El repte de la immortalitat

Amb la sisena OK Lliga consecutiva a la butxaca i la trentena global d’un historial més llarg que un dia sense pa, el Barça Lassa d’Edu Castro –que n’acumula 9 d’11 des que es va fer càrrec de l’equip– ja pensa i prepara la final a quatre de la lliga europea de Lisboa (11 i 12 de maig), tot i que, sense distreure’s de l’objectiu, també s’il·lusiona amb un repte inèdit. L’equip va ser campió divendres a Igualada en un escenari històric com el pavelló de les Comes sense haver perdut cap partit, una fita que no aconseguia des de feia 41 anys. El que ara els balla pel cap, a Edu Castro i els seus ambiciosos jugadors, és tancar la competició sense encaixar cap derrota, un full immaculat del qual no pot presumir cap equip en les 49 edicions de la categoria que es va fundar amb el nom de divisió d’honor en l’exercici 1969/1970. El Barça del curs 1977/1978 va ser campió invicte en la jornada 23 contra el Sentmenat a casa però va perdre l’últim partit de la lliga per 4-3 a Cerdanyola. De fet, l’equip blaugrana ha acabat la lliga amb només una derrota només quatre vegades més: 1978/1979, 1997/1998, 2011/2012 i 2014/2015. També van perdre només un partit el Voltregà, campió del curs 1975/1976, que va cedir a la pista del Claret en la penúltima jornada (5-1), i el Liceo dels exercicis 1985/1986 i 1987/1988.

El Barça va salvar dues situacions límit tant a l’Ateneu contra el Noia (2-2) com a casa contra el Lleida (3-3), i també va empatar a Reus (4-4). Perdia a Sant Sadurní per 2-0 i va igualar un 1-3 contra el Lleida. Dels quatre partits que li falten, la visita a Lleida és probablement la més turbulenta, tot i que també ha de rebre el Reus.

El campió regala un atac constant amb una rotació efectiva de quatre jugadors i dos porters magnífics –els millors del món al costat de l’osonenc del Liceo Xavi Malián–, i un alt grau de pressió i de sacrifici. Du els partits al límit i obliga el rival a un esforç titànic per mantenir-se en el partit. Ofereix espectacle, no especula i aposta per una ràpida circulació, per obrir forats i per abduir el rival. Les rematades al segon pal, amb Álvarez i Rodrigues d’estendards, i les accions per darrere de la porteria formen part de l’ADN d’un equip tècnic farcit de cervells –Gual, Bargalló i Alabart–, batallador –Pascual, l’ara lesionat Panadero i Roca– i motivat. Salvant les distàncies, el Barça d’Edu Castro evoca l’essència del showtime dels mítics Lakers Magic Johnson i Abdul Jabbar –si més no l’esperit atacant– i està inspirat en el model i la filosofia Barça, com descriu el mateix tècnic. Uns referents de luxe.