Natació

JESSICA VALL

CAMPIONA D’EUROPA EN PISCINA CURTA DELS 200 METRES BRAÇA

“Puc ser l’exemple que la natació està canviant”

Vall està en plena forma als 29 anys: “Si al principi d’aquesta temporada m’haguessin dit que quedaria campiona d’Europa, no m’ho hauria cregut”

“M’alegra que les meves rivals em vegin com una adversària”, assegura la nedadora del Sant Andreu

Quan vaig tornar de Rio, estava una mica trista. Em semblava que no havia assolit l’objectiu; no vaig valorar el que vaig viure
Soc una persona amb un alt nivell d’exigència i he après a rebaixar-lo amb mi i amb el meu entorn. També tinc eines per tolerar la pressió

Tres anys després de debutar en un campionat d’Europa, Jessica Vall (Barcelona, 1988) s’ha fet lloc entre les bracistes de referència del panorama internacional actual. Ha superat les expectatives que la van motivar a intensificar la dedicació a la natació als 24 anys: acabada de llicenciar en bioquímica i després de nedar discretament tota la vida, va decidir apostar-ho tot durant un any per valorar si continuava o sortia de l’aigua de manera definitiva. Aquesta és una carta de presentació coneguda, perquè ara mateix la del Sant Andreu és un dels rostres més populars del món aquàtic català i estatal. Des del bateig en podis internacionals en els Jocs Mediterranis el 2013, la deixeble de Jordi Jou s’ha superat cada any. Aquest 2017, també. Fa pocs dies es va penjar la primera medalla d’or després de ser la més ràpida en la cursa dels 200 metres braça en el campionat d’Europa de piscina curta de Copenhaguen, l’endemà de guanyar el bronze en els 100. No projecta la seva carrera gaire lluny i es manté fidel a la fórmula d’anar pas a pas que tan bon resultat li ha donat. Amaga darrere d’un somriure amable una de les seves grans virtuts, una exigència infinita, que ha hagut de domesticar perquè no se li girés en contra.

Esperava tornar de Dinamarca amb una collita tan fructífera?
Vaig superar clarament les expectatives que m’havia proposat. Volia fer una molt bona marca en els 100 metres i intentar baixar de la barrera de l’1:05. Aconseguir-ho [1:04.80] em va donar molta energia per l’endemà i per poder afrontar bé els 200. Sabia que tenia possibilitats de victòria perquè entre les rivals faltava Efimova i alguna de les angleses, però s’havia de nedar i tenia grans adversaris.
Què va ser més inesperat: el títol en els 200 braça o el bronze en els 100?
El que em va sorprendre més va ser el bronze, per inesperat. Al final, passar de no tenir medalla a tenir-ne és una evolució molt gran. Aleshores ja tenia premi, i passar del bronze a l’or va ser diferent.
Sobta que després de guanyar la final digués que havia fet la pitjor sortida que recordava en molt temps. Sembla que en una final no hi pot haver errors així...
Més que res ho vaig dir per la sensació que havia tingut. Em va semblar que no havia entrat bé a dins de l’aigua, però potser només va ser una percepció. Encara no hem analitzat la cursa amb l’Andreu [Roig] i no tinc números per contrastar si les meves sensacions van ser certes. L’Andreu ho podria dir.
Va completar la seva participació en l’europeu amb els 50 i es va classificar per a les semifinals. Com ho valora?
Estic contenta, encara que en les semifinals de la tarda m’hauria agradat acostar-me al rècord d’Espanya [30.37], que cada vegada veig més imbatible. A la tarda vaig nedar una mica més lent que en les sèries; potser és la nota negativa del campionat. Però en general hem fet un pas endavant important i en el pròxim campionat d’Europa de piscina curta m’agradaria disputar tres finals.
Després de tres bronzes i una plata en campionats internacionals, necessitava aquest títol?
Sempre intentes fer un pas endavant. El de campiona d’Europa és un títol important. Si bé intento ser humil i pensar que el més important és la piscina llarga. A més, en la curta no és on jo em sento més còmoda. Cal tocar de peus a terra; s’han fet passos endavant, però encara queda feina per millorar.
Suposo que l’ajudarà a reforçar la confiança i a foragitar algunes sensacions negatives que havia tingut, no?
És cert que vaig tornar molt tocada dels Jocs de Rio. Però la feina amb Eva Molleja, la meva psicòloga, em va ajudar molt a afrontar de manera diferent les competicions i el dia a dia. Ara, quan penso en els Jocs, no tinc la sensació que tenia fa un any. Quan vaig tornar de Rio, estava mica trista. Em semblava que no havia assolit el meu objectiu, i ara tinc la sensació que no vaig valorar el que vaig viure: havia disputat dues semifinals en els meus primers Jocs. Ara sí que em sento com si hagués fet feina allà.
En l’europeu ha estat la campiona més veterana i en el global de la competició només l’ha superat l’italià Fabio Scozzoli, que té uns mesos més que vostè.
Sempre es publiquen estadístiques abans dels Jocs sobre si els medallistes han de tenir aquesta edat o una altra. Però en els últims ja hi va haver casos que exemplifiquen que es poden guanyar medalles sent grans. Per exemple, la que va guanyar l’or en els 200 braça, la japonesa Rie Kaneto, és de la meva edat, del 88, i no havia guanyat cap medalla abans. Potser aquí encara no en teníem cap exemple, i jo puc ser l’exemple que la natació està canviant i que no ha d’acabar quan un nedador té 23 o 24 anys.
Quina relació manté amb les rivals?
Em porto molt bé amb nedadores com ara Pedersen, Laukkanen, Lecluyse... Allà potser em sento més còmoda perquè hi ha gent més gran, cosa que no passa en els campionats d’Espanya. Hi ha molt bon ambient; intentem no envair-nos l’espai. A mi em respecten bastant.
Suposo que, a mesura que ha anat guanyant, deu haver notat que li professen més respecte que quan hi va irrompre, amb 24 o 25 anys...
Tu mateix no te n’adones. No sé si em miren o em deixen de mirar. De vegades Jordi Jou sí que em diu: “Aquest era l’entrenador de tal i t’estava mirant com nedaves per saber si vens fina o no.” Però això també ho fa ell. M’alegra que les meves rivals em vegin com una adversària.
En la final dels 200 va derrotar Pedersen, ídol local i amb uns quants títols. Què li va dir al final de la cursa?
Ens vam felicitar. Estava contenta perquè es va quedar amb males sensacions a partir dels 100, i la plata va ser com un or davant del seu públic. En aquell moment, em sembla que no pensava si era un or o una plata, només que havia pujat al podi.
A Copenhaguen també va superar quatre rècords d’Espanya.
Quan competeixo a escala internacional, no vaig a superar rècords. No penso en la marca. Simplement estic amb rivals que neden a 1:03 i no tinc cap altra opció si vull estar al davant. Una cosa porta a l’altra. T’he de dir que, quan vaig tocar la paret en els 200 braça, no sabia la marca que havia fet, me la van dir després. No en tenia ni idea. Només vaig veure que havia quedat primera i estava contenta; m’era igual haver fet 2:20, 2:23 o 2:28.
Vostè va ser l’única nedadora de la delegació espanyola que va pujar al podi. Quina lectura en fa?
Crec que els resultats no s’han de valorar únicament a partir de les medalles. Segons la llista d’inscripció, l’única que tenia possibilitats de medalla era jo. Albert Tubella [responsable tècnic de la federació espanyola] ens va dir l’últim dia que havíem superat les expectatives i, per tant, la lectura general ha de ser positiva.
L’altra gran bracista catalana, Marina Garcia, es va classificar per a la final dels 200, encara que malauradament va ser desqualificada. Sembla que els duels entre ella i vostè poden ser dels més atractius de la natació estatal ara mateix.
Estic contenta que sigui aquí una altra vegada. Aquesta competència ens fa bones a totes dues. Veure la final en un campionat d’Espanya és veure una final del campionat d’Europa. Ens ha de fer sentir orgulloses.
A partir d’ara, tota la seva atenció se centrarà en l’europeu de Glasgow?
És la cita més important del 2018, però abans s’ha de passar pel campionat d’Espanya Open i s’han d’aconseguir els bitllets. Aquest any seran més dies de competició, amb eliminatòries, semifinals i finals, i haurem de registrar tres mínimes. Serà dur. En teoria, aquest model el que pretén és que sigui un simulacre del ritme dels campionats internacionals, en què tenim eliminatòries, semifinals i finals.
El repte seria traslladar els bons resultats a la piscina de 50, no?
Si al principi de la temporada m’haguessin dit que quedaria campiona d’Europa, no m’ho hauria cregut, i ara em podria passar al revés. Així que cal que anem amb cautela. Les angleses acaben de nedar molt ràpid a la Commonwealth. Ara el que cal és que nosaltres també nedem ràpid. Ens haurem de tancar aquí a la cúpula del Sant Andreu a treballar. I quan sortim a fora, ens hi haurem d’entregar al màxim.
Quines innovacions ha incorporat que li hagin servit per millorar?
El canvi principal és en l’àmbit psicològic. Es tractava de tenir eines per tolerar una mica més la pressió i orientar-ho sempre cap a vies positives. Un altre factor important és que soc una persona amb un alt nivell d’exigència i he après a rebaixar-lo amb mi i amb l’entorn. Amb el Jordi, per exemple. Ens ha anat molt bé a tots dos per relaxar-nos i treballar de manera més còmoda.
Quines millores persegueix ara?
De moment estic disfrutant la medalla. Al gener seuré amb el Jordi i pensarem quins són els mètodes per assolir objectius de mica en mica. Ara et diria que m’agradaria nedar un bon 200 estils i un bon 200 braça.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)