El xiulet final de Del Cerro Grande el dia del Girona-Llevant va inundar de tristor Montilivi, que no feia ni mitja hora estava incandescent després del gol de Stuani. Van passar moltes coses en escassos minuts. Ni 30 segons entre l’1-0 i l’1-1. Poc després, l’aparició del VAR per deixar sense efecte una acció de penal i expulsió que era un trampolí d’or cap a la permanència. I el cop letal de l’1-2. No va ser el dia del descens matemàtic, però aquell dia es va saber que l’aventura de primera del Girona s’havia acabat. Tothom va patir la garrotada. A la grada i a la gespa. I malgrat que sobre el terreny de joc les llàgrimes van ser generalitzades, per a les de Pere Pons i Àlex Granell no existia consol possible. Enfonsat, perquè qualsevol altre adjectiu hauria estat quedar molt curt, el capità va donar la cara per demanar perdó a l’afició. “Em sento responsable del descens. Espero que n’aprenguem i tornem aviat, però això és molt dur. És el vestidor més tocat que he vist mai”, va comentar el capità, que quan va donar la cara després de l’enèsima desfeta a Montilivi ni tan sols sabia que al Girona encara li quedava aquella combinació impossible a què aferrar-se, que era eixugar tres punts i set gols al Celta en l’última jornada.

L’esquerra de Granell, que havia irromput amb moltíssima força el curs 2017/18 en l’elit, no ha brillat tant aquesta passada temporada. I amb la capacitat tècnica que té el gironí, no deixa de ser sorprenent que un entrenador com Machín en tragués més suc que un com Eusebio, el qual, sobre el paper, havia de fer aflorar encara més les qualitats del capità pel tipus de futbol que volia implementar el de La Seca i va acabar molt lluny d’aconseguir-ho. Tot i que els gols no són ni de bon tros la seva especialitat, es la primera vegada des que és al Girona que el migcampista acaba un curs sense veure porteria més enllà dels dos que va fer contra l’Alavés i al camp del Real Madrid en la copa. Tampoc ha tret el guant per assistir amb l’assiduïtat que ho feia, tot i que ha regalat quatre passades de gol. La productivitat en l’estratègia també ha estat molt deficitària. Quantes faltes i córners, i no només de Granell, sinó també de Borja, Douglas i Aleix Garcia, s’han perdut aquesta temporada per no tenir les accions a pilota parada prou treballades? Amb tants bons llançadors, centrals alts com un sant Pau i un rematador com Cristhian Stuani, haver descuidat l’estratègia com ho ha fet el Girona ha estat un altre dels pecats capitals.

I això que el curs estava encaminat a ser millor que el passat a nivell particular. Va superar estrelles com Sergio Busquets i Jordi Alba quan, a l’octubre, Àlex Granell va ser nomenat millor futbolista català del 2018. Només feia un any que era a primera i semblava que hi havia estat tota la vida. Fiable a la gespa i també a fora. Una esquerra de seda i un discurs amb contingut. Orgull gironí i paraula de capità. Tot en un mateix jugador. Seleccionat amb Catalunya per a l’amistós contra Veneçuela del 25 de març a Montilivi, res no feia pensar que les coses donarien un gir tan brusc i radical. El seu debut amb la selecció es va produir amb el Girona 9 punts per sobre del descens després del 0-2 a Butarque. Tot eren flors i violes.

Fins i tot se’n va sortir quan Eusebio el va situar en una posició tan antinatural com el carril esquerre, però aleshores encara no s’havien activat les alarmes. Sí que el gironí va acabar tastant totes les posicions del mig del camp, el costat dret inclòs. L’equip va començar a perdre i Granell va tenir doble feina perquè va ser dels pocs que van continuar donant la cara. Mai no va donar un missatge negatiu. Sempre es va mostrar convençut de la salvació. Es va presentar al costat d’Eusebio en el partit previ al del Llevant per reforçar allò que el tècnic, immers ja en un laberíntic mar de dubtes, era incapaç de transmetre. Dins el camp, però, l’equip va continuar sent un “vull i no puc” i el desenllaç va acabar sent el que va ser.

Àlex Granell és dels candidats a continuar al club per intentar tornar-lo a primera. Amb el descens, té una clàusula que qualsevol equip pot pagar (1 milió d’euros) i segur n’hi ha molts que els encaixa una esquerra com la seva. Granell tindrà l’última paraula, però, en casos com el seu, el cor sol acabar tirant més que el cap. L’afició, segur que ho agrairà.