Les bones ratxes no duren per sempre i l’Olot sabia que tard o d’hora s’acabaria la seva, però el que no s’esperava de cap manera és que seria a casa i contra el cuer. L’Oriola, que només havia aconseguit una victòria en quinze jornades, va tombar els de Raúl Garrido, que feia nou setmanes que no perdien i només havien cedit un triomf a l’estadi municipal. Els alacantins van aconseguir capgirar les estadístiques amb la intensitat que va faltar als garrotxins.

El partit era a les 12 del migdia i l’Olot no va sortir prou despert, però l’horari és l’última excusa de totes. L’Oriola va ser més intens des del principi i, ja al començament del partit, va ensenyar les dents. Es va comportar com un animal ferit i, amb aquest instint de supervivència, va fer patir més del compte la millor defensa de la lliga. En el primer minut de joc, Cases ja va aprofitar una errada d’Alan Baró per provar una vaselina que es va estavellar a la part superior de la xarxa i, poc després, José Carlos va rematar a fora per poc una centrada lateral de falta que ningú havia pogut desviar. Qui avisa no és traïdor i l’Oriola va acabar foradant la porteria de Pol Ballesté en el minut 39, quan Solano va quedar sol davant del porter i el va superar amb una definició encreuada que el barceloní va arribar a tocar lleugerament (0-1).

Es va fer el silenci, però el que no sabien en aquell moment el miler d’espectadors que hi havia a l’estadi era que la reacció de l’Olot seria tan fulgurant. Gairebé en la jugada següent, una centrada de Xumetra –ahir de carriler per la baixa del lesionat Chavarría– va desembocar en un penal per una empenta clara sobre l’home que intentava rematar, Natalio –titular després de cinc partits a l’ombra–. Ara bé, que no era el dia dels garrotxins va quedar clar just després, quan Hèctor Simón, que no havia fallat cap penal de vermell, va xutar directament a fora.