Borja García va canviar el 24 pel 10, un dorsal que normalment va unit amb el talent. Tot quadrava. Al Barça és de Messi, però anteriorment també el va dur Ronaldinho. El 10 també va ser de Maradona, Pelé, Platini, Zico i un reguitzell inacabable de futbolistes que han estat referències en els seus clubs o seleccions. Al Girona, el madrileny va heretar un número que duia Eloi Amagat. Va ser pocs dies després d’haver signat l’ampliació de contracte amb el club de Montilivi fins al 2022, d’afirmar que aquí se sentia valorat i de reconèixer que havia de corregir un dèficit en l’aspecte personal. “Sé que he de marcar més gols”, va dir.

Semblava que en el curs 2018/19 es trauria aquesta petita espina. De fet, el primer gol del Girona en la lliga va dur la firma del 10. En la jornada 2 –l’estrena va ser un partit sense gols contra el Valladolid–, Borja García va recollir dins l’àrea un refús de Nacho, va fer veure que xutava amb l’esquerra i Casemiro es va passar de frenada i va batre Keylor Navas amb un xut imparable. Era l’1-0 contra el Real Madrid i tothom va embogir menys l’autor del gol, que no és efusiu en les celebracions. Sol apuntar al cel (en memòria del seu pare) i aquell dia també s’hi va barrejar el seu passat blanc. El gol no va acabar servint ni per puntuar –allà va ser el primer capítol de la desena que acabaria escrivint el Girona d’avançar-se per acabar empatant o perdent– perquè el Madrid va capgirar l’1-0 amb dos penals i va acabar guanyant 1-4.

La sensació que Borja García faria el pas endavant amb el gol es va quedar aquí. Cap més gol –el curs passat a primera n’havia fet dos– i només tres assistències (cinc, la temporada passada). Poca productivitat per a un dels pesos pesants de la plantilla i, segurament, el jugador amb més talent i millor visió de joc de tot el vestidor blanc-i-vermell. Borja García ha millorat amb quilòmetres i sacrifici, però segurament això ha anat en detriment de les seves qualitats reals i que el feien un jugador diferent. Aquella pausa, aquella lectura de la passada decisiva, aquell moment d’amagar la pilota a l’equip rival, aquelles associacions per conservar la possessió... El madrileny sempre ha estat marcat amb lupa pels rivals –103 faltes rebudes, només superat per Rubén Alcaraz (110) en aquesta classificació– però a l’hora de valorar la seva temporada sempre queda aquell regust que és un jugador amb molt més futbol del que ha exhibit.

La temporada no ha pogut acabar de pitjor manera per al Girona i també per a Borja García. Té motius de sobres per sentir-se culpable. Es va perdre el partit clau (Girona-Llevant) i també el darrer (Alavés-Girona) perquè va perdre els papers a Getafe i va veure una vermella per haver enviat literalment a la merda Hernández Hernández, un àrbitre a qui no se li pot dir ni mu i que no li va voler xiular la que hauria estat la 104 falta rebuda pel futbolista del Girona. Ja és mala sort que un jugador que només havia comès 19 faltes en tot el curs i que no havia vist ni una targeta groga, perdés la força per la boca víctima de la impotència i veiés una vermella directa que el va deixar fora de combat i en l’únic lloc on segur que no volia estar els dos últims partits: a la grada i davant del televisor. De res van servir les al·legacions i els recursos al Girona, perquè els llavis de Borja es van llegir de manera molt nítida. Si hagués jugat aquests dos partits, Borja hauria acabat l’etapa de dos cursos del Girona a primera essent el futbolista amb més partits jugats. Però s’ha quedat finalment amb 70, un menys que Portu. És un dels vuit futbolistes que ha superat els 5.000 minuts en les dues temporades del Girona a l’elit (5.438).

Tot i que amb el descens la seva clàusula de rescissió s’ha rebaixat a uns 7 milions, no sembla que hi hagi d’haver cap equip disposat a treure el talonari per endur-se Borja pagant la seva llibertat. És probable, però, que Cárcel rebi ofertes més modestes pel madrileny, un futbolista que sempre s’ha sentit a gust a Girona i al club de Montilivi i a qui no seria estrany veure un curs més de blanc-i-vermell per intentar fer tornar l’equip a primera.