Vaig fer una publicació a la xarxa social X en què convidava a tothom que estigués interessat a engegar el projecte a formar-ne part. La resposta va ser molt bona, i això va derivar en les primeres reunions.

La junta directiva està integrada per un president, un secretari, una tresorera i quatre vocals. A més, tenim un grup de WhatsApp d’una quarantena de potencials penyistes.

Un bon gruix, però també hi ha gent de municipis de l’àrea metropolitana com Sant Adrià de Besòs i Sant Boi de Llobregat, o de poblacions com Caldes de Montbui.

Aplegar-nos periòdicament per veure els partits i que la penya sigui reconeguda oficialment pel club. Volem coordinar-nos per viatjar des de Barcelona fins a Montilivi els dies de partit i organitzar desplaçaments per animar l’equip a fora de casa.

Vaig enviar un correu al Girona per explicar la idea i em van exposar els requisits per esdevenir penya oficial. Més tard, els vam enviar els estatuts. Estem pendents de resposta per engegar els tràmits burocràtics, que som conscients que es poden allargar.

També. Els volem agrair la predisposició que han tingut a assessorar-nos. Ens han posat totes les facilitats.

Va ser un èxit. Van venir una vintena de persones, una d’elles des de Figueres! També gironins residents a Barcelona. Les trobades serveixen per conèixer-nos, gaudir de l’ambient i establir lligams amb el Girona com a punt d’unió.

Són indicadors del creixement de la massa social. Oferim l’oportunitat d’implicar-se en la iniciativa als residents de Barcelona i els afores que segueixen el Girona, però que fins ara no sabien que existia una penya de l’equip a prop de casa seva.

N’estic convençut. Vull pensar que el fenomen se sostindrà en el temps, també quan les coses no vagin tan bé a la gespa.

Des de la final de la promoció d’ascens que el Girona, amb Rubi a la banqueta, va perdre contra l’Almeria (2012/13).

Ara és més habitual veure samarretes del Girona per Barcelona. El 2022, en baixar a l’estació de tren el Clot-Aragó després de tornar de l’anada de la final del play-off contra el Tenerife, recordo veure’m envoltat de samarretes blanc-i-vermelles. En el desplaçament d’aquest curs a Montjuïc (2-4), també vaig veure que les coses han canviat. Em vaig dir a mi mateix: “Això va de debò.”

Abans, els generàvem simpatia. Ara, hi ha més rivalitat. A alguns els molesta veure que estem ocupant part del seu espai. El descens de l’Espanyol també ha ajudat que el Girona es pugui fer el seu lloc a Barcelona.

Una mica. Ser del Girona a Barcelona és diferent i crida l’atenció, però cada vegada menys. Tot i no ser el club de la meva ciutat, el defenso com si ho fos. El futbol remou emocions irracionals.

Si el Girona es manté a primera divisió, sí. Ara bé, si el Barça vol algun dels nostres jugadors, que pagui!

Recordo veure la final amb els meus amics culers. Només pensava que estàvem a un pas de pujar per primera vegada a la màxima categoria. Es fa estrany, en un període tan curt de temps, passar de jugar a segona divisió a estar competint amb el Barça. Encara no em crec que l’equip jugarà la Champions. El veig capacitat per quedar segon.

Suposaria una oportunitat il·lusionant per a tothom qui s’estima el club d’aixecar un títol.

L’èxit del Girona va més enllà de quedar segon o no. La fundació de la nostra penya n’és un exemple. Tota la temporada ha estat un punt d’inflexió. Acabi com acabi, serà històrica.