ANDER MIRAMBELL
PILOT DE TOBOGAN
“En aquest cicle olímpic hem evolucionat molt”
“L’objectiu és arribar a la quarta baixada, que voldrà dir que estic entre els vint primers”
“Mentre em vegi competitiu, seguiré, però també vull deixar un llegat i que el tobogan no desaparegui quan jo plegui”
Encara mantinc la il·lusió, les ganes i aquell punt de bogeria dels meus inicis
Ander Mirambell (Barcelona, 1983) continua voltant pel món amb el seu trineu i aquella il·lusió que un bon dia el va fer decidir a emprendre l’aventura del tobogan (skeleton) per complir el somni olímpic. Aquesta serà la seva tercera experiència en uns Jocs, però el pilot català considera que encara té marge de millora en una especialitat de vertigen, en què se superen amb diferència els 100 km/h, bocaterrosa i a quatre dits de terra. El seu objectiu a Pyeongchang serà arribar a la quarta baixada (divendres), reservada per als vint primers, una fita que no va aconseguir ni a Vancouver 2010 (24è) ni a Sotxi 2014 (26è). Més enllà de la participació olímpica, Mirambell ja pensa en el seu llegat.
Què en queda, de l’Ander Mirambell del 2005, que alguns van batejar com l’Indiana Jones del tobogan?
Doncs, moltes coses. La il·lusió, les ganes i el punt aquell de bogeria. Jo crec que encara queden moltes coses que fa que estiguem en aquest punt, sent tal com som. Un no ha de renunciar mai als seus orígens. Som humils i sabem l’esforç que ha costat arribar fins aquí i ha de servir de motivació amb vistes a la cursa.
Dissabte farà 35 anys i aquesta serà la seva tercera competició olímpica, però li he sentit dir que ni de bon tros viurà la competició com un final d’etapa.
De fet, ara estàvem parlant amb en Bernat Buscà [el seu preparador físic] de la pretemporada de la temporada vinent. Aquesta cursa és molt important, però encara hi ha marge de millora i hem d’intentar mantenir la progressió que portem. Mentre em vegi capaç de millorar i de ser competitiu penso que encara em queden uns quants anys més en el tobogan.
Per als esports minoritaris, els Jocs Olímpics són com una revàlida. Com valora el passat cicle olímpic?
Ara estic molt content. Ha estat un cicle olímpic amb diverses visites a la sala d’operacions, molt complicat en alguns sentits, però molt positiu en d’altres, com la copa Amèrica i el novè lloc en el campionat d’Europa. He tingut molt bones sensacions de pilotatge en curses determinants i penso que arribem en un molt bon moment, perquè aquest cicle ha estat molt competitiu, i veure’t allà dalt, amb els primers pilots, en uns Jocs Olímpics no m’ho hauria imaginat mai.
Ha fet passos endavant?
Molts més que en altres cicles olímpics, tot i que cada cop costa més. És com si estiguéssim a l’Everest i ja em falta oxigen. Hem fet passes endavant a un ritme ràpid, però encara me’n queden algunes més.
Ja ha tingut l’oportunitat de visitar el circuit olímpic i fer els primers entrenaments. Aquest és un esport de sensacions. Què ens en pot dir?
És un circuit ràpid, tècnic, divertit i els resultats han estat molt igualats. Serà una cursa molt ajustada a quatre baixades, esperem. Tot i que he fet un parell d’errades greus al final del circuit, hem estat capaços d’acabar entre els vint primers. Hem d’intentar evolucionar i a veure qui s’adapta millor a aquestes condicions de fred extrem.
Sembla que els han sorprès les baixes temperatures.
Sí, mai havia passat tant fred. Dimecres parlava amb un parell d’entrenadors que ni el dia que havíem competit a -27ºC havíem tingut aquesta sensació, i això fa que hagis d’anar molt amb compte en l’elecció de les ganivetes, en l’escalfament i a l’hora d’empènyer el trineu no pots sortir al màxim, perquè et pots trencar. Esperem que la setmana vinent pugin una mica les temperatures.
La feina de quatre anys està en joc en l’escàs marge d’un minut.
Tampoc ho veig així. La feina d’aquests quatre anys és espectacular, i passi el que passi la setmana vinent no ho podrem jutjar pel que passi en un parell de curses, encara que costi.
Ja fa tretze anys que es dedica a aquesta especialitat, sempre al costat de Bernat Buscà com a entrenador. L’ aprenentatge és continu, i a mig curs van decidir canviar la tècnica de sortida i empènyer el tobogan amb una sola mà.
Constantment ens hem d’adaptar a les necessitats i el canvi de la mà ha format part d’aquesta evolució. En Bernat en sap molt, té molt bon ull i experiència, i va veure que allò no funcionava. Una cosa és com ens entrenem a l’estiu i l’altra és com ens adaptem al gel. En les dues baixades de dimecres, per exemple, vam aprendre molt. Els temps potser no van ser els millors, però em quedo amb les sensacions i la informació que vaig apuntar a la meva llibreta. Això també té la seva part divertida. Cada dia t’emportes alguna cosa nova, i si ets capaç de treure millor rendiment de tot això, doncs molt millor.
Quin és l’objectiu a Pyeongchang?
L’objectiu és arribar a la quarta baixada, que seria el top 20, i a partir d’aquí intentar arribar al top 15, que seria un èxit total. He vist, però, que hi ha un nivell més alt del que esperava. En el primer entrenament hi havia una diferència d’un segon entre els divuit primers. Les diferències seran mínimes i serà molt important ser regular en les tres primeres baixades.
Els Jocs de Pyeongchang són el fet més immediat, però té altres plans de futur. Expliqui’m.
Hem estat parlant amb la federació per intentar tenir un entrenador propi. Seria un dels passos importants a fer per poder crear una estructura de tobogan i, a partir d’aquí, fer una recerca aquest estiu amb esportistes que puguin ser potencialment ràpids en la sortida per després fer un salt al gel. Crear una estructura perquè el dia que jo em retiri hi hagi un camí a seguir. Em sabria molt greu que quan jo em retiri no hi hagi continuïtat, que ningú s’hi dediqui i que el tobogan desaparegui de casa nostra.
La seva trajectòria esportiva haurà estat també una cursa a la recerca de més i millors recursos per competir en igualtat de condicions amb els altres pilots de la copa del món.
De fet, les diferències en els últims quatre anys han anat augmentant i encara costarà més. Per tant, crec que el següent pas per ser competitiu és tenir un entrenador propi, que m’acompanyi als altres països i muntar la nostra logística, fer el nostre calendari i aleshores evolucionar en material i fer altres passes, però és clar que cada any costarà més estar entre els millors i hem de continuar. Els països grans cada cop hi inverteixen més diners. Nosaltres no ho podem fer, però sí que hem d’intentar assegurar les condicions mínimes.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Enllaços relacionats
Publicat a
Notícies
Dissabte,23 novembre 2024