Avui fa 25 anys que el Palamós va dir adeu a la divisió de plata del futbol estatal. S’acabava així el somni d’un poble de poc més de 15.000 habitants i d’un club que havia transitat per la regional i que, de sobte, es va colar en el món professional, figurant entre els 40 principals del futbol estatal.

L’11 de juny de 1995 el Rayo Vallecano va guanyar 2-3 al nou municipal i va sentenciar a un Palamós que ja estava molt tocat per l’impagament de diverses nòmines, el que va portar a la plantilla a tancar-se durant uns dies en el vestidor en senyal de protesta. Els de la Costa Brava venien de perdre (2-1) a l’Helmántico de Salamanca en la jornada anterior i aquell 11 de juny tan sols li valia la victòria. Va sortir creu, despertant d’un somni que va durar sis temporades consecutives.

El destí va voler que Waldo Ramos, el tècnic que va portar el club a la glòria, fos el mateix que visqués en les seves carns l’amargor del descens a segona B. Un descens que va acabar sent fins a tercera, a causa dels nombrosos deutes que el Palamós tenia amb la plantilla, amb la Seguretat Social, amb Hisenda… Ni les anades i vingudes a la seu de l’LFP a Madrid del president accidental, Joaquín Hortal, ni els 21 gols d’Antonio Puche, que es va convertir en el màxim golejador aquell curs de la categoria van poder evitar el que ja era inevitable.

L’àrdua tasca d’un grup d’exdirectius i, sobretot, l’ajuda per part de la Federació Catalana de Futbol van evitar el pitjor: la desaparició del club degà del futbol català, al qual tan sols li faltaven tres anys per a convertir-se en una entitat centenària.

25 anys després queden en el record les visites a Palamós de l’Espanyol o del Betis, entre altres equips punters del futbol estatal. Avui, i en el mateix verd, el club es torna a trobar a la primera catalana buscant un ascens a tercera que torni a acostar el Palamós a viure futbol de màxim nivell.