Roger Federer va irrompre el 2003 en el panorama mundial obtenint el seu primer títol de Grand Slam a Wimbledon als 21 anys en la seva primera gran final. Havia iniciat la seva trajectòria professional el 1998 i va obtenir la primera de les 1.139 victòries –250 derrotes– que ha anat atresorant contra el francès Guillaume Raoux a Tolosa. Amb 96 títols és el jugador en actiu amb més corones i el segon de la història rere el nord-americà Jimmy Connors (109).

Han passat vint anys i el mite suís continua regalant el seu tennis de fantasia i contribuint decisivament a la longevitat de l’era daurada d’aquest esport amb la seva màgia. La confluència generacional amb altres monstres com ara Rafa Nadal, Andy Murray, Novak Djokovic i Stan Wawrinka, els big five, ha conformat una sinergia cogeneracional que serà difícil de reproduir en el futur. L’interès mediàtic de l’ATP ha trobat un gran impuls amb aquests homes i les seves rivalitats. Només cal veure que dels últims 57 títols de Grand Slam des del 2004, 53 han anat a petar a les seves vitrines. Les excepcions són el Roland Garros de l’argentí Gastón Gaudio el 2004, l’obert d’Austràlia guanyat pel rus Marat Safin el 2005 i dues incursions en l’obert dels Estats Units: Juan Martín del Potro 2009 i Marin Cilic 2014.

Federer ha arribat a 30 finals de Grand Slam i n’ha guanyat 20, més que ningú. També atresora sis títols en la copa Masters –més que ningú–, una copa Davis, una plata olímpica en individuals (2012) i un or en dobles (2008) al costat de Wawrinka. El dèficit que l’humanitza i que revalora la seva supremacia actual és que els anys 2013, 2014, 2015 i 2016 no va guanyar cap Grand Slam i semblava que la seva producció estava exhaurida. Reciclat, ara fa tot just un any va recuperar la fiabilitat a Melbourne. Des de llavors, ha guanyat tres dels últims cinc Grand Slams fidel al seu estil. El canvi de raqueta, més llarga i que li permet donar més efecte a la pilota, i la inclusió en el seu cos tècnic de Stefan Edberg temps enrere (2014-2015) van ser clau. El suec li va fer veure la importància del treball tàctic. Amb el croat Ivan Ljubicic al costat ha accentuat la progressió. Federer estava acostumat a tirar pel dret sense pensar gaire en les virtuts del contrari. També va ser vital l’aturada en el tram final del 2016 per preparar-se i la dosificació del primer semestre del 2017.