Cada partit que es juga, Montilivi és més exòtic. Sovintegen banderes internacionals al ritme que escassegen els crits sense filtre dels avis abonyegats per l’existència. N’han viscut de tan magres que se’ls en fot el que diran si practiquen la teràpia quinzenal més econòmica de remugar i bramar barbarismes: “Ves a fregir espàrrecs!” o “què cardes, àrbit!”.

Contra el Mallorca, apareixen un grup de coreans a la nostra zona. Arriben amb el partit en joc. Ja té nassos venir de tan lluny i fer tard. Què deu pensar el soci de tota la vida que ja no té esma de pujar a Montilivi? Els coreans duen l’entrada a la mà i, és clar, els que ocupen les seves localitats han de tocar el dos, iniciant un enrenou de moviments en dòmino digne d’estudi. El grup també s’ha d’espargir per diferents zones. Davant meu s’asseuen mare i filla.

Sense saludar ningú, amb el rostre impertèrrit, obren la motxilla i ensenyen cofoies una bandera de Corea. Llavors sí, esbossen un somriure que esclata en bogeria quan l’elèctric Kang-in Lee toca la pilota. El tenen molt a prop i cada vegada que gamba per la banda aixequen la bandera nacional. El marcador de l’estadi les enfoca en primer pla. Merda! Encara em filmaran!, penso entre avergonyit i molest perquè els realitzadors presten més atenció a l’estrafolari i no al soci que no falla quasi mai. El partit és travat. Les coreanes van alçant la bandera. Embogeixen quan el seu compatriota fa un gol d’un xut llunyà sense porter i per inèrcia perquè la jugada estava anul·lada. Llàstima.

En la segona part, en Kang-in Lee corre i brega per l’altra punta. El partit puja de decibels i, com els seus companys, es dedica a la protesta i el joc subterrani. Les coreanes s’avorreixen. Sort del mòbil. La jove s’entreté penjant panoràmiques a les xarxes i fent-se selfies enquadrant el rostre a tota la pantalla. Porta mascareta. Llàstima.

Marca el Mallorca de penal i les coreanes ni ho celebren. El Taty ho rebenta tot i encara entenen menys la felicitat de Montilivi. Jo no puc ni celebrar el gol perquè l’afonia em martiritza des del dia del Madrid. Ella s’aïlla en el mòbil i així, amb un estadi ple de banderes a l’aire i hiperbòlicament ufanós i segur de la victòria, acaba el partit. El públic s’aixeca a ovacionar l’equip un cop més. Les coreanes són les úniques que continuen assegudes. Me les miro nostàlgic i enyoro els comentaris pessimistes dels iaios de tercera divisió que ara s’ho deuen mirar incrèduls des del purgatori. Feliç, tinc la temptació de ser hospitalari i desitjar-los-hi una agradable estada a Girona. Però no sé si m’entendran si els explico que el Girona ha guanyat i han d’abandonar Montilivi, que em sap greu de debò perquè nosaltres tampoc volem que s’acabi aquest somni.