Benvolgut Santi. Normalment, no apareixes als titulars i encara menys aquesta setmana en què el Taty, de manera merescuda, els ha ocupat tots. Ets un jugador discret i tens la intel·ligència d’aquells que saben maximitzar les virtuts i minimitzar els defectes. Sempre concentrat, sempre atent a l’ajuda, sempre traient la pilota amb criteri, sempre implicat en l’equip i sempre pacient; pocs jugadors haurien passat un any sense jugar, treballant i esperant el moment d’entrar en un centre de la defensa que ja no has abandonat, ni abandonaràs mai més, mentre juguis al Girona. Pas a pas has arribat, sense fer soroll, a la internacionalitat. Qui ens ho havia de dir, Santi, qui ens ho havia de dir. Dimarts a Montilivi vas fer un partit de 10 i vas acabar la paciència de Vinicius. En aquella foto on, cara a cara, et crida amb un odi irracional, te’ls mires, tranquil i ferm, i demostres amb una mirada que tu l’escut no l’acaricies per provocar el públic, tu el defenses cada dia, amb una exemplaritat a la qual molts mai podran ni acostar-s’hi. Amb aquella mirada veiem la sort que tenim que siguis tu qui porta el 22 de la blanc-i-vermella i espero que sigui per molts anys, Santi. Ben cordialment, Jordi.