Ningú pot negar que l’edat va passant factura i que, amb 37 anys, Cristhian Stuani ja no és el mateix que va arribar al Girona fa set anys, però l’uruguaià ha demostrat, una temporada més, que és una peça indispensable per un club en què, quan marxi –abans ha de complir la promesa de Míchel de ser capità en l’estrena europea–, deixarà una petjada inesborrable. I és que ja no és només el màxim golejador de la història del Girona, sinó que, després d’aquest curs, també és qui més partits ha jugat amb la samarreta blanc-i-vermella en el futbol professional, amb 248 partits.

Stuani ha deixat grans imatges per al record enmig d’aquesta temporada històrica. De fet, va ser qui ho va començar tot. En la segona jornada de lliga, després d’un empat a Anoeta en l’estrena, dos gols de l’uruguaià van servir per segellar la primera victòria del curs a Montilivi contra el Getafe (3-0). Un doblet per posar de manifest que l’olfacte golejador és una cosa que sí que no es perd amb els anys i que el manté intacte. I bé que ho ha aprofitat el Girona, perquè Stuani ha tancat la temporada amb uns més que rellevants nou gols en la lliga, que l’han convertit en el segon màxim golejador de l’equip igualat amb Savinho. A més, alguns de molt importants; per això no és estrany que sempre que ha marcat Stuani en la lliga, en set partits, el Girona hagi guanyat. Especialment recordat serà el doblet que va marcar contra el València per capgirar el marcador i donar els tres punts el Girona (2-1). Dos gols –un d’atribució dubtosa perquè va arribar a reconèixer que no havia tocat la pilota– que van ser el preludi del 2-4 al camp del Barça amb què Stuani va posar el colofó a una victòria històrica. Entre els gols importants, no es pot oblidar el 3-2 definitiu contra el Betis en el minut 92’ que va fer embogir Montilivi, que ja saludava Europa.

Una aportació d’allò més valuosa, que guanya mèrit quan és té en compte que Stuani ha hagut d’assumir un rol més secundari que mai a l’ombra de Dovbyk. De fet, per primera vegada s’ha quedat molt lluny dels mil minuts en la lliga i només ha estat titular en sis jornades de lliga. Les cinc primeres, mentre durava l’adaptació de l’ucraïnès, i en la 14a jornada quan Dovbyk va ser baixa. Les titularitats sí que les va gaudir en la copa, on va aportar cinc dianes més en cinc partits jugats.

Menys minuts no vol dir menys valor, i ha quedat clar amb tot el que ha acabat sumant per contribuir en una temporada tan bestial. I és que també cal donar valor al fet que el capità d’aquest Girona hagi assumit amb naturalitat el seu rol, sent un líder dins del vestidor. Que Dovbyk, el seu rival de posició, reconegui que l’uruguaià va ser el primer que va confiar en ell per ser el pitxitxi, ho diu tot. Ningú es mereixia més que ell gaudir d’una temporada així amb el Girona i l’única cosa que sap greu és que, per problemes físics, hagués de viure des de la grada les festes per Europa i per la Champions contra el Cadis i el Barça, respectivament. Ara bé, poder jugar-hi ho compensarà tot.