Mal temps “de veritat”

Latorre havia arribat divendres, amb molt mal temps, al camp 4 de l’Everest. Hi va descansar unes hores i, cap a les sis de la tarda, hora catalana, va començar l’atac definitiu al cim. Va sortir acompanyat del francès Yannick Graziani, l’austríac Hans Wenzl i el xerpa Dawa Sange. Segons el seu propi relat, el temps era inicialment prou bo, però al cap de poc ja va canviar, com havia passat divendres en l’ascensió entre els camps 3 (7.200 m) i 4. “Des del coll sud hem sortit amb bon temps, però al cap d’una hora ha començat a nevar una mica i es veien núvols a l’horitzó. He pensat que es reproduiria el mateix temps que ahir, i així ha passat. Al cim el vent devia ser de 50 km/h, que no és gaire agradable”, explicava Latorre a Catalunya Ràdio. “És el primer vuitmil que pujo amb mal temps de veritat. Només penses a pujar, a fer un pas rere l’altre i que passin les hores. A dalt del cim ha fet un fred horrorós.” A 8.500m d’altitud, Graziani, que no va voler fer servir oxigen artificial, va girar cua cap al camp 4 acompanyat del xerpa Sange. Latorre va continuar i a l’aresta va coincidir amb sis alpinistes indis que baixaven del cim: “Hi havia poca gent avui, però hem coincidit tots a la mateixa hora a l’aresta final, i això m’ha fet perdre potser una hora de temps.” L’osonenc va superar el graó de Hillary i va confirmar el canvi de fesomia d’aquest obstacle, l’últim abans de fer cim, a causa del fort terratrèmol que hi va haver el 2015: “He quedat al·lucinat, perquè sabia més o menys on estava, però no el reconeixia gens. Tenia dubtes, però efectivament l’he escalat i era el graó de Hillary.” Un cop al cim –confirmat quan va arribar al camp 4, ja que el dispositiu de localització que portava el va situar a una altitud màxima de 8.812 m–, va reconèixer que no havia tingut l’oportunitat de disfrutar-lo, perquè de seguida va iniciar el descens i perquè pràcticament no va veure res: “Hi havia un mar de núvols immens. He estat dins la boira tota l’ascensió i només ha fet bo a l’aresta final. Hi hauré de tornar per fer bones fotografies, com a mínim.” Latorre va concloure mostrant l’orgull d’haver completat el repte: “Ha estat una ascensió feta força al límit, però estic content d’haver posat els peus al cim de l’Everest.” L’osonenc va arribar sol al camp 4, on unes hores més tard es va retrobar amb Hans Wenzl, que finalment va fer cim sense oxigen artificial.

L’Annapurna, el primer

Latorre va obrir el seu compte de vuitmils principals a l’Annapurna (8.091 m), el 1999, acompanyant el basc Juanito Oiarzabal en el seu últim vuitmil. Fins a l’any 2008, en l’expedició al Kangchenjunga (8.586), en què la basca Edurne Pasaban també va completar la sèrie (dos cims amb oxigen), va assumir la tasca de càmera d’altitud del programa de Televisió Espanyola Al filo de lo imposible.

A partir d’aquell moment, però, va decidir fer un gir en la seva carrera i convertir-se en el protagonista de la seva pròpia història. Naixia l’anhel d’escalar tots els vuitmils del planeta sense oxigen. El primer del seu projecte personal va ser el G2 (8.035 m) el 2012. En sis anys ha escalat vuit vuitmils i ha superat Òscar Cadiach, que fa tres anys que intenta escalar l’últim que li queda, el Broad Peak (8.051 m). Amb tot, el tarragoní encara té l’oportunitat aquest estiu de ser el primer català que els escala tots sense oxigen. Justament, Latorre va tenir ahir un record per al seu rival: “L’admiro molt, tinc ganes que pugi i que ho puguem celebrar junts.”