partits de copa contra l’Alavés. El límit va ser veure’l entrar passat el minut 90 del primer partit del 2019 al camp del Llevant només per intentar despenjar una pilota amb el cap. El fet, gairebé humiliant per a qualsevol jugador, va ser un canvi de tendència per a Alcalá, perquè si fins aquell dia havia jugat només 8 partits –4 com a titular– dels 18 disputats, en els 20 següents el de Mazarrón n’ha jugat 17. Tant si Eusebio apostava pels tres centrals com per una defensa de quatre, Alcalá semblava imprescindible per al tècnic de La Seca i va arribar a jugar sencers 11 partits d’una sèrie de 12 –entre la jornada 19 i la 30–, en què l’únic partit que es va perdre va ser per sanció.

El problema, però, és que mentre Alcalá disfrutava jugant, el Girona començava a perdre pistonada fins a acabar enfonsant-se. La solidesa del central i la de tot l’equip s’ha desfet en el tram final com el sucre en un cafè. Inevitable, doncs, que el rendiment d’Alcalá hagi deixat molt a desitjar en alguns partits i, sobretot, en moments clau. Sense ser ràpid ni tècnic, havia estat capaç de suplir-ho tot amb les seves habilitats, però com la resta de l’equip ha acabat el curs assenyalat, tot i que el murcià va ser un dels que no van jugar en el partit a Valladolid –tampoc ho va fer contra el Sevilla–. Ara a Alcalá només li queda mirar cap a un futur on, per al bé tots si és que és a Girona, pugui disfrutar per fi d’una temporada a primera.