Girona

JUAN CARLOS UNZUÉ

ENTRENADOR DEL GIRONA

“En marxin més o no, l’equip competirà”

“Amb un o altre, volem tenir els espais ben ocupats i equilibri. Variar té el seu risc, però ens donarà l’ambició que tinc”, explica el navarrès

“És una realitat, i no només per intencions, sinó per fets que em demostra el club. No em llanço a la piscina dient-ho, ho sento així”

Stuani, Bounou i Pedro Porro els compto com a nostres. Si algun marxa, ja canviarem la manera de pensar Sembla que la resposta dels abonats és molt bona i m’encanta. És per sentir-nos uns privilegiats
És preferible que tinguin dues setmanes menys de treball que no pas que ens equivoquem amb qui volem dur Trobar jugadors compromesos que vulguin assumir responsabilitats és difícil, i això ho veig en els veterans
Hi ha joves que no coneixia gens que, a més de condicions, em demostren que són capaços de competir a nivell alt Tinc l’energia i la il·lusió que exigeix un projecte d’aquest nivell. No soc de mirar gaire lluny; soc de reptes curts
He après molt en el Barça, però també he treballat en altres contextos. Estic més obert a captar el que exigeix la competició

Juan Carlos Unzué (Pamplona, 22-4-1967) ha aprofitat l’estada a Manchester no només per anar fent evolucionar l’equip, sinó també per intensificar la relació d’un cos tècnic amb professionals joves que no coneixia. “Estic encantat. Em transmeten una energia terrible.” Ell també en desprèn. Energia ambició i il·lusió de liderar un projecte autoexigent –ell mateix ha posat el llistó a dalt de tot– que ha de tornar el Girona a primera després del descens amb el seu amic Eusebio.

La lesió de Valery contamina tota la valoració que pugui fer del treball fet?
Evidentment, és una baixa important i ens sap molt de greu; primer, pel jugador. A partir d’aquí, ja estudiarem si prenem alguna decisió, si és que se n’ha de prendre cap de diferent respecte del que significa la seva baixa.
S’ha acabat l’estada a Manchester, en unes instal·lacions en què pocs equips poden treballar. I a segona, encara menys.
Sens dubte. Ja les dues primeres setmanes, a La Vinya, també. D’això, crec que no tindrem mai cap queixa, ni jo, ni el cos tècnic, ni tampoc els jugadors. Molts d’ells ja saben d’on venen. Els ha costat aconseguir el que tenen d’instal·lacions, serveis i atenció al seu abast. En el fons, ho hem de valorar com un privilegi per a nosaltres. I fer tot el possible perquè tot això que ens estan donant ho puguem tornar amb rendiment i amb actitud.
Són dies de marcar la línia del que vol un nou cos tècnic. Què es perd un jugador que no fa la pretemporada?
És evident que, com a entrenador, m’hauria agradat tenir la plantilla completa el 8 de juliol, però sé que això, en el futbol actual, és impossible. El que no buscaré són excuses, dient que a aquell jugador li costa agafar la idea perquè ha vingut tard. És el que hi ha. Nosaltres continuarem treballant respecte a la nostra idea, al juliol, al setembre, a l’octubre i sempre. Òbviament, quan comenci la competició, estarà lligat a cada partit, però crec que tindrem els elements suficients perquè tots els jugadors, fins i tot si algun ha de venir l’últim dia, vagin agafant la idea. Que hi ha un avantatge per als qui han començat el primer dia? Sí, sens dubte, és així. Però aquest és el context que tenim i no el podem canviar. I crec que tampoc podem permetre que ens entri l’ansietat de dur gent com més aviat millor, sinó que hem de pensar en gent que ens pugui ajudar i que n’estiguem convençuts. Potser això no és avui i és d’aquí a dues setmanes. És preferible que tinguin dues setmanes menys de treball amb l’equip que no pas que ens equivoquem amb el jugador que volem portar. També voldria tranquil·litzar. No és el meu paper, però estic molt en relació amb Quique Cárcel i el club. L’aficionat, que estigui tranquil, que hi ha molt treball al darrere. No es para. Que vinguin o no jugadors ho condiciona molt el mercat. Hi estem treballant, i durem els jugadors que realment creiem que ens podran ajudar. 
Ja que parla de la percepció de l’afició, la diferència és grossa amb o sense Stuani?
És clar que sabem que Stuani s’ha guanyat un estatus. Ha demostrat que és capaç de fer gol amb certa facilitat, i és clar que canvia. Si marxa Stuani, no serà fàcil portar un jugador d’aquest nivell. Però, en aquest sentit, no em veureu lamentar-me pel que no tinguem en un moment donat. A hores d’ara, els tinc com a jugadors nostres, tant Stuani com Bounou. Com també Pedro Porro. Els compto com a jugadors nostres. Si canvia la situació, ja canviarem també la nostra manera de pensar. I, sobretot, no em lamentaré. Sé que, d’una manera o altra, tant si es queden tots com si en venen d’altres, formarem un equip que competirà, que tindrà aquest objectiu clar des del primer dia i que lluitarem per això.
Falten més fitxatges. El més urgent és un pivot al mig del camp?
Al mig del camp, estem encara coixos; no tenim les posicions doblades, que és una mica la intenció. I a dalt, hi ha alguns jugadors de què el rendiment ens farà decidir cap a un costat o cap a l’altre, i depenent d’això en vindrà algun més o no. A més, aquesta pretemporada ens està servint, primer, perquè alguns dels jugadors que he conegut ja a primera divisió, amb menys minuts, els vegi el dia a dia, i ja tinguem més informació. I també nois joves que no coneixia gens i de què estic gratament sorprès. No només tenen condicions, amb molt per millorar i créixer, sinó que també m’han demostrat que són capaços de competir a un nivell alt. S’han enfrontat a jugadors de Premier League i de lliga de campions d’un nivell alt i han estat capaços d’anar-hi cara a cara i competir-hi.
Aquests jugadors joves el volen convèncer, però no tenen segur ni el lloc al club, amb el filial tan avall. Com ho gestionen?
La primera sensació que tinc és que, assumint el context que hi ha i que la diferència és molt gran, hi ha dos o tres jugadors que m’agradaria tenir treballant amb nosaltres de manera continua i, si no competeixen amb nosaltres, jugant amb el filial. Perquè el que no es poden permetre és quedar-se sense competir. Amb entrenaments milloraran moltíssim, amb la competència que tenen d’un nivell màxim, però, al final, han de competir. M’agradaria tenir a prop dos o tres jugadors d’aquests, que treballin amb nosaltres i que en puguem disposar.
Ja ha dit que els sistemes de joc són molt relatius. Però venim d’una temporada amb debat intern i extern de si el patró més Machín o el segell Eusebio. I va acabar com va acabar. Això el condiciona a l’hora de pensar a alternar dibuixos?
No, gens. Al revés. És que tinc tan clar aquest concepte... Al cap i a la fi, és un posicionament inicial. I juguis amb un sistema o un altre, el que volem és tenir els espais ben ocupats. Que l’equip estigui equilibrat, amb un sistema o un altre. El que canvia després sol ser el tipus de jugadors que hi posaràs. Això farà més fort l’equip en uns aspectes de joc que en uns altres, l’elecció dels jugadors. A partir d’aquí, mirarem de ser capaços de dominar, o com a mínim no estar incòmodes, amb qualsevol tipus de partit que vulguem jugar. Que a vegades ho condiciona el rival i a vegades, la nostra pròpia idea. Hem jugat partits passant molt temps en camp rival, com ara contra el Bournemouth, que volia jugar al darrere i ens permetia pressionar. No serà fàcil que trobem rivals amb més entitat i nivell. Però també partits com ara contra el Derby County, en què, per moments, el rival t’arracona més a l’àrea i has de ser capaç de ser efectiu també en aquest panorama. Tot això ens farà més forts, no en tinc cap dubte. És més exigent, ens demanarà més temps, però, al final, hem d’equilibrar bé tots els aspectes del joc i treballar cada setmana en els matisos que el rival i el que nosaltres li volem fer poden tenir diferents.
Parla amb Eusebio?
Just abans de començar la pretemporada, va venir a dinar a casa. Som amics íntims, des de fa 30 anys, i no canviarà res. Segur que anirem parlant, però, com em va passar a mi l’any passat, saps que quan estàs en plena feina la deixes més tranquil·la. Hem parlat prou i segurament que em farà aportacions interessants durant l’any. De la mateixa manera que amb Pablo [Machín, que va ser segon entrenador seu en el Numància] ens enviem missatges contínuament i anem parlant.
Com a hereu de Cruyff, la segona divisió dificulta l’aposta per l’estil que més li agrada?
Sens dubte, la base és Barça. Estic molt orgullós d’haver-hi pogut treballar tants anys i d’haver pogut aprendre de tanta gent tan determinant, tan líder, tan diferent. Però també tinc prou experiències, tant com a primer entrenador com de segon de Luis Enrique a Vigo, de treballar en contextos diferents. I avui em sento molt més capaç com a entrenador perquè estic molt més obert a captar el que exigeix la competició i l’objectiu que tenim. I també ser capaç de percebre on i com els jugadors que tinc poden rendir més. En aquest sentit, entenc que no hem de ser conformistes. Hi ha sempre aquell punt de dir “m’adapto al jugador, on ell està còmode”. No, no. He de procurar que el jugadors estiguin còmodes en gairebé tots els aspectes del joc. Després, ja variaré amb les alineacions cap on vull dur l’equip, cap a un tipus de partit o un altre. Però si ens posem en aquest punt de comoditat, serem més previsibles i tindrem més dificultats. Té el seu risc, assumir tot aquest treball i variabilitat, però entenc que és el que ens donarà l’ambició que tinc i que transmeto als jugadors. Les primeres sensacions són molt bones. Veig que l’equip està molt receptiu, no només quant a actitud, sinó receptiu per intentar aplicar tot el que anem transmetent. I ens va molt bé tenir partits exigents amb diferents matisos i diferents conceptes.
La contundència amb què va parlar el dia de la presentació ha marcat el discurs. Tothom parla d’ascens. Massa?
D’entrada, tinc aquesta idea des del primer dia. Primer, perquè és una realitat, i no només per intencions, sinó per fets que em demostra el club. No em llanço a la piscina i ho deixo caure. Ho sento així. I no només pel que pugui aportar, sinó pel que veig que el club vol aportar, que, en molts casos, és mantenir el que hi havia a primera divisió. Això ja és un esforç enorme per al club. Aquest és l’objectiu. Però també tinc clar que hi ha dotze o catorze equips, cadascun amb els seus arguments també sòlids, que també tenen aquest objectiu. Aquí és on apareix la dificultat, però també la il·lusió, l’ambició. La vida mereix la pena si tens aquest tipus de reptes. Hem de ser capaços d’assumir-ho. I, com dic, pujarem al maig o al juny, no a l’octubre ni al desembre. I segurament les coses ens aniran bé, però hi haurà moments de dificultats, de resultats i de lesions. I seran moments en què necessitarem un punt de tranquil·litat i confiança i també de fidelitat de la nostra gent. Sembla que la resposta dels abonats és molt bona, i m’encanta. És un motiu més per sentir-nos uns privilegiats. Perquè amb un equip que ha baixat a segona A, que els aficionats hi tornin a creure i es facin socis, és senyal que alguna cosa hi han vist. I si no ho han vist, estan demostrant aquest punt de pertinença, de fidelitat, i també m’encanta. Quan comenci la competició, serà la nostra responsabilitat donar-los alguna cosa, més enllà fins i tot dels resultats, que és el que ens ajudarà a creure en la idea, que els facin sentir orgullosos. Que vegin l’equip i pensin “aquest és el Girona que vull”. Em sembla important que la resposta sigui bona, perquè els necessitarem.
El Girona va viure una depressió post-Lugo que es va allargar mesos. Què s’ha de fer perquè no passi res de semblant?
Espero que no, i a més ho espero amb fets: el dia a dia d’aquestes tres setmanes i els partits que hem jugat. Ens hem enfrontat a rivals de molt nivell i, amb moltes coses per millorar, i a vegades amb un pèl de fortuna com ara al camp del Derby County, hem tret bons resultats. Això ens ajudarà a continuar confiant, amb major alegria i convenciment. Pel que vaig veient en el dia a dia, no tinc la sensació comentada.
Deia que només volia futbolistes molt convençuts. Ha detectat incertesa, que podria fins i tot ser lògica, en algun jugador?
Em preocupa el que és just, perquè és una cosa que no podem canviar i que existirà fins al dia 2 de setembre. I entenc perfectament els jugadors, perquè jo també he estat en aquest costat. En el fons, a més, em sembla molt interessant que siguin ambiciosos, perquè aquesta ambició de voler jugar a primera, si després es queden aquí amb nosaltres, la tindran per pujar a primera. Veig gent molt compromesa, veig un vestidor molt proper al que m’agrada d’un equip, i hem d’intentar prendre avantatge d’això. Amb el pas dels anys, m’he adonat que és difícil trobar aquest tipus de jugadors compromesos, amb experiència, que vulguin assumir responsabilitats. I això ho veig en la gent veterana de l’equip. En això sí que podem treure un petit avantatge, i ho hem d’aprofitar. La igualtat serà molt gran i els petits detalls són els que ens faran arribar a l’èxit o no.
Com tenen repartits els rols en el cos tècnic? És de delegar gaire?
Estem encara una mica, com no pot ser de cap altra manera, coneixent-nos, perquè és la primera vegada que treballem junts. Estic encantat amb el cos tècnic, amb la decisió de Quique de proposar-me’ls i de conèixer-los. Em donen una energia terrible. Gent jove, amb moltíssima ambició i capacitat de treball. Podré delegar sense cap problema. I un dels meus reptes també és treure’ls el màxim profit. Els estic coneixent a fons per després estructurar i definir bé els rols per veure en quina faceta cadascú em pot donar alguna cosa més. Estic encantat amb ells. I ens queda molt, és clar, per treballar i anar progressant.
Personalment, una temporada en el Numància i una en el Celta. És també una responsabilitat personal aquest repte?
A mi el que m’ha atret és el projecte, partint de la base que tinc l’energia i la il·lusió que exigeix un projecte d’aquest nivell. No soc de mirar gaire lluny a la vida. Soc molt de reptes, però reptes curts. En aquests moments de la meva vida, soc molt més de curt termini que mai. Sí, hem firmat un contracte condicionat, però em treu zero segons pensar en la temporada que ve. Vull centrar-me en aquest any i gaudir-lo, perquè, a vegades, som tan obsessius que patim més del compte. Hem de gaudir d’aconseguir cada victòria, de fer el camí. Que l’objectiu final hi és i no l’hem de perdre de vista, però que no ens tregui temps de poder gaudir del dia a dia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)