Esports de muntanya

FERRAN LATORRE

PRIMER ALPINISTA CATALÀ QUE ESCALA ELS CATORZE VUITMILS DEL PLANETA

“Volia posar els peus a l’Everest i gaudir del dia”

Ferran Latorre explica l’ascensió a la muntanya més alta del món, amb què fa un mes es va convertir en el primer alpinista català que escala tots els vuit mils del planeta

“Aquest projecte ha estat important, però em falta alguna cosa”, assegura l’osonenc

He viscut l’èxit amb humilitat obligada, perquè t’adones que tot ha anat bé, però que podria no haver-hi anat
No sé quins plans de futur té en Kilian Jornet, però ho té tot per fer ascensions importants per a la història de l’alpinisme
Hi va haver un moment crític en l’ascensió. Em va deixar el xerpa, feia mal temps... tot anava malament
Hi hagut expectació per veure qui era el primer català que acabava tots els vuit mils, però si no era jo no passava res

Ferran Latorre es va convertir a final de maig en el primer alpinista català que escala els catorze vuit mil del planeta. A l’osonenc li quedava pendent només l’Everest, muntanya que se li havia resistit en sis expedicions anteriors. Finalment, Latorre va poder fer el cim amb l’ajut d’oxigen suplementari en els últims metres. Tot just ha arribat i ja pensa a tornar a l’Everest la primavera que ve amb l’objectiu d’escalar la muntanya més alta del món com la resta de vuit mils del seu palmarès, sense oxigen.

Després d’acabar un projecte de tanta envergadura, sent una mica de buidor?
Una mica sí. Un dels llibres sobre alpinisme que més m’agrada, The west ridge, sobre la primera ascensió americana a l’Everest, acaba amb un poema que diu: “Mai deixis que l’èxit amagui la buidor d’aquest èxit.” Quan has acabat un projecte així no li dones la importància que li dona altra gent. Ho relativitzes una mica més. Al final valores molt més el fet d’haver sobreviscut que no pas els èxits o els fracassos personals. Ho visc amb una alegria relativitzada. Amb una humilitat obligada, perquè t’adones que tot ha anat bé, però que també podria haver anat malament. Has d’acceptar que hi ha hagut una part de sort i donar les gràcies per haver-la tingut.
Volia pujar a l’Everest sense oxigen, però ja era la setena vegada que hi anava i, finalment, en va fer servir. Va pensar que, ateses les circumstàncies, això era secundari?
Feia molts anys que estava amb el projecte i tenia ganes d’acabar-lo. Volia posar els peus allà a dalt i gaudir d’aquell dia, que no fos una cosa tan extrema. Vaig prioritzar el fet de voler acabar i de posar punt final a aquesta història.
Deixa la porta oberta a tornar-hi per intentar escalar sense oxigen?
He acabat aquest projecte, que ha estat molt important en la meva vida, i a partir d’ara tindré la necessitat de posar-hi cireres, com en un pastís. Però no només en el cas de l’Everest amb una ascensió sense oxigen. També m’agradaria obrir una via nova en una muntanya de vuit mil metres. Tinc coses pendents. No un projecte global com aquest, però sí cosetes que em dec a mi mateix. I també vull gaudir de la muntanya de manera amateur, que és molt bonic, sense l’obligació d’un projecte professional. Hi ha diverses vies clàssiques dels Alps que no conec i que vull escalar per quedar-me realment tranquil amb mi mateix com a escalador i alpinista. Els 14x8.000 és un capítol important, però em falta alguna cosa.
El fet d’haver passat una grip només uns dies abans de l’atac i de fer mal temps va influir en la seva decisió de fer servir oxigen en l’atac a l’Everest?
Aquest i d’altres condicionants m’han influït no només en això, sinó en l’expedició sencera. Vaig començar massa estressat, amb massa pressió. Hi vaig anar massa accelerat per motius personals. De vegades tinc la impressió que no entres bé a la muntanya. És un concepte molt subjectiu, però això és el que vaig notar aquesta vegada. Notava que em costava aclimatar-me a l’altitud i acostumar-me al fred. Va ser una mala entrada, però no vol dir que ho passés malament. Després vaig tenir una petita grip que no va tenir gaire importància, però que em va obligar a parar uns dies. Va coincidir pels volts del 10 de maig, quan molta gent ja pensa a fer cim. No m’havia pogut aclimatar aquests dies i tenia feina pendent. Pensava que se m’escapava l’oportunitat de fer el cim, sobretot perquè vaig veure que per culpa d’això no podia fer l’aclimatació com tenia pensat. Allà tens dubtes: “Aquest serà el bon any?”
Com va ser l’atac?
Més lent del que hauria volgut. En el primer tram vaig haver d’esperar el meu xerpa perquè no estava fi i, de fet, es va retirar a 8.500 m. Allà vaig perdre una mica de temps i després a l’aresta final vaig coincidir amb altres alpinistes i això també em va fer endarrerir, perquè l’aresta és delicada i no es pot avançar. Hi va haver un moment crític a les tres de la matinada, moment en què em va deixar el xerpa, feia mal temps, fred i vent i els equips d’oxigen no funcionaven. Tot anava malament.
Però va arribar a cim. Un cop a dalt, va tenir temps de disfrutar-lo?
Cada cim és diferent perquè hi puges en circumstàncies diferents. He tingut cims de tota mena. Alguns m’han donat l’oportunitat de viure-ho i emocionar-me i d’altres, no. En aquest cas va ser un mig mig. Hi vaig estar poca estona, però era molt conscient del que representava tot allò. Em vaig emocionar.
En quin moment es va plantejar escalar tots els vuit mils?
El 2009 el programa Al filo de lo imposible, en què treballava com a càmera d’altitud, estava a punt d’acabar-se i em vaig plantejar què faria a partir de llavors. El 2011 vaig tancar aquella etapa amb l’ascensió al Kanchenjunga, que és una de les muntanyes més altes i difícils. Llavors tenia sis vuit mils, gairebé la meitat, i em vaig dir: “Vull acabar els catorze vuit mils. Per què no?” Veia que era un projecte que tenia sentit, per a mi i també per al nostre país. Cap català ho havia fet. Crec que vaig ser el primer català que ho va plantejar públicament. Realment el projecte no va començar fins al 2012, en un moment de la meva vida en què vaig veure que m’hi podia dedicar al cent per cent. Aquell any ja vaig anar a l’Everest, però no vaig fer el cim perquè vaig ajudar en el rescat d’un xerpa.
Dels catorze vuit mils, en té algun de preferit?
Tots són especials i no en puc destacar només un, però tres, sí. L’Annapurna, perquè va ser el primer que vaig pujar. Va ser una experiència molt maca que em va obrir les portes a treballar per a Al filo de lo imposible. El Cho Oyu, perquè és l’únic vuit mil que he escalat d’una sola tirada des del camp base, en 19 hores. I el Nanga Parbat, perquè va ser l’ascensió més dura.
Òscar Cadiach fa tres anys que intenta escalar el seu últim vuit mil. Vostè l’ha pogut superar i convertir-se en el primer català que ho fa. Orgullós?
L’Òscar i jo hem coincidit en el temps. M’han preguntat molts cops si hi ha hagut competició entre ell i jo. Si per mi ser el primer català hagués estat una obsessió, no ho hauria fet, perquè l’Òscar anava molt més avançat que jo. Reconec que fa il·lusió i que és bonic ser el primer en una cosa, però ser el primer català no era l’objectiu principal. En una hipotètica escala de satisfacció, nou sobre deu punts serien per haver acabat el projecte i només un per ser el primer català que ho fa. És una coseta més afegida, però si no era el primer tampoc no passava res. L’alpinisme és l’únic esport que no necessita competidors perquè existeixi. Gairebé tot l’esport està plantejat com una competició, i l’alpinisme seria l’únic on no necessites un contrincant. No competim per alguna cosa, però reconec que hi hagut l’expectació per veure qui acabava primer. Faig muntanya pel plaer de fer muntanya i no necessito ningú més. També és veritat que l’ésser humà és competitiu i al llarg de la història de l’alpinisme sempre hi hagut competicions per veure qui era el primer que pujava una muntanya o qui hi pujava més ràpid.
Troba que hi ha la falsa sensació que a l’Everest hi puja tothom?
Les expedicions comercials han facilitat molt la possibilitat de pujar l’Everest. I això fa que molta agent s’hi atreveixi. Però pujar l’Everest és dur i perillós. No és senzill. Però sí que és cert que hi ha aquesta sensació que tothom qui s’ho plantegi pot pujar l’Everest.
Allà s’hi juguen la vida. Ueli Steck va morir l’endemà que vostè dinés amb ell al camp 2. El va afectar, aquella notícia?
Quan passes aquestes coses t’adones que aquest és un esport perillós, que estàs aquí de passada i que tot és molt fràgil. Et fa pensar i agafar pors i ser més conservador del que voldries. El dia de cim em vaig creuar amb xerpes que baixaven cadàvers. Quan veus això t’agafen pors i més quan tens família, com jo. Et planteges si val la pena arriscar tant. I va ser una de les raons per les quals vaig decidir de fer servir l’oxigen.
Què li van semblar les dues ascensions de Kilian Jornet a l’Everest?
Al·lucinants. El que ha fet és antològic. Ha demostrat una capacitat física brutal. No tant pels horaris que va fer, que també, com per haver-ho fet dos cops gairebé consecutius. La generació del Kilian, tant en la muntanya com en l’escalada, està molt professionalitzada. No en el sentit que guanyin més o menys diners, sinó en el sentit que és la primera que té dedicació exclusiva. Això fa que hi hagi aquests resultats, i que es facin unes coses increïbles. En Kilian representa el futur i està molt bé que les noves generacions superin les de fa uns anys. És llei de vida. I estic molt content que en Kilian sigui català, d’aquí, i que sigui un gran campió tant a la muntanya com a fora. Té un comportament i uns valors amb els quals m’identifico. Agraeixo que un campió sigui així.
Ueli Steck comentava en una entrevista a aquest diari que l’aspecte tècnic era més important que el físic en les ascensions més difícils.
Una de les variables importants de l’alpinisme és la forma física i en Kilian deu ser el millor del món quant a resistència física. Això fa que destaqui molt. Llavors hi ha la capacitat tècnica, que és un vector molt important. Hi ha molts tipus d’alpinisme. N’hi ha un de molt tècnic en parets molt complicades. I llavors hi ha el nou alpinisme, que d’alguna manera és el que abandera en Kilian, que es tracta d’escalar les muntanyes molt ràpid, en itineraris no tan difícils. És com ho feia Ueli Steck, sense ser tan tècnic. En Kilian és molt jove i estic segur que ho acabarà dominant tot. Dependrà de la seva voluntat. No sé quins plans té en el futur, però ho té tot per fer ascensions que puguin ser importants en la història de l’alpinisme.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)