Els jugadors del combinat espanyol van acabar divendres desolats per l’eliminació en les semifinals contra Portugal. No entrava en els plans de ningú –havien guanyat sis dels set mundials anteriors– jugar el partit pel bronze i per això el van afrontar amb un estat anímic tocat. Amb tot, l’equip va fer valer la seva superioritat tècnica i física contra un rival, França, que tenia l’oportunitat històrica de pujar per primer cop a un podi. No deixava de ser una aspiració utòpica, i més amb la baixa d’un dels Di Benedeto, Roberto. Alejandro Domínguez tampoc va comptar amb Ferran Font, expulsat contra Portugal, però l’arsenal de què disposava va marcar efectivament les diferències.

La resistència de França, tot i ser la seva festa nacional, va durar poc menys de cinc minuts, el temps que va trigar Alabart en apuntar i fer la primera diana i Malián en aturar un penal a Bruno di Benedeto. A partir de llavors, Alabart i companyia van fer una estratègia de desgast que els francesos –amb només dos canvis– no van resistir. A més, dos xuts llunyans pràcticament seguits de Nil Roca i Casanovas –amb l’ajuda del porter– van posar una distància (0-3) sideral entre els dos equips. Abans del descans, Adroher, fintant amb una filigrana un despistat Correia, va clavar el 0-4.

Semblava que els de Domínguez volien fer pagar els plats trencats de l’eliminació a semifinals als francesos, però en la segona part el ritme va baixar de cop. La pressió ja no va ser tan alta i, de fet, Malián es va poder lluir en diverses jugades, sobretot a rematades del màxim golejador del campionat, un altre dels Di Benedeto (Carlo). L’asturià Toni Pérez va intentar animar la festa amb una jugada sensacional i amb el posterior 0-5 definitiu.

Acostumada a jugar sempre la final, Espanya no guanyava una medalla de bronze des del 2003.