Quan Machín va assumir la direcció del Girona, el març del 2014, ja no hi havia correccions possibles perquè el mercat feia més de tres mesos que estava tancat. Tot i que a la plantilla hi havia sis centrals, el de Gómara va arraconar Carles Mas i Moisés Hurtado i en va acabar utilitzant quatre en els últims tretze partits (Ramalho i Richy van ser insubstituïbles i Migue i Chus Herrero es van alternar el tercer lloc a l’eix defensiu). Aquest curs 2013/14 va marcar un abans i un després a l’hora de confeccionar les plantilles, on sempre hi ha hagut un mínim de cinc centrals però amb alternatives d’emergència per situar-hi futbolistes polivalents com Carnero, Timor, Maffeo o Alcaraz.

Pablo Machín sempre va voler (i no sempre li ho van concedir) doblada la demarcació de central. De fet, en la temporada 2014/15 va quedar lluny d’aconseguir-ho. Sort en va tenir de la fiabilitat del trio Lejeune (39 partits), Richy (38) i Ramalho (36), perquè amb Mas hi va comptar poc i quan va recórrer a Íñiguez i Rovirola va ser ja en casos molt extrems.

I quan el Girona jugava amb dos centrals (defensa de quatre), doblant aquesta posició n’hi havia prou: el curs 2010/11 seria l’exemple perfecte.