El 1953 es va posar fi a la Guerra de Corea gràcies a l’armistici signat a Panmunjeom, en un conflicte emmarcat en la Guerra Freda. Així que no és casualitat que aquest mateix poble, situat a la zona desmilitaritzada, en plena frontera entre les dues Corees, sigui l’escollit perquè dimarts que ve representants dels dos països mantinguin converses d’alt nivell i que, entre altres temes, abordin la participació d’esportistes de Corea del Nord als Jocs Olímpics d’hivern de Pyeongchang, justament quan faltarà un mes per a la inauguració.

L’acostament entre dos estats intrínsecament enfrontats és possible després que el líder nordcoreà, Kim Jong-un, manifestés durant el discurs de cap d’any la predisposició per enviar una delegació esportiva a la cita olímpica. “Esperem que el Sud i Corea del Nord s’asseguin a parlar de la participació del Nord als Jocs i en maneres de millorar les relacions intercoreanes”, va dir el dirigent nord-coreà. Unes paraules que obren la porta a trencar la incomunicació entre els dos països d’ençà que el febrer del 2016 Corea del Nord va trencar relacions per protestar per la decisió de Seül de tancar el complex industrial intercoreà de Kaesong com a càstig per les proves armamentístiques dels veïns del nord.

Si hi ha acord i el Comitè Olímpic Internacional autoritza que els patinadors artístics Ryom Tae-ok i Kim Ju-ik, els dos únics esportistes nord-coreans classificats, competeixin es veurà una escena inèdita, per exemple, durant l’última cita olímpica en sòl sud-coreà.

El 1988, Corea del Nord va boicotejar els Jocs de Seül i no hi va enviar cap esportista. No era la primera vegada que el govern de Pyongyang decidia fer boicot a uns Jocs, ja que quatre anys abans es va unir al que l’URSS va fer en els Jocs de Los Angeles. En la mateixa línia de tensió entre els blocs capitalista i comunista, Corea del Sud s’havia alineat amb els Estats Units i no va presentar esportistes als Jocs de Moscou 1980.

Tanmateix, abans de caminar en línies divergents, els dos països havien competit plegats. La primera vegada va ser el 1936 en els Jocs de Berlín formant part de la delegació del Japó, que el 1910 s’havia annexionat Corea. Sohn Kee-chung i Nam Sung-yong van ser els primers atletes a pujar al podi en guanyar l’or i el bronze en la marató, encara que els seus èxits figuren en el palmarès japonès. L’ocupació japonesa va durar fins al final de la II Guerra Mundial. Llavors, les dues grans potències van intervenir i el país va quedar dividit pel paral·lel 38 amb el sud ocupat i gestionat per les tropes nord-americanes i el nord per les soviètiques.

El juliol del 1946 es va crear el Comitè Olímpic Coreà al sud i dos anys més tard el país va poder participar en els Jocs de Londres i als d’hivern de Saint-Moritz. Mentre que al nord van haver d’esperar fins al 1953 per tenir el seu propi comitè olímpic. En un principi el COI els va demanar que formessin un equip conjunt, com també ho havia sol·licitat a les dues Alemanyes, però no hi va haver acord i deu anys més tard hi va haver el reconeixement definitiu per part del màxim organisme olímpic, una institució que sempre s’ha vantat de treballar per resoldre conflictes inabordables des de la política. El COI, per exemple, va ser el principal instigador que les delegacions de les dues corees desfilessin plegades i sota la bandera de la unificació coreana en les cerimònies d’obertura dels Jocs de Sydney 2000, d’Atenes 2004 i de Torí 2006, tot i que van competir per separat.

Les dues corees també es van enfrontar pel nom del comitè i finalment el sud va decidir anomenar-lo Comitè Olímpic de la República Democràtica Popular de Corea. Els Jocs d’Hivern d’Insbruck del 1964 van ser el seu bateig olímpic i l’estrena en uns Jocs Olímpics va ser a Munic el 1972.