El seu cosí és del Barça. Tot en ordre, perquè el Barça li cau simpàtic. Fa un parell d’anys, des del parc infantil de Sant Joan de Déu, el papa li va ensenyar el Camp Nou: “Mira! És molt gran!” Ell no hi ha anat mai.

El seu estadi és Montilivi. Recorda amb nitidesa la final del play-off, també hi ha vist huescas, fuenlabradas, alcorcons… S’ha empassat moltes tardes glaçades com per fer negoci amb el seu seient ara que jugaran contra els grans. Va néixer amb el primer ascens, escassos dies abans del debut contra l’Atlético. Mentre Montilivi rugia a cop de cap de Stuani, ell dormia plàcidament amb el xumet. Amb els anys, ha pres consciència que està boig pel futbol, però el descens dolorós i la covid no l’ajudaren a embadalir-se amb l’aurèola del futbol elèctric en viu. El seu primer partit a Montilivi com a feu de primera va ser a la jornada cinquena, la victòria amb final exultant contra el Valladolid. Des de llavors, ha vist mundialistes a l’estadi, però no sap què és xiular el Barça de Bartomeu o tocar el cel un gloriós dia de Sant Narcís guanyant el Madrid de Cristiano.

El seu cosí és molt del Barça. Cada vegada que coincideixen en celebracions familiars, a ell, tant del Girona, se li fa estrany l’exaltació de barcelonisme. Perquè al seu entorn cada cop és menys habitual veure samarretes del Barça. Li agrada que sigui el blanc-i-vermell qui pinti la seva quotidianitat. Coneix en Messi, però no n’ha vist gaires meravelles. “Ja no juga al Barça, oi, papa?” Avui dia, no hi ha rivalitat entre els cosins perquè el més lògic és que el Barça guanyi a Montilivi. I més ara, líders solvents, a les semifinals de la copa i amb el primer trofeu en any i mig al sarró, un entremès d’autoestima contra la llangor bartomeussiana. El papa el va mentalitzant… “no és la nostra lliga… però mai se sap, fill, potser els posarem la por al cos…” “T’imagines, papa, que guanyem… o fem un Bernabéu?”

El pare agafa al vol la il·lusió del fill. Nostàlgic, reviu el passat: “Vam acabar baixant, però una vegada vam empatar al Camp Nou… és clar que l’àrbitre no era Del Cerro Grande...”, “amb un empat em conformo, fill... i que en Taylor faci de les seves al vespre”. “Venen de dinyar-la a l’Eurolliga contra el Madrida a la pròrroga… vindran cansats i tocats anímicament… Fontajau rugirà… i un triple d’en Pol Figueras serà l’estocada definitiva.” El fill ho té clar: “El Barça són una mica dolents… guanyarem! I el Madrid baixarà totes les categories!” Somiar no té preu i dissabte, a Girona, és temps de Barça: futbol i bàsquet el mateix dia, excitant coincidència. Per estar-ne cofois i convençuts de donar guerra sense complexos.

A l’última trobada familiar, els nets juguen amb l’Alexa. Va boja, no comença una cançó que ja li’n demanen una altra. “Alexa! L’himne del Barça!” El cosí canta a cappella. Ell s’hi afegeix (“tot el camp, és un camp, som la gent blaugrana…”), però es queda mut. Mira el cosí perquè ell no se sap la lletra. El seu pare se’l mira des de la distància. N’està orgullós, de la ignorància barcelonista del fill. Sona “el tant se val d’on venim, si del sud o del nord…”. Pare i fill es miren. Amb un moviment de cap, el pare li dona el vistiplau. Ha arribat el moment. Vol cantar com un boig la seva cançó: “Alexa! L’himne del Girona.”