Ningú discutirà que l’alpinisme català la temporada 2017 ha fet història a l’Everest. Dels poc menys de 500 alpinistes que a la primavera van fer el cim, un d’ells era Kilian Jornet, que ha estat el primer que hi ha pujat dues vegades en menys d’una setmana, establint una nova línia de possibilitats en estil purista i minimalista, sense camps d’alçada, sense portadors, sense cordes fixes, i tan sols amb una motxilla per pujar i baixar al més aviat possible. La segona vegada, en 17 hores. Ha estat, sense cap dubte, el cop d’efecte mediàtic per coronar el projecte Summits of my life.

També al maig, Ferran Latorre es va convertit en el primer català que ha pujat els 14 vuit mil. I al mes de juliol, el tarragoní Òscar Cadiach va pujar al Broad Peak, i es va convertir en el primer català que ha pujat els 14 vuit mil sense ajuda d’oxigen.

De fet, si diem que les muntanyes tenen història és perquè han passat de ser accidents topogràfics a formar part de la vida d’alpinistes que fan del cim la seva raó de ser, costi el que costi, fins i tot posant en perill la seva vida. Enguany, una de les morts que s’han produït ha estat la d’Ueli Steck, per una caiguda quan intentava pujar al Nuptse. Ueli era famós pels rècords de velocitat en escalda a les grans cares nords dels Alps i per haver intentat salvar l’Iñaki Ochoa de l’Annapurna el maig del 2008, en una operació èpica que es pot trobar per internet en el documental titulat Pura vida.

Potser és moment de recordar en George Mallory, que conjuntament amb Andrew Irwin van morir al 1924 a la part final de l’Everest, envoltats d’un veritable misticisme romàntic, ja que no se sap si van arribar al cim. Una periodista de Nova York l’any 1922 li va fer la mateixa pregunta: per què volia pujar a l’Everest? Mallory va respondre: “Perquè hi és”...

El seu cos va ser trobat l’any 1999 per una expedició que hi va pujar expressament a buscar-lo i va tenir sort. D’Irwing, a hores d’ara ningú en sap res. El visionament dels fets es pot seguir fàcilment a diferents reportatges del Youtube. Veure el cadàver intacte de Mallory deshidratat a una alçada de 8.000 metres, té una certa morbositat. Però es valora en la justa dimensió si abans es llegeix la narració magistral d’aquesta odissea al llibre Las montañas de la mente, de Robert Macfarlane.

L’any 1978, Reinhold Messner i Peter Habeler van ser els primers a pujar a l’Everest sense oxigen artificial. El 1980 Messner va repetir l’ascens sol, i es va convertir en el primer a aconseguir-ho. Messner és considerat per molts el millor. No només pel fet de ser el primer a pujar als 14 vuit mil sense d’oxigen, o creuar l’Antàrtida caminant sense ajudes addicionals, entre d’altres primícies, sinó per la seva trajectòria com a escriptor i la seva filosofia d’exposició màxima. És molt recomanable la lectura del seu llibre Mi vida al límite, on explica la mort del seu germà en l’ascensió conjunta al Nanga Parbat en una situació d’extrema dificultat.

Però aquesta dimensió romàntica de l’alpinisme relacionada amb el desig de trobar els nostres límits, conviu amb una visió més materialista i comercial. Els occidentals hem fet de les muntanyes, i de la seva èpica, una construcció imaginària fonamentada en la visió de conquesta. El mateix nom posa en evidència aquesta realitat. S’anomena Everest perquè el 1865, la Royal Geographical Society el va batejar amb el nom del primer topògraf general britànic, que va ser el responsable d’una expedició de reconeixement a l’Himàlaia, en un context de rivalitat colonial entre l’imperi britànic i el rus. L’exploració de l’Himàlaia acabaria amb la invasió de Lhasa, la capital del Tibet, per part dels britànics, l’any 1904, molt abans de la invasió xinesa als anys cinquanta.

Els tibetans, per la seva part, l’anomenen Chomolungma o Qomolangma, que significa “Mare de l’univers”. Amb aquest nom volen transmetre el seu respecte per la natura, la seva humilitat davant el seu poder i la seva devoció per la muntanya. Abans de pujar a l’Everest, els xerpes fan la cerimònia de la puja o benedicció al camp base. Es demana permís per escalar i es fa la petició als déus de bon temps, comprensió i tolerància. Els occidentals veiem la muntanya com una amenaça que cal dominar o una riquesa per treure’n profit. No importa que hi hagi morts quan passem, ni tones d’escombraries acumulades, ni que es pugi amb helicòpter fins al camp base, mentre s’aconsegueixi fama o profit econòmic.

L’Ama Dablam és la muntanya sagrada dels xerpes, de 6.812 metres d’alçada, a la vall del Khumbu, en direcció al camp base de l’Everest. Quan s’organitzen expedicions per pujar-hi, la població local es pregunta per què nosaltres, els occidentals, pugem les seves muntanyes sagrades.

La conquesta de l’Everest, el 1953, va significar aconseguir la darrera frontera natural de la Terra; el que van anomenar, el Tercer Pol. També va ser una expedició anglesa la que ho va aconseguir per primera vegada. Els països europeus cercaven reforçar el sentiment d’autoestima nacionalista després de la Segona Guerra Mundial i es van repartir els 8.000. La llegenda explica que quan Hillary i Tenzing van tornar del cim, van aparèixer al camp base, i Hillary, somrient, va dir a un dels seus companys: “Bé, George, per fi hem tombat aquest maleït bastard.”

En certa forma, aquestes històries reflecteixen la relació que tots establim entre coneixement, poder i consum en la societat occidental. Saber què són els fenòmens naturals vol dir saber quines són les seves qualitats o condicions intrínseques, per controlar-los, explotar-los i convertir-los en mercaderia.

Marx va diferenciar en les coses, entre valor d’ús i valor de canvi. El valor d’ús és la capacitat d’un objecte per satisfer una necessitat. El valor de canvi és el valor que té en el mercat i que fluctua segons el preu que se li assigna. Tot i que hi ha coses que tenen valor d’ús però no de canvi (l’aire que respirem, l’aigua que bevem, les muntanyes de què gaudim, els sentiments de les persones...), el sistema ens porta que tot el que serveix per a alguna cosa, es pugui vendre o comprar. I pujar a la muntanya no n’és cap excepció. Jean Baudrillard inclourà el valor de signe com una dimensió més a tenir en compte quan consumim. Podem escollir entre pujar el Broad Peak o pujar l’Everest. La preferència dependrà del significat que tingui per a nosaltres una opció o l’altra. És per aquest motiu que els objectes de consum necessiten diferenciar-se més enllà dels diners que en puguem pagar. El contingut emocional és una dimensió molt important d’aquest procés de diferenciació.

És aquesta lògica de la diferència la que marca la mercantilització de l’Everest. A veure qui puja primer, amb oxigen addicional o sense; qui dels que pugen és més vell, o més jove; qui és la primera dona; qui ho fa sol o acompanyat; per la cara nord o la cara sud; a l’hivern o la primavera… qui el baixa esquiant o en parapent… Són tot diferents dimensions del que hem convertit la muntanya més alta de la Terra.

Són les set de la tarda i és hora que faci la sessió diària de running. Avui pujaré al cim de la muntanya més alta propera a casa meva, que és el Tibidabo. Estic pensant si fer-ho amb el Nilo, la mascota de la nostra família, …o sol.